El problema Betevé

Betevé és una rara avis en el sistema mediàtic català i espanyol. Tot i que legalment és una televisió local, des del seu naixement ha volgut transcendir Barcelona i arribar força enllà. El canvi de nom de Barcelona TV a Betevé l’any 2017 venia a validar aquest plantejament. Tampoc és gaire local des d’altres punts de vista. El seu pressupost supera la suma de tots els de la quarantena de televisions locals catalanes restants. La seva plantilla, de 250 treballadors, és impensable en cap altra de local i està al nivell de les autonòmiques més modestes.

Que Betevé sigui una mica especial no és casualitat. És el resultat de decisions polítiques de successius consistoris durant molts anys. BTV va nàixer el 1994 en un moment polític molt determinat: l’inici de l’esgotament de l’hegemonia pujolista a la Generalitat i la consolidació de Maragall com a alternativa electoralment viable. Naixia com a part d’una estratègia més àmplia —i força naïf, d’altra banda— per plantar cara a TV3. I llavors es va prendre una decisió que marcaria el futur. En comptes de fer una televisió potent (i cara) amb plantilla i capacitat de producció, es va bastir una mena de superestructura que coordinaria les històriques televisions de districte i s’hi afegirien continguts creats per productores. És l’origen del famós model externalitzat, on la majoria de la plantilla són treballadors d’empreses privades. L’objectiu: contenir la despesa d’un projecte en bona mesura incert.

I llavors arriba el 2015 i les denúncies per cessió il·legal de treballadors entre les successives productores que l’han gestionada. Les sentències del TSJC no deixaven lloc a dubte: s’havien violat drets laborals. Els empleats van rebre el suport d’Ada Colau abans i després de ser nomenada alcaldessa, això sí, amb matisos. És així com s’arriba, per mandat judicial i amb l’aquiescència política, a una plantilla internalitzada de 250 treballadors. Ara l’equip de govern municipal i la direcció ho consideren inviable. L’Ajuntament no vol posar més diners. Sembla que Betevé se li escapa de les mans.

Això reclama una reflexió: per què és insostenible un model que millora les condicions laborals i professionals dels treballadors? Sobre què descansava la viabilitat del model anterior? Ningú va pensar, treballadors i empresa, que internalitzar els treballadors i equiparar sous tindria implicacions en les despeses o la composició de la plantilla?

El problema Betevé no acaba aquí, però. La dimensió laboral se solapa amb una de més transcendental: què vol ser Betevé. El 2017 es va dir que havia de ser la televisió dels qui viuen Barcelona. Que no volia ser una televisió de proximitat local, sinó de proximitat cultural. També que havia de ser més digital. Però des del 2021 el projecte és convertir-la en un referent informatiu. Tot plegat, amb el contracte programa caducat. No és un document menor: és on es fixa el model, l’acord entre Ajuntament i televisió sobre què ha de fer l’emissora i quants diners públics s’hi posa per fer-ho possible.

Certament, la internalització ha acabat sent un problema per a l’Ajuntament. I sembla que la situació financera és molt dura, amb aportacions extraordinàries quantioses per quadrar els números. També ho han estat les negociacions dels darrers mesos entre treballadors i empresa, amb diverses rondes molt intenses. Però encarar-ho només com una qüestió laboral és un error. És sobretot un problema de model, de definir què necessita la ciutat. No es resoldrà fàcilment ni ràpida, això. I determina tota la resta. En aquest context, expulsar talent de l’empresa en un moment d’incertesa i de redefinició tampoc sembla la millor estratègia.