Chesterton i la paradoxa

Jaume Vallcorba, amo de les editorials Quaderns Crema i Acantilado, va tenir un dia la pensada que potser l’obra de Stefan Zweig podia interessar els lectors d’aquí. Va provar-ho, ens sembla, amb El món d’ahir—un llibre de primera categoria— i en veure que la cosa anava la mar de bé, es va llançar a publicar pràcticament l’obra sencera d’aquest autor austríac, un periodista amb molt bon gust i ben documentat.

Més endavant, les dues editorials van descobrir que es podia fer el mateix amb l’obra de Chesterton (1874-1936), i van començar, només ens ho sembla, amb la seva Autobiografia (2003; un llibre que l’autor no va poder polir, i es nota), i van continuar amb títols com Heretges, L’home que va ser Dijous, Ortodòxia, Breu història d’Anglaterra, L’home que en sabia massa, El que està malament i uns quants títols més. No sembla que hagin estat llegits amb la mateixa curiositat que ho han estat quasi tots els llibres de Zweig.

Però Chesterton és un autor desigual, massa inclinat a la paradoxa pel mer gust de la paradoxa —això es nota en les frases que escriu, en què els opòsits apareixen contínuament, amb una retòrica que cansa—, a diferència de Zweig, que és un autor potser menor (ho deien Mann i Musil), però amè, clar i alliçonador, cosa molt útil en moments de desconcert general.

Ara Quaderns Crema i Acantilado han publicat en doble edició el llibre de 1905, Herètics, en recuperada i no posada al dia traducció —amb “llurs” i “àdhucs”— de Pau Romeva (1936), entreparent de Carles Riba (Barcelona, Quaderns Crema, 2022; en castellà, Herejes). És un llibre bo, però s’hi parla de molts autors de la literatura irlandesa i anglesa avui escassament llegits; és destacable tanmateix l’assaig ‘Dels novel·listes distingits i la societat distingida’, en què Chesterton es decanta pels lectors comuns —quina altra cosa podia de fer un periodista com ell?—, i deixa anar una afirmació molt certa: l’aristocràcia anglesa del seu temps, per bé que procedia, com totes les bones, de l’edat mitjana, s’aguantava gràcies al desig que tenia la classe mitjana d’assemblar-s’hi. Vet aquí una cosa que no passa a Catalunya, on la màxima aspiració de tothom és formar part de la burgesia, a manca d’una aristocràcia visible.

Fet i fet, Chesterton té moltes coses de valor, i així ho van considerar força contemporanis seus, com Ernest Hemingway, Evelyn Waugh o Jorge Luis Borges, i també W. H. Auden, poeta i crític molt exigent, que va fer una tria magnífica d’articles dispersos de l’autor, també publicats a Acantilado: Ensayos escogidos (Barcelona, 2017). Segur que Auden coneixia tots els autors que Chesterton esmenta al llibre Herètics, i en va incloure més d’un a la seva antologia; però la va fer amb un criteri més contemporani, i va publicar la tria al·ludida amb articles dedicats a Browning, Chaucer, Dickens, Sant Francesc, Kipling, Henry James, Samuel Johnson, Stevenson o H. G. Wells: tampoc és que el lector català els conegui par coeur, però són més llegits que d’altres.

Auden va ser una de les poques persones que van entendre i situar al lloc que cal “l’humorisme” de Chesterton i el seu valor al si de la literatura en anglès del segle XX. Va passar per alt el fet que l’autor es vagi manifestar més d’una vegada com a antisemita, va passar per alt que confongués els termes de “nació” i “raça” —que és la fal·làcia del règim hitlerià, i d’altres—, i fa l’ull gros, encara, davant “la influència que van exercir [8,40>]el seu germà i Hilaire Belloc [aquest, un reaccionari i un racista de patent], i la més perniciosa de T. S. Eliot i Ezra Pound” —aquí Auden hauria hagut de distingir la categoria moral del penúltim i de l’últim esmentats. També ens ennova del fet que a Chesterton no li agradava la música, mala cosa per a un escriptor; que barrejava amb massa facilitat la fe i la moral d’una societat —un poble, avui més que mai, pot ser perfectament i honradament moral amb la sola creença en la democràcia i la bona educació dels ciutadans—; i que, si tenim present el seu pensament polític tan pròxim als reaccionaris i catolicoreialistes anglesos i francesos del seu temps —com l’esmentat Belloc, però també com Brasillach, Maurras i tutti quanti—, no s’entén per què no es va convertir al catolicisme molt abans del que va fer-ho (1922) —llavors el catolicisme encara era la religió que podia garantir i agermanar entre si el poder reialista i els privilegis aristocràtics.

Aquesta antologia de Chesterton a càrrec del poeta Auden ens permet suggerir als editors que tirin avant amb les històries del Pare Brown —d’assaigs, ja n’hi ha prou—, una mostra d’humor anglès pròxim al de Dickens, al de Jerome K. Jerome i al de Woodehouse. Quan entrava en la doxa, Chesterton només era paradoxal o dogmàtic; quan entrava en la narració i la faula, era quasi insuperable.