CRÍTICA
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Llegir i escriure posant-hi el cos

En l’obra de Deborah Levy, la veu sempre té un cos i sap on és i des d’on escriu

L'escriptora Deborah Levy.
L'escriptora Deborah Levy.

"Per convertir-me en escriptora havia hagut d’aprendre a interrompre, a parlar una mica més fort, i encara més fort, i després, simplement, a parlar amb la meva pròpia veu, que no és gens alta”. És aquest periple per trobar una veu i construir el seu jo escriptor el que la novel·lista Deborah Levy (Johannesburg, 1959) va enfilant al llarg de la seva “autobiografia en construcció”, composta per tres llibres que Angle publica en un sol volum: Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals.

El primer dels llibres va sorgir com un encàrrec per donar resposta a l’assaig Per què escric, de George Orwell. Els components que desgrana l’autor britànic —intenció política, impuls històric, pur egoisme i entusiasme estètic— serveixen a Levy de punt de partida per abordar les seves pròpies raons, apuntades entre línies a mesura que encavalca episodis de la seva infantesa a la Sud-àfrica de l’apartheid, el posterior exili al Regne Unit per la implicació política del pare i les circumstàncies del seu present, “el segon acte de la vida d’una dona”, als 40, 50 i, en el darrer llibre, als 60 anys.

En l’escriptura de Levy la vivència del jo present no està mai deslligada dels jos del passat ni de l’expectativa dels jos futurs, i aquesta coexistència de temps, i també d’espais —“les xicrandes de Johannesburg i els narcisos de Londres feien un collage dins meu [...]sempre en conversa”—, enriqueixen un relat que defuig els camins desbrossats i s’endinsa entre la bardissa, però sempre tenint clar on és i des d’on escriu. Perquè per a aquesta novel·lista i dramaturga l’escriure és una tasca situada en unes coordenades, vitals, físiques, materials, i l’autor no és mai un ens flotant en un no-res, observant el món des d’una talaia i des d’una posició falsament neutra. La veu sempre té un cos, i Levy, amb una honestedat desacomplexada, mai no el deixa de tenir present: a El cost de viure el sent masegat, exhaust, però també “més fort que mai” als seus 50 anys, quan s’acaba de separar i reflexiona sobre la casa familiar i la via cap a “una vida més lliure” mentre construeix una nova llar per a ella i les seves filles.

Aquest espai domèstic, “si no ha estat imposat socialment a la dona, si no és una calamitat atorgada pel patriarcat, pot ser un espai poderós”; l’autora es deixa acompanyar pels objectes quotidians que l’envolten i se’n serveix literàriament en la narració, que sempre toca de peus a terra i de mans al teclat, tant si escriu des de la seva caseta de fusta com des d’un hotel: [...]“[/...]Per a una escriptora, fins i tot més útil que una habitació pròpia és un allargador i uns quants adaptadors”.

Des d’aquest jo encarnat és precisament des d’on escriu i llegeix també Vivian Gornick (Nova York, 1935) a l’hora de fer inventari de les lectures que l’han acompanyat i l’han ajudat a construir-se al llarg dels anys. A Comptes pendents (L’Altra Editorial), l’autora de Vincles ferotges elabora també una mena d’autobiografia, amb dosis de crítica literària lúcida i incisiva, recuperant els llibres i autors als quals ha anat tornant al llarg dels anys i constatant que la relació que hi estableix també canvia —d’Elizabeth Bowen reconeix que “el seu poder el vaig notar quan era jove, però el seu valor no el vaig captar fins que vaig ser més gran”—, i que en cada relectura d’un llibre fins i tot és possible identificar-se amb personatges diferents.

Aquesta (des)identificació Gornick l’aborda sense oblidar la seva posició de dona jueva i feminista, que la porta a afirmar: “Repassant molts dels llibres amb què havia crescut, per primera vegada vaig veure que la majoria de personatges femenins eren maniquins sense carn ni ossos, que només existien per impedir o fer avançar les peripècies del protagonista”. La frase la podria haver signat la mateixa Levy, que tampoc para de buscar en la seva escriptura, també en les novel·les i obres de teatre, aquest personatge femení tan poc representat en la literatura: “Era obvi que la feminitat, tal com l’havien descrita els homes i l’havien representada les dones, era el fantasma exhaust que encara recorria el començament del segle XXI. Quant costaria sortir del personatge i aturar la història?”.

Levy i Gornick ho proven contínuament, assenyalant aquestes absències i posant el cos en la literatura.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS