PROVOCACIONS
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Un ego insolent

La senyora Borràs creu que el poder judicial no pot condemnar cap desobediència que vingui de la seva dèria política

La presidenta del Parlament, Laura Borràs.
La presidenta del Parlament, Laura Borràs. QUIQUE GARCIA (EFE)

Tots tenim fílies i fòbies. No ho podem evitar, i és bo de parlar-ne, perquè, com a mínim, ens pot ajudar a alleugerir una mica l’esperit. Avui necessito referir-me a una fòbia especial dirigida a la presidenta del nostre Parlament. Tinc fòbia a la seva insolència particular, i dic “particular” perquè és fruit del seu ego gegantí. D’ego, qui més qui menys, tothom en té una mica, però els egos que generen arrogància, mala educació, supèrbia, petulància, desconsideració i menyspreu fan riure, sobretot si els exhibeix la presidenta del Parlament.

Aquesta senyora, que es passa la vida dient que és una gran lectora, va afirmar una vegada, sense que li caigués la cara de vergonya, que Shakespeare és dolent perquè té massa assassinats. Allà, ella, si no li agrada Shakespeare; hi té tot el dret, de la mateixa manera que té tot el dret de pensar que en Llach ha escrit la millor novel·la de la història de la literatura universal. Tot això, a mi, m’és completament indiferent.

El que no podem tolerar, ni jo ni qualsevol persona que tingui una mica de seny, és que des de la tribuna del Parlament, la Laura Borràs denunciï el que ella en diu un abús del poder judicial: la sentència que condemna un diputat de la CUP, un tal Pau Juvillà, per haver desobeït la llei que prohibia mantenir penjats uns quants llacets grocs en plena campanya electoral.

La senyora Borràs creu que el poder judicial no pot condemnar cap desobediència que vingui de la seva dèria política. I ho denuncia en nom de la sobirania del poble de Catalunya (“dal popla da Catalunya”, per dir-ho amb el seu idiolecte). Segons ella, les desobediències de la tribu independentista no es poden condemnar. Sort que els que no combreguem amb aquesta fe nacionalista (actualment el 59% dels catalans) ens ho passem bé rient-nos de les seves fanàtiques insolències.

El diputat Nacho Martín va protestar per aquesta manca d’imparcialitat. La senyora Borràs no li va voler donar la paraula, però el diputat va continuar protestant amb raó, perquè era el seu deure denunciar aquest abús d’autoritat. I aleshores el va fer fora de la sala, i va ser entendridor sentir els aplaudiments de la tribu a favor de la mala educació de la presidenta, cosa que demostra fins on ha arribat el poder que ens governa.

L’antiga presidenta, la senyora Forcadell, va cometre una arrogància semblant quan va obrir el Parlament bramant “Visca Catalunya lliure”, però al cap d’uns anys va admetre que li havia faltat empatia. Que no pensi ningú que la senyora Borràs (imputada, no ho oblidem!) admeti mai cap de les seves innombrables arrogàncies. Li ho impedirà l’ego gegantí que la domina fins a fer-li cometre aquesta mena de fanatismes. El senyor Martín hauria pogut denunciar el fet amb un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, que li hauria donat la raó. Jo, de moment, necessito riure’m del ridícul abús de poder de qui es pensa ser la reina de l’univers.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS