Memòria entre les vinyes

“Que comencin per la parcel·la de sota de la carretera”, instrueix des del mòbil el viticultor. Ressona estrany entre les voltes del docte Institut d’Estudis Catalans (IEC). Tant com escollir la jornada commemorativa dels 25 anys de la Secció de Viticultura i Enologia de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’IEC, com a eix d’una crònica. Un anticlímax periodístic. És de suposar que l’elecció respon a un estat anímic i, durant les últimes setmanes, a una seqüència il·lògica que va des d’abalançar-se com un posseït sobre uns cotxets de quiosc de James Bond fins a datar i posar en àlbums fotos familiars de vores dentades o a recuperar la sèrie de marionetes dels Thunderbirds,passant per tornar a devorar els pastissets de la Pantera Rosa. Decisions estranyes, pur inconscient.

I si fóssim només memòria, passat sense més ni més? Si per al poeta la seva infantesa era aquell hort clar on madura el llimoner, la meva va ser les restes d’una caseta de pedra on es deixava l’aixada i altres trastos en un petit terròs familiar amb vinyes. Res, quatre plantes i una figuera. Però allà, darrere del muret, ens parapetàvem la meva germana i jo, no sé per quins aguerrits sudistes, amb pistoles de plàstic i gomes elàstiques que unien el gallet al percussor i que es trencaven al cap de poc, disparant al soldat ianqui del meu pare, banderer de pal d’escombra i tros de llençol de barres i estrelles mal pintades amb retolador Carioca la nit anterior, amb una il·lusió i una innocència ja fa massa temps perdudes.

El record s’ha sobreimpressionat a una intervenció molt del gust bizantí de la casa sobre, crec, una polèmica sobre que va estar molt malament defenestrar en els recents anys 80 el nom a una varietat de raïm que durant quatre segles vam anomenar a Catalunya carinyena per rebatejar-la samsó. O alguna cosa així vaig entendre. Montserrat Comas, arqueòloga del Museu de Badalona, exposa les marques que, sobre la part superior de les àmfores, posaven els romans catalans de Baetulo (avui Badalona); va ser el cas del viticultor M. Porci (Marcus Porcius), els vins del qual van tenir cert prestigi i van arribar fins a la Bretanya francesa i el sud d’Anglaterra. “Etiquetes de fang”, les bateja l’experta. Bé, d’acord. I ara és el torn de Miquel Palau, del Celler Abadal, del Bages, que detalla els esforços per salvar el raïm picapoll (1564) de la tenalla que, entre les fàbriques tèxtils al costat dels rius i la fil·loxera, gairebé el va fer desaparèixer fa un segle.

M’encomanava ja al santoral croniquer per veure com ens en sortíem d’aquesta (de George Plimpton a Martín Caparrós, de Gay Talese a Irene Polo) quan va tornar la veu de Palau: “Al món del vi el temps posa les coses al seu lloc; si les coses estan ben fetes hi has de creure”, deia a propòsit de les botes medievals excavades a la roca que també ha recuperat per fer vi en aquestes terres. I les paraules van fer de porta temporal: allà estava jo, amb uns quinze anys, un agost de temporer, anomenat amb sorna el Tractor: l’últim a la meva filera, lent, però sense deixar cap gra de raïm, segur, una manera de fer i uns somnis que el temps va polir fins a convertir-los en translúcids.

Tot, des d’aquell moment, prenia doble sentit: quan Mireia Torres, directora d’innovació als cellers familiars, recordava que el 1900 hi havia quatre vegades més vinyes a Catalunya que avui, em veia assentint perquè reforçava la meva sensació que perdem el que vam ser per segons; quan, després de pentinar des d’Andorra fins a Amposta, quantificava que han recuperat 52 varietats pràcticament perdudes (de la garró a la forcada, de la pirene a la moneu, de la querol a la monfaus) treballant els ADN als seus complexos laboratoris i empeltant a les seves finques, vaig entendre que buscaven en els orígens del seu ofici, de la vida, com el cronista.

No podia llavors estar més d’acord amb Jaume Gramona: “Si al cep li féssim cas, l’observéssim, l’escoltéssim...”, deia mentre reclamava als seus col·legues d’auditori tornar a podar en forma de vas i no enramant “per protegir millor el raïm del sol davant del canvi climàtic” o demanava de recuperar l’ofici gairebé perdut de l’empeltador (expert en empelts) o clamava per recuperar el triangle terroir-animals-vinyes, com ell intenta deixant pastar ovelles i utilitzant vaques i cavalls de tir en finques del seu celler, avui perdut aquest equilibri per comoditat: “Els hem separat perquè l’animal vol compromís i nosaltres, no”.

Amb la força del que té els peus a la terra com arrels (“jo soc pagès”, es va presentar) Pere Guilera es queixava de la introducció nefasta a inicis dels anys 70 de varietats foranes a la seva comarca (“el Penedès ha estat desagraït amb les seves variants”) i entenia “la riojitis: ens l’hem merescut per no embotellar bé durant anys, amb vins mediocres i falsificacions”. L’ànsia per alertar en una última crida el portava a gairebé cridar que “amb el canvi climàtic el sector serà un campi qui pugui” (un ho portava a la cosa digital en el periodisme i ho subscrivia) i a reclamar que es canviés la predestinació del relat oficial que al Penedès li toca ser zona logística.

“Quan necessites exportar és quan tens més necessitat de ser tu mateix”, resumia Anna Espelt, de l’Empordà, on treballen per recuperar vinyes de 85 anys d’antiguitat. Sí, en la majoria dels ponents el seu nom era la seva empresa, el seu fat, el seu ésser, un lloc... Sense saber-ho, vaig ser cridat a unes jornades sobre vi a buscar identitat, pertinença, sentit de vida, memòria...

De nen, el meu escenari van ser les vinyes verdes de l’estiu del Penedès; ara, ho són les més tardorals, ocres i dures del Priorat. El meu pare, cada minut una fulla de l’oblit més caiguda, no recorda ja tampoc l’episodi del banderer, amb prou feines que vam tenir una petita parcel·la, com delata la seva mirada una mica incrèdula, espantada. El final és allà d’on partim, va versar T.S. Eliot.