LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Caricatura neocolonial

Ngugi fa la hipèrbole d’un país sotmès al neocolonialisme del mercat

L’escriptor Ngugi wa Thiong’o.
L’escriptor Ngugi wa Thiong’o.Shawn Miller

L’escriptor Ngugi wa Thiong’o (Kenya, 1938) és d’aquells candidats recalcitrants al Nobel que, en el cas que fos premiat, podria contribuir a una visió més plural (en fi, més contemporània i real) del fet literari.

Amb Nobel o sense, Raig Verd ja fa temps que va apostar per ell. N’ha publicat les memòries (Somnis en temps de guerra, A la Casa de l’Intèrpret, Neix un teixidor de somnis i Lluitar amb el diable) i dos dels seus assajos que més han animat el debat postcolonial: Desplaçar el centre i Descolonitzar la ment. En aquest darrer, Ngugi defensava que els escriptors africans defugissin “l’esclavitud lingüística” (que “equival a l’esclavitud mental”) i escriguessin en llengües nadiues. Ell mateix, fins a finals dels anys setanta, havia estat un exemple d’escriptor kenyà en llengua colonial, l’anglesa: sota la insígnia de James havia publicat tres novel·les que li havien reportat certa notorietat als cercles universitaris. També havia dut a escena drames força crítics amb la Kenya postindependència. Un d’aquests, I Will Marry When I Want, va disgustar les autoritats, més del compte, i a Ngugi el van empresonar sense càrrecs. La presó no va frenar l’impuls escriptor, però va acabar de conscienciar-lo: es va decantar per la llengua kikuiu.

El diable a la creu, novel·la de 1982 que ha traduït Josefina Caball (a partir de la versió anglesa del mateix Ngugi), va ser escrita en kikuiu a la presó. Publicada per una editorial local, va ser rebuda amb entusiasme i recurrentment llegida en veu alta davant de colles de camperols i obrers (alguns d’ells analfabets).

La narració es posa del costat de la Jacinta Wariinga, una jove que, sortida d’una relació desigual amb un home madur, pateix les conseqüències d’haver refusat el cap de l’empresa... Com tantes altres treballadores, ha estat doblement abusada: pel poder econòmic i el poder sexual de l’amo. En el punt més baix de la seva autoestima (la Wariinga es blanqueja la pell amb cremes i sent culpa per la brutor del cos), rep una invitació estrafolària a una suposada Festa del Diable on se citarà l’hampa del país al complet. Així, emprèn el viatge en un matatu, un autobús de l’any de la picor (és a dir, que ha renunciat als temps moderns) i que funciona com una àgora amb rodes (“Els matatus són l’únic lloc que queda on la gent pot parlar de coses sense traves”) perquè els passatgers comparteixen les il·lusions del passat, les decepcions del present o el problema de la dualitat moral humana (representada per Déu i el Diable que es disputen l’ànima recompensant-la cadascun amb els seus trucs).

La novel·la es desplega com una tira còmica que repassés la política i l’avarícia nacional. La caricatura és especialment hilarant quan, en una convenció de criminals (la Festa del Diable), es crea una subjerarquia entre panxuts i escanyolits. S’hi proposa que els ben alimentats siguin privilegiats en detriment dels morts de gana. Alguns capitalistes remuguen: si han perdut pes, diuen, és per l’estrès de manejar un patrimoni vastíssim... L’escena s’inclou a la part del parlament dels lladres, que és excessiva en extensió, però també en la mala bava de retratar tota mena de facinerosos i les corrupcions i estafes que cometen: tot plegat té un aire de faula moral amb imperialistes i colonitzats, dominadors i dominats.

Sovint El diable a la creu és òbvia i demagògica. A mi em diu el que vull sentir: “Aquests hotels turístics serveixen per fomentar una nació de prostitutes, criats, cuiners [...]i dones de fer feines”. Ngugi fa l’hipèrbole d’un país que, malgrat l’intent de descolonització, acaba sotmès al neocolonialisme del mercat lliure i els poders occidentals. L’autor té en compte tota mena de veus, no tan sols la de la protagonista, i la novel·la es presenta com una celebració de la potència de l’oralitat. I la de l’àgora: allà on tothom pot dir-hi la seva i la literatura, compartida en veu alta, no cedeix a l’analfabetisme.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS