Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

L’obsessió i la necessitat

Alfons Quintà ve a ser en part, si se’m permet el símil, la Corinna Larsen de Pujol i el pujolisme i de les seves clavegueres

Alfons Quintà: de la nèmesi de Pujol a fundar TV-3 per desig del mateix president.
Alfons Quintà: de la nèmesi de Pujol a fundar TV-3 per desig del mateix president.
Más información
Postil·les a ‘El fill del xofer’

És un fet: després d’un èxit inesperat, tothom sembla capaç d’explicar el perquè d’aquest èxit; per això aquestes explicacions sonen gairebé sempre a xerrameca de venedor d’ungüents capil·lars… Entesos: faré de venedor d’ungüents capil·lars amb El fill del xofer, de Jordi Amat.

El filòsof nord-americà Richard Rorty diu que l’èxit d’una obra es deu a una conjunció atzarosa entre les obsessions privades d’un escriptor i les necessitats públiques d’una societat. En el cas d’Alfons Quintà, protagonista d’El fill…, això de l’obsessió és clar: vull dir que el que és estrany no és que Amat s’obsessionés amb ell; el que és estrany és que no ens hi obsessionéssim tots: com no fer-ho amb un adolescent capaç de fer xantatge al vell Josep Pla, un periodista que va passar en un tres i no res de ser la nèmesi de Jordi Pujol a El País a fundar per encàrrec del mateix Pujol la televisió pública catalana i erigir-se amb ella en la seva primera corista, un subjecte que va acabar assassinant la seva dona abans de suïcidar-se?

Pel que fa a la necessitat pública, tampoc no sembla misteriosa. Més o menys com ha passat amb Joan Carles I, els darrers anys Jordi Pujol s’ha convertit en el nan dels mastegots: ha passat en molt poc temps de ser idolatrat a ser demonitzat (sovint pels mateixos que l’idolatraven), de posseir un particular blindatge a prova de periodistes a perdre fins i tot la presumpció d’innocència. A la Catalunya d’avui —i no només en ella—, Pujol és l’encarnació de tots els mals: per a molts secessionistes, es tracta del gran responsable de les podridures i les insuficiències de la Catalunya autonomista i del símbol vivent de la urgència de separar-se d’Espanya; per a molts antisecessionistes, el secessionisme és només la fase superior del pujolisme, la seva conseqüència inevitable.

Al marge de les virtuts notòries del llibre d’Amat, aquest, amb la seva visió ombrívola del pujolisme, proveeix d’arguments acreditatius a secessionistes i antisecessionistes, i podria ser vist, així, com un més dels molts relats denigratoris de l’anomenat Règim del 78 publicats en els darrers anys; la diferència és que, en el cas d’Amat, la denigració està del tot justificada: és difícil imaginar un mirador més privilegiat que Quintà de les clavegueres del pujolisme, que va ser part essencial d’aquest anomenat Règim del 78, o més aviat la seva representació a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, Alfons Quintà ve a ser, en part —si se’m permet el símil—, la Corinna Larsen de Pujol i el pujolisme.

D’altra banda, no sé si Amat volia escriure a El fill… un relat real o novel·la sense ficció; tendeixo a pensar que no —Amat no és novel·lista: no ha escrit novel·les i dubto que tingui planejat escriure-les—, així que crec que preferiria que el seu llibre es llegís com una crònica periodística. De tota manera, és possible que El fill… s’hagi beneficiat de la proliferació, a Espanya i fora d’Espanya, d’un tipus de relats escrits sovint per novel·listes que, sense deixar de ser fidels als fets, adopten o semblen voler adoptar la factura de les novel·les, cosa que ha preparat el lector per llegir com a novel·les aquest tipus de llibres…

Però, en fi, ja dic que tot això són especulacions, si no xerrameca de venedor d’ungüents capil·lars.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS