L’In-Edit comença a caminar a mig gas
El festival internacional, que compleix 19 edicions, presenta 50 documentals musicals fins diumenge vinent
Fa dinou anys el festival In-Edit va iniciar una incerta etapa per la qual gairebé ningú no donava ni cinc cèntims. Un certamen únicament dedicat a documentals musicals semblava tenir poc futur, però gairebé dues dècades després la realitat els ha donat la raó, encara que tot sembla estar canviant, no a millor ni a pitjor, si no portant les coses a un pla diferent. La irrupció de les plataformes televisives ha trastocat les lleis del mercat i aconseguir estrenes és summament difícil. Així, moltes de les pel·lícules capdavanteres d’aquesta edició ja han passat per altres festivals i, fins i tot, poden trobar-se amb certa facilitat a internet (encara que no sempre de forma legal).
I si fallen els noms de categoria també l’audiència, ja que, com s’ha comprovat en els primers dies, no sempre el ganxo de la pantalla gran és suficient per omplir sales.
El segon dia del festival va destacar la presència de The Myths and the Legendary Tapes, centrada en el personatge, en realitat, en el descobriment tardà d’una cinta en una capsa de cereals, de Delia Derbyshire, matemàtica i pionera britànica de la música electrònica dels anys seixanta que ja ens va enamorar en la sessió de clausura de l’any passat en participar en un film extraordinari, Sisters with transistors, que amb molt bon criteri s’ha repetit en la programació d’aquest any i es va poder veure diumenge a la tarda.
Les dues pel·lícules parlen del pes important de la dona en els inicis de la música electrònica, per davant de molts homes que van acaparar els honors mediàtics. La llàstima és que la projecció de diumenge a la sala 5 dels multicinemes Aribau només registrava un trist terç de la seva entrada. Una assistència més que discreta que s’ha repetit al llarg de tot el cap de setmana.
Dissabte a la tarda, malgrat que l’olor de crispetes era irritantment intensa a l’entrada, més propi d’un cinema de barri (si és que en queda cap) que d’un certamen cultural, a l’interior de la sala 5 poca gent s’havia reunit per recordar Rick James. Probablement la seva època ja ha passat, pocs el recorden i menys el ballen, però el film de Sacha Jenkins val la pena perquè no només mostra la personalitat del músic, sinó tota una generació d’afro nord-americans que van lluitar per posicionar-se en una societat que en el millor dels casos els ignorava.
Poc van canviar les coses l’endemà. A primera hora de la tarda l’olor de crispetes era gairebé imperceptible, la màquina diabòlica acabava de posar-se a funcionar, però a la sala dominaven les butaques buides, encara que aquesta vegada els absents no es van perdre res. Symphony of noise no deixa clar si és una pel·lícula a favor o en contra de Matthew Herbert, en realitat, si Herbert està a favor o en contra del seu propi personatge i del seu, en certs moments, bastant dubtós gust musical.
Travessar el carrer Aribau canviava una mica les coses. No només l’ambient ja no feia olor de crispetes, sinó que estava una mica més caldejat. Dissabte es va omplir la sala 4, de mida mitjana, per assistir a la projecció de Trance, en què el director Emilio Belmonte persegueix Jorge Pardo al llarg de dos anys mostrant moltes de les facetes del magnífic saxofonista i flautista madrileny. I no només les musicals, ja que també es penetra en aspectes molt més íntims. Un film important que, a més, inclou una quantitat de música d’alt voltatge que mereix ser vista en pantalla gran i que justifica així l’essència de l’In-Edit. Belmonte lluita perquè la cinta entri al circuit de sales comercials, esperem que tingui èxit i que el públic que no pot assistir als festivals no se la deixi perdre.
Diumenge aquesta sala gairebé es va omplir per a una pel·lícula aparentment poc atractiva, però que acaba captivant. A Narciso Em Férias Caetano Veloso explica al llarg de 90 minuts de càmera fixa dos mesos de presó el 1969. Una anècdota mínima comparada amb la seva immensa trajectòria, però quan Caetano es posa a parlar senzillament enamora. I, a més, canta Hey Jude. Els que van acceptar el repte segur que en van sortir altament satisfets, no per la qualitat fílmica del producte, sinó per l’atractiu expansiu del savi cantautor brasiler.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.