Ciència-ficció catalana, un moment estel·lar

Si hi ha algú que ha llegit la ciència-ficció catalana de cap a peus, amb perspectiva històrica, aquest és Antoni Munné-Jordà. La coneix minuciosament d’haver-la practicat, com a autor, però sobretot d’haver regirat les biblioteques, com a erudit, i d’estar pendent, com a lector, de la més mínima novetat que caigui en la categoria de “ciència-ficció catalana”. Ara se li acumula la feina d’enciclopedista. “No tinc tot el que ha sortit, ni s’ha acabat l’any, però aquest 2021 m’esperen al prestatge 16 originals catalans i 16 traduccions, de 21 editorials diferents”. En total, 32 obres del que se’n diu col·loquialment cifi. L’estupor de Munné-Jordà parla d’un feliç període d’expansió que, qui més qui menys, tothom ha pogut percebre.

Alguna cosa ha explotat. És el resultat d’una trama d’anys, conxorxes entusiastes i molta feina invisible. Sembla que la literatura de gènere en català, i especialment la cifi, viu dies de glòria. Els indicis són arreu. Semblen inconnexos, tot i formar part de la mateixa confabulació: 1) Proliferen les noves veus. 2) Proliferen les noves propostes editorials en sintonia amb les veteranes. 3) Els mitjans hi paren atenció. 4) El 2017 el premi Sant Jordi de Novel·la el va guanyar Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, ucronia anunciada des del títol i picada d’ullet als amants de Philip K. Dick. 5) El festival literari Kosmòpolis convida una colla d’autors de gènere perquè hi diguin la seva. 6) Les darreres exposicions del CCCB beuen d’imaginaris de cifi o d’obres de pensadors assidus al gènere: és notòria l’afició de la biòloga nord-americana Donna Haraway per les narracions futuristes, o l’obsessió dels filòsofs del realisme especulatiu pels alienígenes de Lovecraft...

Un mirall ben realista

A què atribuïm la normalització de la cifi? Sembla que han fet efecte els continguts de caire fantàstic amb què hem estat radiades les tres últimes generacions (per mitjà de la televisió, el cinema, els videojocs, el còmic i, sí, els llibres). Molts hem estat respirant cifi des que vam néixer i ni ens n’adonàvem. I ara resulta que la fantasia amb dracs, la ficció climàtica, la distopia juvenil, l’èpica fundacional marciana i allò que ja no anomenem despectivament fricades constitueixen la nostra normalitat. Avui més que mai són el nostre ecosistema.

Que és un moment dolç per al gènere ho corroborarà el Festival 42, que se celebra a la Fabra i Coats de Barcelona del 3 al 7 de novembre. Serà un nou espai per difondre la gran gamma de literatures “no realistes” i els temes que la contemporaneïtat els insta a abordar. El seu comissari, l’escriptor Ricard Ruiz Garzón, reconeix que la literatura especulativa funciona més que mai perquè “ens planta al davant miralls vàlids per a tothom per analitzar el present”.

Encara que la imatge estigui distorsionada pels deliris de la imaginació, ens hi reconeixem. “Ara que la tecnologia és omnipresent”, diu, “ara que la crisi climàtica ens afecta per complet, la literatura que tracta els dilemes associats al progrés tècnic, o la que ens porta a imaginar el futur d’una humanitat enfrontada a una emergència d’abast planetari, connecta íntimament amb els nostres neguits i il·lusions”.

És normal que ens hi interessem. I el Festival 42 vol atraure aquest interès amb més de 200 conferenciants, entre autors i experts (com Wojciech Orlinski, biògraf d’un Stanislaw Lem, que també tindrà exposició), on “més de la meitat són dones”, diu Ruiz Garzón, “sense forçar-ho; atenent a les novetats, la presència femenina és destacada”.

Justament, Ruiz Garzón és l’antòleg d’Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males Herbes, 2020), que testimonia, per escrit, que el relat fantàstic català s’aborda des de múltiples perspectives i que també el practiquen dones. El volum aplega textos d’autores com ara Inés Macpherson, Elena Bartomeu i Roser Cabré-Verdiell, que enguany ha obtingut el premi Ictineu (lliurat per la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia) en la categoria de relat. Totes venen a sumar-se a una editorial, Males Herbes, que (traduccions a banda) ha agrupat una plèiade d’autors locals que són sinònim de vitalitat creativa i revulsiu literari. Només cal pensar en casos tan divergents com Jordi Masó, Elisenda Solsona, Enric Herce o Ruy D’Aleixo. Amb ells, Males Herbes ha anat creixent en catàleg i credibilitat, i ara costa imaginar que fa deu anys ningú ocupava aquest espai editorial.

Els números ajuden a situar-se: Males Herbes, respecte als orígens, ha duplicat les tirades d’autors catalans, i el 65% dels publicats els dos últims anys són autores. Ramon Mas, un dels fundadors (a banda d’autor a Edicions de 1984), interrogat sobre l’auge del gènere, destaca la novetat que “hi ha un autors que es mouen per territoris fantàstics sense que per això els lectors o la crítica els considerin de segona”.

Sí, la recepció dels gèneres ha can-viat i molts prejudicis han estat dissipats. Avui dia (un altre prejudici superat) tampoc esperem trobar-hi un terreny exclusiu d’homes. Carme Torras, per exemple —el seu darrer llibre, Estimades màquines (Males Herbes), va per la segona edició—, contradiu el tòpic odiós que les dones tenen una aproximació a la cifi menys científica, menys pendent de la tecnologia. Potser perquè el seu àmbit professional és la robòtica, a Torras se la pot trobar, com a autoritat competent, en taules rodones i entrevistes sobre Intel·ligència Artificial. També en tota mena de reculls: els seus relats més recents apareixen a Barcelona 2059 (Mai Més), Els coets venien com llagostes (editat per la revista Branca i el CCCB) o Paper cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury (l’homenatge que va coordinar Inés Macpherson per a l’editorial Apostroph).

Pocs ‘marcianos’ catalans

Un cert escriptor va lloar la versemblança de Tirant lo Blanc, un altre va notar que les grans cròniques dels reis aragonesos s’ajusten als fets i prou, i d’aleshores ençà tants d’altres han repetit que la literatura catalana toca de peus a terra i és devota de la realitat. Hem estat a punt de creure-ho. I això que abunden els exemples per rebatre una simplificació tan absurda. Savis, bojos i difunts (Males Herbes) és un mostrari de contes decadentistes i, de passada, un memoràndum del vessant misteriós que la literatura catalana ha explorat amb tota naturalitat. L’ha seguit Bromistes, tramposos i mentiders (Antologia del realisme màgic català 1923-1945), amb noms com Salvador Espriu i Joan Oliver.

Al periodista Sebastià Roig li devem un estudi obligat: El futur dels nostres avis (Publicacions de la Diputació de Girona) que salva de l’oblit els precursors de la literatura d’anticipació catalana. Amb els exemples d’Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà (i els idealistes experiments fracassats del doctor Pericard) o L’illa del Gran Experiment, la utopia que Onofre Parés va publicar el 1927 (ambientada a l’Austràlia del 2000), entrelluquem una història molt diferent de la que ordena el cànon. També deduïm el que Munné-Jordà ha defensat tantes vegades: que si va existir una especificitat catalana, aquesta va ser “la poca atenció als viatges espacials i les civilitzacions extraterrestres, tan presents en altres literatures”.

Sigui com sigui, avui som lluny d’una tradició autòctona. La temptació dels models forans (l’imperi de la cifi anglosaxona) sempre ha condicionat els autors d’aquí. El mateix Manuel de Pedrolo (peça clau) va estar sempre preocupat de posar la literatura catalana al dia, i un col·lectiu literari com Ofèlia Dracs, que tant va fer per la dignificació dels gèneres, es deixava influir pels capdavanters de fora.

És utilíssim sobre això Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg), de Víctor Martínez-Gil, que permet llegir Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, Víctor Català, Santiago Rusiñol i tots els que han escrit després en relació amb la veta fantàstica de la literatura. L’antologia és introbable. Martínez-Gil és titular de la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb la professora Sara Martín Alegre ha dirigit una Catalan Review (apareixerà el 2022) que, amb la participació d’acadèmics d’arreu dels Països Catalans, farà una panoràmica de la cifi d’ara i d’aquí. L’acadèmia, en el seu afany taxonòmic i crític no queda al marge del fenomen creixent.

Editorials simbionts

Els prejudicis s’han dissipat i s’ha superat el tòpic que la ciència-ficció és exclusiva dels homes

Les editorials, especialment les petites, s’hi han lluït, també. Un cas curiós: el de Chronos (amb Toni Herrero i Gonzalo Rodríguez), que resisteix sense ànim de lucre però amb plena voluntat de difondre autors com ara Adrian Tchaikovsky, un dels convidats estrella al 42, o Suzette Haden Elgin, lingüista que es valia de la cifi per exposar les seves tesis feministes sobre el llenguatge (Llengua materna és de 1984, ben actual).

També buscant de facilitar l’accés a escriptors fonamentals difícils de trobar en català, hi ha l’exemple de Raig Verd, que s’ha obstinat a publicar les novel·les d’Ursula K. Le Guin. El públic hi ha respost. L’editora Laura Huerga té clar que, en la novetat del lector que aposta pels gèneres, “no és casual que haguem passat d’un de cada quatre lectors que llegeix en català, a un de cada tres, només pel volum de publicacions, sinó per una cosa que defensem fort: la bibliodiversitat”.

De vegades, és massa arriscat solucionar una absència flagrant del mercat i dur-la al català. Una opció és la cooperació entre editorials. Ho hem vist amb Males Herbes i L’Altra, creant Les Altres Herbes per fer un clàssic per a tots els públics com Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes. És la fórmula que han triat també Raig Verd i Mai Més per fer possible en breu la monumental Duna de Frank Herbert. “És una manera de rebel·lar-se contra les lògiques capitalistes. Cooperant, el beneficiat és el llibre, i amb el llibre, els lectors. I tot i tractar-se d’un projecte car, pràcticament no hem parlat de diners, cosa que revela a què donem importància”, aclareix Huerga. Ho acaba de matisar Judit Terradellas, editora de Mai Més junt amb Sergio Pérez, observant que “més enllà de la qüestió econòmica, hi ha la de la comunicació, perquè sumem els altaveus de totes dues editorials”.

Mai Més és un cas per emmarcar paradigmàtic de la situació actual a Catalunya: va irrompre el 2019, compta amb l’orgull d’haver repescat Octavia E. Butler i, en el moment de traduir de l’anglès obres novíssimes, ha aconseguit avançar-se a l’edició espanyola. D’alguna manera ha arrossegat lectors cap a la versió catalana. Tal com interpreten els números a Mai Més, “molts lectors han fet el salt a llegir en català. Més que creació de nou públic, estem parlant d’un canvi de llengua en la lectura. Públic que llegia en castellà i ara ho fa en català”.

A banda d’aquest mèrit, Mai Més comença a cultivar autors locals. Així, han fet Les màquines del caos, de Ricard Efa, i han donat espai a Marc Pastor perquè s’esbargeixi amb L’horror de Rèquiem, premi Ictineu en la categoria de novel·la. Pastor és un dels catalans indispensables de la literatura de gènere i, alhora, un dels més disposats a arriscar hibridacions i nous esqueixos literaris. La mala dona (La Magrana) no és només policial, és un western que ravaleja, i Els àngels em miren (Ara Llibres) combina els tòpics del detectiu-psíquic i el thriller nerviüt amb rerefons polític (l’endemà de la independència a Catalunya). A la llista dels més venuts de la llibreria de gènere Gigamesh de Barcelona, crida l’atenció que Pastor és un dels valors més sòlids de les lletres catalanes.

És difícil saber quant durarà aquest moment estel·lar. Però la literatura també és feina del públic. Els amants de la cifi, sortosament, sempre han tendit a buscar-se per fer pinya. La Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia va sorgir a finals dels noranta, potser quan anaven mal dades (l’aventura de l’editorial d’Alella Pleniluni de publicar clàssics internacionals de la cifi en català entre 1984 i 1991 havia fracassat; els mitjans escrits miraven cap a una altra banda; s’havia estès la idea del gènere com una maniobra pròpia del llibre juvenil...), i té el propòsit de “normalitzar la ciència-ficció en l’àmbit del català, i el català en l’àmbit de la ciència-ficció”. I no està sola en la feinada de fer prosperar el gènere. A títol personal, molts lectors fan de prescriptors a les xarxes. I continua ben viu el web El Biblionauta, engrescant el fandom amb ressenyes i relats i, fins i tot (el súmmum de la dedicació, en una entitat sense ànim de lucre), publica una revista en paper, Freakcions. Sí, el moment de la literatura de gènere catalana sembla estel·lar.