Mereixements per a Josep Colet

En Josep Colet (1935-2021) ha deixat una petja important en la poesia catalana tot i ser un autor oblidat per les institucions i el públic en general, reconegut només entre els incondicionals del gremi. El seu cas, de fet, provoca una estranya contradicció: la figura genera un consens general entre la gent de la lletra que el vam conèixer i tractar, que coincidim en la gratitud i reconeixença, però no hem estat capaços de fer que aquesta memòria repercuteixi més enllà dels nostres cercles.

Colet va ser un animador cultural de primer ordre. Va conduir el grup Poesia Viva durant ben bé 40 anys d’activitat ininterrompuda (de 1976 a 2016, com a mínim) amb constància i tenacitat i, des de 1987, va enriquir-lo amb una mena de subsecció que duia el nom de Seminari d’Investigació Poètica, des de la qual, seguint l’esperit foixià de l’experimentació en poesia, va anar estudiant de manera rigorosa i metòdica tot un seguit de fórmules retòriques que podem trobar exposades en diversos volums. L’escola poètica de Colet era hereva del mestratge de Salvador Perarnau i Manuel Tort, de manera que no tenia una vocació d’avantguarda rupturista, ans al contrari: la recerca s’endinsà en la preceptiva clàssica per anar-la obrint a taxonomies més i més primmirades. Fou una labor de caràcter enciclopèdic que va guanyar-se el títol d’universalista quan el Seminari va començar a estudiar també el Globàlium de Lluís Maria Xirinacs, l’anàlisi d’un model que ens ajudi a comprendre el Tot en les seves múltiples relacions.

La mestria de Colet, doncs, ha tingut i té alumnes, sequaços, acòlits, epígons i devots; i amb raó. Però, malgrat això, aquesta guia no ha transcendit a donar-li una imatge pública de categoria i de saber. És ben cert que, durant una època, la seva càtedra en qüestions d’estilística i de llengua va ultrapassar els cercles poètics gràcies als programes de ràdio amb Salvador Escamilla, de la seva labor com a formador de professors de català, o de la seva tasca com a generador de recursos pedagògics per al català, però una mena d’aversió a la glòria passatgera, a l’afany de notorietat i a l’ànim de lucre el deixaven satisfet en la seva tasca d’indagador, de preceptor i de mentor.

Ara bé: el reconeixement públic no depèn només de la predisposició que hom pugui tenir a activar l’aclamació del propi prestigi. Molt sovint trobem casos d’auto-propagandistes que assoleixen aplaudiments d’adulació accidental o de rondinaires que viuen en la queixa contínua per la falta de consideració per l’honor que creuen meritar. Colet no semblava tenir cap interès especial per les distincions, tot i que segurament les hauria acceptat amb bonhomia i humor, però, curiosament, les mereixia moltíssim.