Remers del periodisme

Los siete samuráis, d’Akira Kurosawa, és un dels meus films fetitxe, he començat un col·leccionable de cotxes de James Bond i vaig arribar tard a una xerrada de Mònica Bernabé sobre la seva experiència com a corresponsal a l’Afganistan. Estic parlant del mateix, no creguin. La cosa arrenca a finals dels anys 80, quan es va estudiar el meu nom per a corresponsal a Londres del diari on treballava. Vaig fer una papilleta amb vagues excuses familiars i el meu paupèrrim nivell d’anglès (My taylor is rich and my mother is in the kitchen: encara avui, poc més enllà d’això de Los Toreros Muertos) i ho vaig declinar.

Allò va marcar el meu destí: a la tornada, sens dubte, sempre ets una altra persona; potser també un altre professional. O no, però aquest ofici recompensa amb estatus aquell que va deixar el niu, firma noble per sempre més. Faedors de reportatges llaminers, el normal com a corresponsal és tornar ungit amb llorers que et deslliuren del greix de la cadena de muntatge de la producció periodística diària. Abans, segur. Ara, potser no tant. “Això ja no et garanteix un futur professional millor”, denunciava Bernabé el 2017 a la tornada d’una de les seves visites a l’Afganistan, on va viure entre el 2006 i el 2014. “Si als tres mesos no produeixes res notori, la gent s’oblida de tu; no se’t valora”. El periodisme, cada vegada més efímer... I ho deia qui, després del seu Afganistán. Crónica de una ficción (2012), ara escriu de les pàgines més preclares per, sabent de l’ahir, entendre avui el que passarà demà en aquesta topografia de la vergonya occidental que és l’Afganistan; com Rússia i Putin amb El imperio (1994), de Ryszard Kapuscinski.

Bernabé va deixar un contracte fix a El Punt per passar a ser freelance: lament dels seus pares i, amb els anys, renúncia a una vida personal i familiar. Un triple salt al qual mai no em vaig atrevir, escudat en papilletes que em vaig anar menjant al llarg d’una vida periodística ubicada en la daurada mitjania. Però també per la convicció, això sí, que tan necessari per a l’ofici són un gran timoner i una brillant oficialitat franctiradora com la marineria que rema com possessa, en un sisme submarí quotidià de comes alienes entre subjecte i verb, generosa en el bracejar en informacions que no guanyaran el Pulitzer, però que han d’existir, deixant anònimes durícies, esquinçalls d’un per a més glòria de textos (o temps) dels altres de coberta.

En aquest grup cada vegada hi ha menys remers. No hi ha temps, ni consciència, ni esperit de sacrifici ni el valor del col·lectiu sobre l’individual. Res que no es doni en la vida. “L’estany s’està assecant; els peixos estan nerviosos. Aconsegueix algun gran perfil, guanya un premi. Potser així trobes un estany més gran”, deixa anar, àcid, un veterà del Baltimore Sun a un jove i ambiciós periodista a The wire.

Sempre ha estat així, només que avui és encara més invisible. Però algú va confiar en aquests nanos de Local de The Washington Post, Woodward i Bernstein, quan s’anava embolicant aquest Watergate que seria història del periodisme; especialment en el segon, faldiller i irresponsable dilapidador de notes de despeses. Amb un llapis vermell i exigint fins a quatre filtres per cada informació hi havia un anònim Barry Sussman, especialista de Municipal que van posar a coordinar, i el director en persona, Ben Bradlee, que l’estiu de 1973 va patir la caiguda descontrolada d’una parpella, amenaça de tumor cerebral que va quedar en nervis. Potser fins i tot és la sèrie periodística més delicada i llarga amb menys errors mai publicada.

Després de la Hiroshima de John Hersey, peça majúscula del Nou Periodisme, hi havia el director de The New Yorker, William Shawn, que li va proposar un enfocament inèdit: un reportatge de factor humà sobre els supervivents de les bombes atòmiques. Shawn i l’encara més anònim editor Harold Ross van intervenir en 200 canvis en l’original i van decidir que l’article de 150 pàgines destinat a quatre lliuraments canviés en monogràfic per primera vegada a la capçalera.

Tots qualifiquen ara de clàssic Gay Talese i els seus reportatges, però va ser un tal Harold Hayes que, des d’Esquire, va apostar per un redactor del The New York Times que volia explorar la crònica, frustrat per les tot just dues mil paraules que li deixaven al diari. Fa falta valor i olfacte per encarregar per a The Nation un reportatge sobre la banda dels Àngels de l’Infern a un díscol Hunter S. Thompson expulsat de Time per robar whisky i material d’oficina: se la va jugar l’ignot Carey McWilliams.

No gaire més segura era l’aposta de Clay Felker perquè Norman Mailer escrigués el que seria el seu innovador Superman va al supermercado, sobre la convenció demòcrata de 1960 que va elevar Kennedy: li ho va proposar al mateix bar i al cap de pocs minuts de ser testimoni de la baralla a bufetades de l’escriptor amb la seva dona. En aquest cas, el retoc d’un titular va provocar que Mailer no col·laborés a Esquire durant dos anys... Ningú no és perfecte, i els egos, incontrolables. “Aquesta trucada sí que he d’agafar-la”, se’m va disculpar Jon Lee Anderson en una entrevista. Cavallerós, es va explicar. “Era la meva editora: volia ratificar si la planta que dic que tenia Fidel Castro és aquesta, perquè no es dona en un clima tropical”. Revisaven el seu perfil del dictador a The New Yorker... Així també s’escriu el periodisme: amb solidària i anònima empatia, cada dia.

“Penedir-se no és professional”, deixa anar M. a un intrèpid (tipus Bernabé) Bond, en què va projectar allò vital i allò professional (Ian Fleming va canviar el periodisme per les novel·les), cosa que mai no faré. Per a satisfacció del meu fetitxisme, comprovo que en la col·lecció de cotxes no hi haurà el model que conservo de petit, l’Aston Martin DB5: el que més ha aparegut als seus films (vuit). Hi veig simbolismes i essències... I hi ha també, és clar, una filosofia de vida, no tan allunyada com semblaria de la dels samurais de Kurosawa: el valor del grup i aquell final en què s’entreveu un sacrifici incomprès.