La ‘Generació silenciosa’ s’explica
TV3 dona veu a persones LGTBI que han viscut la Transició
No és gens estrany que els principals responsables de Generació silenciosa (TV3, Sense ficció) siguin Josep Amorós i Ferran Navarro-Beltrán. Com a productor i director ja han fet conjuntament dos curtmetratges sobre l’amor gai. Generació silenciosa parla, deixant-los parlar, bàsicament de la generació que va començar a viure la seva homosexualitat en el darrer franquisme. És un bon treball, un homenatge a aquestes persones que ara tenen més de 60 anys i que han viscut episodis com la repressió franquista, l’arribada de la democràcia, la pandèmia de la sida, la llei que permetia el seu matrimoni... i que ara contemplen, amb estupor i intranquil·litat, una revifada de les manifestacions homòfobes o miren amb preocupació el món dels geriàtrics. “Vull que siguin espais lliures d’homofòbia, que no hagi de tornar a tancar-me a l’armari”, diu un dels testimonis.
El programa aconsegueix evitar el seu màxim perill: presentar una col·lecció d’avis explicant les seves batalletes. I no ho és perquè totes les seves reflexions, les seves rememoracions, els anys de lluita que porten a sobre els fan uns personatges contemporanis que saben explicar la societat on van néixer com homosexuals o trans i la que viuen ara, comparant-la, amb tot allò que s’ha resolt i amb tot allò que encara està pendent.
Alguns són cognoms molt coneguts com Nazario, Armand de Fluvià o Jordi Petit (que també veiem participant com a membre del Front d’Alliberament Gai de Catalunya en un programa de La Clave de 1983, amb José Luis Balbín). Tots –coneguts, no tant o gens– tenen una destacable capacitat expositiva, negant-se a exhibir cridanerament les emocions però sabent transmetre-les a l’espectador fins a l’esgarrifança. Per exemple, la freda descripció que fa una persona sobre la teràpia d’aversió Ludovico que va patir per curar la seva homosexualitat. Una salvatjada basada en la idea de provocar rebuig al desig no normatiu alternant imatges de dones nues, que els doctors deixaven contemplar sense cap agressió física, i d’homes atractius que anaven acompanyades de descàrregues elèctriques sobre el pacient. Va suportar una quarantena de sessions de mitja hora.
També parlen d’una estricta moral religiosa on tot era pecat, tot era vici. Una de les lesbianes que intervé explica, per exemple, que com que no li agradaven els homes va pensar que la seva única sortida era fer-se monja. Un error del qual es va salvar a temps. Un altre testimoni, que també va intervenir a Els matins, va explicar a Lídia Heredia que se sent incòmoda amb una Església institucional que fa incompatible la seva fe amb el seu sentiment amorós. El programa presenta una generació que va viure la seva homosexualitat sense referents, que els va costar entendre el que els passava. I quan tot semblava arreglar-se amb la democràcia, va arribar la sida, amb una administració que va trigar a donar respostes i que un dels entrevistats considera que va ser un genocidi gai.
La nit va arrodonir-se amb un documental nord-americà sobre la revolta al bar Stonewall de Nova York, que es considera el moment fundacional dels moviments gais en un sentit polític.
