Temperaments

La filosofia és un gènere literari? El meu amic es desperta amb aquesta pregunta al cap. Ja se la va respondre fa temps (NO), i avui hi torna (N’ESTÀS SEGUR?). Com que es fa preguntes cridant, pensa que té cert temperament filosòfic. Però només és un tronat que, quan rumia, bramula.

Té clar que si dubta és perquè existeix —cosa que el consola—, però la resta del món li fa figa: si la filosofia és literatura —perquè fa servir eines retòriques, perquè la imaginació també és una facultat de l’intel·lecte—, llavors tantes manifestacions del pensament podrien esdevenir literatura! Creem personatges quan ens parlem a nosaltres mateixos, muntem un relat quan volem entendre el món. Vist així, tot podria ser literatura. Les etiquetes del menjar també. Us heu fixat en quina creativitat exhibeixen els fabricants per amagar el terme sucre? Sota quants mil noms l’han escrit per no dir-lo? Els productors d’ultraprocessats també són literats, recursius i mentiders per una bona causa (la seva).

Al llibre que el meu amic té a la tauleta, Temperaments filosòfics de Peter Sloterdijk (Edicions de la Ela Geminada), hi ha dinou filòsofs —de Plató a Foucault—. Li dirien que la filosofia sol consistir a proposar definicions, fer distincions, plantejar preguntes, identificar i criticar supòsits, considerar una varietat de punts de vista i formular principis. En fer-ho, els filòsofs solen utilitzar exemples per il·lustrar arguments. Que es puguin escriure amb ganxo és només qüestió d’estil, fet que no converteix la filosofia en un mode literari. Per què?

Perquè l’una vol ser un discurs lògic entorn del coneixement, i l’altra —en tant que art que detecta perills i bondats de la tècnica— ens acosta a l’àmbit on no podem accedir a través del virtuosisme filosòfic. La literatura no exposa, i en canvi mostra, retrata, representa.

Perquè la literatura no pretén demostrar res, excepte el talent i/o l’ofici.

Perquè a vegades només juga, i és així com arriba a un sector més ampli, que a tothom li agrada el plaer, menys a qui li agrada el dolor. Per a aquests també hi ha un nínxol textual comú a totes les disciplines: els llibres dolents.

Perquè busquen coses diferents, la típica frase que fa servir un matrimoni per no explicar els autèntics motius del divorci.

Perquè en literatura parlem de versemblança, no de veritat; tot i que l’expressió “aquest text té molta veritat” soni sovint a les escoles d’escriptura, aquells llocs magnífics on s’educarà la inventiva i s’explicarà, per exemple, que seria bo transformar frases així en els tòpics casposos del futur. I si els alumnes es posen abstractes com ara el meu amic, els diran que siguin fidels al seu temperament, que deixin l’art per a un altre dia.