Metrònom entròpic

No hi ha dubte que aquesta és una època en estat d’obsolescència i ensorrament constant. Però no siguem gaire apocalíptics, en l’època de Petrarca i de Chaucer els humans també vivien entre plagues, guerres i rebel·lions, i cap d’aquests desastres ens són aliens avui als carrers de Hong Kong o Washington. Com llavors, continuem inventant noves formes de representar i representar-nos, entre les quals regnen les arts visuals, sumides en l’entropia més absoluta des que algú va decidir que qualsevol objecte de la realitat profana —un ampoller, una pala llevaneu— havia de poder ser exhibit, comercialitzat i col·leccionat, però no tocat.

És d’una audàcia extraordinària que encara hi hagi algú capaç de posar en circulació una obra, en aquest cas una pintura atribuïda al més admirat artista i amb el no menys admirat tema —el Salvator Mundi—, i provoqui la licitació més ferotge mai vista (la subhasta es va idear a Christie’s Nova York el 2017, amb un màrqueting acurat, i es va presentar com a “art contemporani”), per no esmentar que el parador de l’obra i les intencions del seu comprador continuen flotant en la nebulosa de la pols aràbiga. El documental The Lost Leonardo (2021, Filmin) explica a consciència com un quadre que amb prou feines va costar 900 euros va passar a valer 380 milions amb la connivència d’un autentificador poc escrupolós i d’un parell de comissaris oportunistes. La gran blasfèmia no és que el més que probable fake (en el millor dels casos, la pintura hauria sortit del taller de Leonardo) tingui com a protagonista un déu justicier que sosté una esfera celestial a la mà, sinó que en un món obscenament visual ens mantinguem tan cecs i crèduls.

D’una manera molt eficaç, la instal·lació d’Andreas M. Kaufmann a La Virreina, 13 Blind Men Walking, composta per una dotzena de monitors i metrònoms descompassats, és una metàfora del caràcter espectral de la realitat, de com l’ambigüitat deliberada de la política i els mitjans de comunicació bloqueja qualsevol perspectivisme, deixant-nos cecs davant d’uns petits déus luxuriosos. El mateix pas esvalotat d’un visitant del Macba que es mou a cops de bastó al ritme del “metrònom entròpic” de la col·lecció Tous, una selecció de mil obres “que —anuncien— s’aniran acoblant de mica en mica amb els fons del museu”. La mostra —que ni tan sols pot qualificar-se d’eclèctica— agrupa per blocs temàtics els treballs de 29 artistes en tres espais: el museu, la Capella Macba i Metrònom, al Born, desbordant l’adjectiu gairebé maleït de “conceptual” amb què Rafael Tous precinta la seva ofrena al museu (quina obra no ho és?; el mateix Leonardo es referia a la pintura com “la cosa mentale”).

La col·lecció Tous hauria de servir per deixar enrere aquest últim lustre d’indefinició i fàstic del Macba, i que almenys el generós gest del col·leccionista barceloní serveixi per atreure altres donacions, si pot ser internacionals. La nova directora, Elvira Dyangani, té un paper difícil. Ha promès remuntar el vol (“Volarem”, va dir en la seva presentació). Veient el panorama, necessitarà l’ull i les ales d’una àguila i les urpes d’una lleona. També és just que se li reconegui la llibertat d’acció per crear el seu propi equip, que inclourà el responsable del PEI (Programa d’Estudis Independents).

Darrere de tots aquests assumptes, hi ha les qüestions sobre el valor de l’art. El comissari i editor alemany Boris Groys en planteja algunes en el seu assaig La lògica de la col·lecció (Arcàdia, edicions en castellà i català, 2021). “L’obra d’art és una mercaderia, però —adverteix— no un bé de consum sinó un bé de col·lecció. El veritable espai de l’art modern és l’espai de la col·lecció, més ben dit, l’espai que hi ha entre les obres d’art i no a l’interior de les obres, l’espai de l’entropia o l’intent de sobreviure, de superar la mort del museu (...) Aquí hi ha la fascinació de l’art”.

Caldrà posar-se a treballar. I volem, sí, però no massa a prop del sol.