El pintor que aspirava a crear només un quadre

Els pintors que cauen en l’oblit després de morir, malgrat les crítiques positives dels seus coetanis i les nombroses exposicions que van fer en vida, són molts. Un és Miquel Villà i Bassols (Barcelona, 1901 - el Masnou, 1988), considerat un dels millors i més personals pintors catalans del segle XX, que malgrat ser rebut amb lloances després de la seva primera exposició individual el 1927 i haver venut moltes de les seves obres, avui només és present en l’exposició permanent de tres museus catalans: el de Montserrat, el Deu del Vendrell i el de Maricel de Sitges.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) compta en el seu fons amb tres de les seves obres, entre les quals la impressionant L’estable, una pintura matèrica feta el 1936 en què es veu un home munyint una enorme vaca en un estable. Però cap d’exposada. Encara bo que l’obra d’aquest pintor de llenguatge original ha tingut sempre un gran reconeixement dels col·leccionistes que han adquirit les seves pintures des de fa anys. Una cinquantena, també l’enorme obra del MNAC, es poden veure a l’exposició Miquel Villà. La pintura sense atzar, que li dedica el Museu de Maricel de Sitges, fins al 26 de setembre, amb la intenció de recuperar per al gran públic la seva personal obra i la seva interessant vida.

La culpa de la poca popularitat de Villà, la té potser el mateix pintor, segons explica un dels comissaris de la mostra, juntament amb Susanna Portell; el conservador del museu de Sitges, Ignasi Domènech: “Va passar molt temps fora de Barcelona, la capital del petit món artístic català, passant llargues estades durant els anys vint a diferents països de Sud-amèrica, sobre tot Colòmbia, on el seu pare dirigia una sucursal de vins; després París i Amsterdam, però també Eivissa, la Pobla de Segur o Altea”. Però també el seu caràcter discret i poc amic de l’autopromoció que l’allunyava de les reunions d’artistes, prossegueix Domènech. Ho va explicar ell mateix, anys després: “De tots els pintors que érem allà, potser els únics que pintaven realment érem Josep Togores i jo; els altres es passaven el dia al cafè, ocupats a trobar els diners per continuar fent el mateix”.

Encara que, com explica el comissari, era amic d’artistes com Marcel Duchamp, amb qui jugava als escacs, i del galerista Dalmau, tan pendent de la modernitat, que li va organitzar la primera exposició el 1927. Al visitant de la mostra el rep un retrat que li va fer la seva amiga Olga Sacharoff el 1951, en què se’l mostra amb la seva inseparable pipa, com en la majoria de les fotografies i autoretrats que es poden veure a l’exposició.

I és que Villà dedicava bona part del temps al que més li agrada: pintar, però d’una manera que mai es donava per satisfet i que el feia tornar una vegada i una altra a les seves obres per donar nous retocs. “Moltes de les meves teles tenen cent o dues-centes sessions”. I per tant no deixava res a l’atzar, com ressalta el subtítol de la mostra. I només firmava les seves obres —al dors de la tela, que acompanyava de la data i el lloc on s’havia fet, amb la intenció de “no tacar” la pintura— quan les venia, perquè sempre considerava que estaven per acabar. “No he tingut mai prou temps per pintar. Fins i tot ara que pinto tot el dia”, li va dir a Gabriel Ferrater en una conversa que va quedar escrita a Sobre pintura. De fet, remarca Domènech, el pintor explicava que li hagués agradat pintar només un quadre en tota la seva vida.

Al final, per sort no va ser així i al catàleg editat per a l’exposició n’hi ha reunits un centenar. Gairebé ho aconsegueix amb Paisatge de la sabana, un enorme oli que hi ha a Sitges que va començar el 1917 i va acabar el 1986 (dos anys abans de morir), després de gairebé set dècades pintant-lo una vegada i una altra. És una de les quatre obres procedents de la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza que han viatjat a aquesta vila per a l’exposició.

També tornava als mateixos temes passats els anys. Com en les seves dues obres anomenades igual: La cuina, la primera pintada al voltant de 1939 i la segona entre 1949 i 1965, en què es veu la mateixa estança redecorada una mica i les mateixes dones, que han canviat els rols amb el pas dels anys. Veure-les les dues juntes a Sitges és impressionant.

I és que les obres de Villà acaparen l’atenció per la seva contundència amb els colors vibrants i vius, perfectament estructurats dins l’espai i, sobretot, amb la matèria que fins i tot donen volum a les obres. “Quan la pintura no s’havia assecat posava el quadre a terra i feia que la terra i la palla s’incorporessin a la tela”, assenyala Domènech, davant les potes de les vaques que va pintar a L’estable, d’alguns dels seus paisatges amb pins del Masnou i dels camins de la Pobla de Segur, algunes de les localitats que estan omnipresents a les seves obres, en què va buscar passar la seva naturalesa essencial a la tela. “Sempre penso en la natura, no en el meu quadre. De vegades, m’entusiasma tant un motiu que estic pintant, que m’aixeco de nit per passejar i tocar els arbres.” Unes pintures que, d’altra banda, recorden, per la seva contundència moltes d’Antoni Tàpies. “Li tenia molt respecte”, apunta l’expert.

L’exposició s’acaba amb un dels seus últims quadres, Mur groc, en què es condensa la manera de crear de Villà: una mena d’incendi cromàtic, amb una matèria plana, potser el projecte d’aquest quadre únic que sempre va voler crear al llarg de la seva vida. És de l’església del Masnou, que apareix desdibuixada com una enorme taca de color groc. L’agost de 1988 li va confessar al seu metge i amic Jordi Mitjà: “Sense abandonar la pintura realista, voldria aconseguir que un sol color ho fos tot; que els ulls s’omplissin d’un únic color i que n’hi hagués prou... Ara estic intentant pintar l’església sense que faci falta entrar en detalls. Busco que l’ull s’ompli de groc i que amb aquest groc n’hi hagi prou. Aquesta és la meva nova idea... Tindré temps per desenvolupar-la?”. Al cap de pocs dies, sense acabar-lo, va morir. No el va poder firmar, com havia fet amb tots els que havia pintat fins aquest moment, quan se’n desprenia.