Cosa de totis

L’incendi del cap de Creus pot servir també per parlar del llenguatge inclusiu. Ningú ho diria, que hi ha una relació, però hi és. Un dels arguments més freqüents de les pràctiques lingüísticament inclusives —com el desdoblament de masculí i femení o l’ús del femení genèric— és que el masculí genèric, per bé que és el gènere no marcat i inclou el femení, per força invisibilitza les dones. Ningú pensa en dones en parlar de científics, filòsos o inventors. Això, que a molts homes ens ha costat d’entendre des del nostre lloc de privilegi gramatical, també passa quan la condició descrita és negativa: igualment es recorre al masculí i les dones queden, de manera automàtica, invisibilitzades.

Si pensem en lladres, estafadors i polítics corruptes sempre pensem en homes, i expressions com un incendi causat per la mà de l’home fan que sempre ens afigurem que els incendiaris són paios. A algú se li ha ocorregut que el conductor (a tot arreu en masculí) que va llançar la burilla de l’incendi del cap de Creus podria no ser un home? Ens l’imaginem amb cara de carallot, amb la finestra abaixada per evitar que el fum quedi dins el cotxe, però bé podria haver estat l’acompanyant seguda al costat, o bé ser ella mateixa la de la cara de carallot.

Per molt que tot de lingüistes ens torturin amb la raó gramatical de part seva i persisteixin en la idea que el masculí ja ho inclou tot, és cada vegada més nítid que la llengua invisibilitza col·lectius, en aquest cas ni més ni menys que la meitat de la població. I és d’allò més legítim que des de posicions de subordinació es pretengui generar un discurs alternatiu en el qual, més enllà de la creació d’un lèxic específic (cosa que fan tots els col·lectius, que disposen d’un vocabulari compartit que els identifica i cohesiona), es proposi sacsejar estructures inamovibles com ara la morfologia nominal. El que molesta del nou feminisme a tants lingüistes, doncs, no és que s’hagi inventat paraules noves que de mica en mica han d’anar acceptant (empoderament, feminicidi, sororitat), sinó que s’hagi atrevit amb un aspecte fins ara intocable de la gramàtica.

De fet, ens agraden molt els neologismes, però sembla que no tant els neomorfemes. L’última proposta lingüísticament inclusiva és l’ús de la terminació en -is (tots, totes i totis) com a forma de plural ni masculí ni femení, amb l’objectiu de fer visible un gènere, el no binari, atrapat en unes estructures morfològiques duals que no hi entenen d’estadis intermedis ni transicions. Calia realment disposar d’una tercera forma del plural, si ja en tenim dues i n’hi ha una —la masculina— que segons els lingüistes ja ho inclou tot? I, d’altra banda, per què un morfema en -is, que al capdavall no és més que una arbitrarietat? Les crítiques i els menyspreus han sigut múltiples, sobretot a les xarxes, on sovinteja el recurs d’escriure un missatge qualsevol però amb totes les vocals convertides en is, que així fa més gràcia. Limintibli.

Sembla que la primera notícia del plural en -is és d’un article de Bel Olid publicat a Jornada el 2018 i titulat “Amb ‘i’ d’inclusiva”, en el qual no tan sols llançava la idea del nou morfema per a totis, sinó que també alertava de la possibilitat que el català, si no feia el pas de representar lingüísticament el no binarisme, perdria pistonada respecte del castellà, que ja havia començat a fer circular el seu todes. I sembla que l’actual consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, deuria llegir l’article i en deuria quedar convençuda, perquè la proposta ja ha fet el salt de l’entelèquia a les comunicacions d’una administració pública com una conselleria i, ara mateix, el plural en -is de totis esdevé recurs morfològic oficial per al no binarisme. No ho acceptarà mai l’IEC, però per ara sí la Generalitat.

Tània Verge resulta naïf quan diu, també, que l’ús de totis és “un acte d’amor a la llengua catalana perquè l’actualitza respecte a com el carrer la utilitza”. No fem riure. El carrer no utilitza totis, ni és un acte d’amor. En tot cas, es tracta d’una mesura política, deliberada, que possiblement té la simpatia del col·lectiu implicat per la mateixa mesura, i que demana una mica d’empatia de part del gros dels receptors, que ningú diu que estiguin obligats a incorporar-la al seu repertori morfològic. I si hi acaben estant obligats és que, potser, el carrer finalment se l’ha fet seva de manera definitiva.