La transgressió de totes les Rosalías

“Passar revista [a la Sala Apolo els dies 1, 2 i 3 de juliol] passa revista a la nostra condició d’artistes i insisteix en la transgressió com a generadora d’un nou sistema possible”, diu Daniela de Vecchi, directora de la companyia LAminimAL i d’aquest espectacle reivindicatiu dins del Grec i de L’Arnau itinerant, protagonitzat per Alicia Pérez-Cabrero, Andrea Marinel·lo, Eloi Benet, Carles Cruces i Neus Soler i escrit per Jordi Casado i Olivas. “Ve a ser portar la revista al segle XXI en una barreja de realitat i ficció”, diu De vecchi, “que ens mostra com seria avui la vedet de l’època daurada del gènere”.

Más información

Xavier Albertí orquestra cuplets entre tenebres al TNC

Aquesta vedet, “la dona que ha arribat a dalt de tot el cartell”, diu la directora, podria ser Raquel Meller, Janis Joplin, Nina Simone, Marisol, Pina Bausch, Amy Whinehose, Rosalía..., el cas és que haurà de governar la seva vida en una societat que absorbeix tots els intents de trencament de l’ordre establert i que acaba per fagocitar la desobediència, una civilització on el mercat és la gran font de reconeixement de les creacions culturals.

De Vecchi ho té clar: “L’art és de les poques coses que poden transgredir i mantenir-se transgredides. Està molt bé que Clara Peya tingui el seu espai ‘comercial’; ella és un exemple de resistència. Però sempre hi ha el perill que quedi ofegada, sempre hi ha un patiment imminent. Tot passa tan ràpid... passem pàgina i passem pàgina contínuament”. De fet, sosté que “una artista amb propostes trencadores que passi l’aprovació del mercat, tan necessària per a la seva subsistència, triga menys d’un any a ser absorbida pel sistema, perquè la cultura del souvenir i de la generalització està a l’ordre del dia”.

La primera protagonista de Passar revista és un cas real: “El de la cantant que va anar a un talent de la tele i Risto Mejide li va dir, més o menys: ‘Mírame a las gafas y dime si crees que puedes llegar a alguna parte’”, avança la directora. “És la dona guapa que és tractada com un objecte, i a partir d’aquí, no se li permetrà mai ser una estrella”.

La segona és Alicia Pérez-Cabrero, ballarina, coreògrafa, gestora artística amb una carrera més que brillant, que fa 35 anys que no balla: “Als 30 anys, el mercat la va jubilar”, diu De Vecchi. “Arran d’això fem una ficció de la seva carrera, en la qual serà qualificada de boja. Una barreja de la ballarina Isadora Duncan i de la cantant Nina Simone”.

El tercer intèrpret ofereix la mirada actualíssima del trans: “Ara es parla molt dels drets assolits, que estan molt bé, sembla que tot està guanyat, però cada dia veiem abusos, pallisses...!” les tres històries es van entrecreuant en l’hora i mitja que dura l’espectacle, que comptarà cada dia amb un cameo sorpresa.

Irina Prieto, compositora catalana gairebé desconeguda aquí i instal·lada a París (“no sabem el que tenim... fora de casa!”, es queixa De Vecchi), ha compost la música de l’obra, on també sonen algunes cançons del gènere. “La violetera, de la Raquel Meller, per exemple”, remarca la directora. “Però més que un homenatge a la revista, que no és l’imaginari que surt a l’obra, és un intent de recuperació de l’esperit transgressor, d’anar al teatre perquè saps que hi passen coses que traspassen els límits”, diu la responsable del muntatge. I parla de la síndrome de la impostora: “Penses (et fan pensar) que ocupes un lloc que no et correspon i tens la sensació d’estar constantment fora de lloc”, afegeix, subratllant que hi ha una exigència més forta encara en el cas de les dones i que “en aquesta obra —tret del dramaturg, Casado— tot som dones fent feines que la majoria de les vegades fan homes”.

L’acció, que s’ha inspirat, en bona part, en l’ambient del Paral·lel dels anys deu descrit a L’avinguda de les il·lusions, de Xavi Barroso, i que hem pogut veure al TNC a L’emperadriu del Paral·lel, de Lluïsa Cunillé amb direcció de Xavier Albertí, se situa en un teatre Arnau reconstruït (“... en allò que és, no en un hotel”). “Els personatges es troben, doncs, en un teatre que va ser enderrocat, abandonat, venut, comprat i, finalment, reconquerit per la ciutat”, conclou De Vecchi, amb un cert optimisme.