La Guerra Civil més crua

Els cossos van per transport en comú a la Necròpolis; un furgó recull vint o trenta taüts i els deixa en dipòsit. Cada dia s’endarrereixen d’enterraments i són ja cent i tants els que esperen torn. El empleats donen número per demà o demà passat. Ara el croque-mort demana —intercanvi— mig quilo de sabó o de sucre per a enterrar els morts. Fastigós, infamant”.

Potser és la pitjor de les privacions i de les cues: la dels cadàvers. I, seguint la pauta moral interna amb la qual omple les seves llibretes de comptabilitat de Créditos & Docks de Barcelona, on treballa, amb tota cruesa ho deixa per escrit. Comptat i debatut, tampoc ho ha de llegir ningú. I així va fent, des del 18 d’octubre de 1936 fins al 3 de gener de 1939, amb el detall més petit de la vida quotidiana, de la política que coneix bé i de la Barcelona d’infantesa, tot cosit per una franquesa i una intel·ligència que tallen com dalles, atributs del català més brillant de la seva generació, com diu Eugeni Xammar. I és dir molt, perquè és la generació de 1917: Nicolau d’Olwer; Agustí Calvet, Gaziel; Ferran Valls i Taberner; Jordi Rubió i Balaguer; Carles Riba...

O sigui, que els papers que el prestigiós economista, republicà català i lliberal de la vella Acció Catalana i ex- director general de Comerç i Política Agrària de la República, Manuel Reventós, confeccionà, i que ara —per la valentia de les netes Anna Moretó Reventós i Laia Reventós Rovira— apareixen tal qual sota el títol Diari de la Guerra i Barcelona viscuda (L’Avenç), són un dels testimonis més descarnats que ha donat el memorialisme català sobre la Guerra Civil.

“Una monstruosa injustícia dona als refugiats millor menjar que als que compren amb els seus diners”, anota

“Com que no escric pensant en l’editor no em cal primfilar en matèria de discreció”, admet en unes notes a cor i cap oberts. Una introducció de Borja de Riquer i els aclariments de Josep Maria Muñoz donen més potència de focus a racons que la historiografia i la memòria havien deixat, com a molt, en penombra o repentinats.

Misèria i enveja a la cua

“Ahir hi hagué baralles amb morts i ferits per mor d’uns carregaments de mongetes al Morrot, els vagons carregats i pagats per la conselleria de Proveïments no arribaren al seu magatzem sinó que foren distribuïts per la gent de la CNT. Les patrulles de control continuen ratziant a l’atzar els posseïdors de 10 kgs. d’arròs o d’un pernil sencer”. El 20 de gener de 1937 recull les obsessions de Reventós: misèria, informació que s’amaga, impotència d’una Generalitat incompetent amb els anarquistes.

També esmenta el primer mort per la policia en els disturbis en una cua pel pa el setembre. Com que d’això en sap, parla d’inflació (“es paguen 70 pessetes per una camisa que en valia 12; 120 per unes sabates de 30”) i que quan no són tres dies sense pa (octubre de 1937), no hi ha ja ni la llet reservada a nens i malalts ni tampoc carn, que reapareix en pot quan atraca algun vaixell rus o perquè s’estava fent malbé a les neveres per manca de llum fruit dels atacs feixistes a la línia elèctrica del Noguera Pallaresa.

Cap el novembre de 1937, ja se sap que el diner no val res: la gent comença “el foll desenganxar-se de la moneda” i “es torna al troc perquè no hi ha rèdits”. Sí, “tothom fa encant del més estimat o íntim, surten llibres i porcellanes, antiguitats o joies a canviar-se per oli o per tabac”, constata l’agost de 1938. L’angoixa és més feridora quan el nano gran, Joan (futur líder del PSC), agafa la febre tifoide i tem no trobar antitèrmics, desapareguts com ho ha fet de la roba “el superflu de l’home europeu: capell, corbata, guants. Tothom anava a la moscovita, homes sense gec, dones sense mitges, res de barrets”.

La misèria material crida l’espiritual i Reventós apunta una cosa molt poc dita per políticament incorrecta: la malfiança pels cada cop més forasters i refugiats que arriben. Els primes solen ser funcionaris de l’Estat. “Amics meus són amenaçats de desallotjar el pis en benefici de tal o qual ministeri o oficina” (novembre 1937). Ell mateix tindrà problemes amb els militars per no voler allotjar un funcionari de Justícia. És la punta de l’iceberg d’un problema profund: la sorda hostilitat entre el govern de la Generalitat i l’estatal, la “incompatibilitat de totes les hores greus entre castellans i catalans”, nervis en una societat ja tensada en qualsevol lloc: “Baralles al tramvia, per una empenta o pas preferent, i en les quals la diversitat d’idiomes enverina de seguida les qüestions” (juliol, 1938).

El tema dels refugiats fa més angúnia, encara: la tesi estesa és que “serem més a menjar menys”. I el tracte: “Una monstruosa injustícia dona als refugiats millor menjar que als que compren amb els seus diners”. Per allò que escriu per a ell mateix i en calent, la desesperació als cinc mesos de guerra ja li fa dir: “Les allaus de refugiados, dignes de llàstima, certament, però tan bruts, miserables, cridaners i reptadors que la llàstima s’esvaeix de seguida (al menys en mi, que poca cosa tinc de franciscanisme)”. I el desembre de 1937: “Quan un pensa que tenim set-cents mil refugiats, el pitjoret d’Ibèria, a les costelles i que això coincideix amb l’autonomia...”.

Per la resta, la vida normal de tota guerra: des dels primers dies, ja es va quedar sense cotxe, com tots “requisats per inexperts” i, per això, “destruïts a dotzenes”. “Rostres aflaquits, cames inflades i retards en la dentició” i “brutícia, abandonament i vides trencades” a les cues. La casa del seu germà Cinto (pneumòleg que acabarà amb els revoltats a Salamanca després de sortir de Barcelona amb el pretext d’un fals congrés a Suïssa), escorcollada: “Els coberts de plata i la roba de casa, volaverunt” (abril 1937); la recollida oficial d’or només començar la guerra, que aplega tres milions de pessetes (“misèria!”), passa el maig de 1938 a confiscació de les joies en els bancs, precedida d’una recluta de “cent mil? voluntaris?” que va “pèssimament”.

“Els catalans tenim vocació de suïcides, no servim més que per a la rebentada, l’insult; això tots, de la Lliga a la FAI"

Hi ha també la depuració a la rereguarda, representada per la pressió del Servicio de Inteligencia Militar (SIM) instaurat per govern espanyol, que cau sobre “milers” de persones: “No deixen en pau ni una llar barcelonina”. I el que li faltava a ell, lector i oïdor d’informació estrangera. “Ara diuen que prenen els aparells de ràdio (...) I no goses moure’t perquè són molts (40.000) els detinguts i ha començat la troballa sinistra de cadàvers vora les carreteres” (20 d’abril de 1938). La gent s’acumula davant la llista dels morts que es penja a l’Hospital Clínic, en una ciutat saturada de ferits des del front d’Aragó que ha reconvertit els hotels en hospitals i orfenats.

Per sota el balcó de casa (una torre a Anglí, 35, escorcollada dos cops per patrulles de control) veu passar cada nit gent amb flassades que van a dormir al Tibidabo per evitar els bombardejos o que fugen cap a Vallvidrera. Per la resta, la família fa com fa tothom: “Tots reaccionem igual; més hores de llit, així no es gasta llum, ni es té fred...”, reflecteix el 1938. Tampoc són dels que ho passen pitjor: els contactes fan que vagin rebent paquets de menjar de Perpinyà i de Suïssa... El que molesta més és veure com s’esfumen unes maneres de pensar i fer, com “de casa a casa neix i creix l’enveja, l’odi, el malmirar-se perquè l’altre té oli, sucre o llet i tu no!”. I per sobre d’això, la fi d’un món: “Desprès de la FAI haurem de suportar la Falange Española. Tot contra l’home europeu i lliure (...) En nom de qui, de què, em prenen la poca vida i joventut, l’educació dels fills?”.

Polítics: tirans i lladres

Reventós es considera “el tipus promig de la nostra burgesia. La classe mitjana és la important, la portadora dels valors morals i intel·lectuals, l’única que ha realitzat la llibertat”. I amb aquestes ulleres dissecciona la Guerra Civil. “La revolució és la fam”, sosté qui creu, com un sector notable del catalanisme (D’Olwer, Francesc Cambó, Claudi Ametlla...), que les idees revolucionàries havien estat trasplantades a Catalunya pels immigrants. Ràpidament, es trobarà pensant que hi ha “uns militars sediciosos que uns anarquistes analfabets i criminals han elevat a la categoria de reformadors polítics”. Però que “per més que ens vexin i ens persegueixin els anarquistes, per més que ens forcin, no podem caure de l’altre costat”. Ell escolta Radio Salamanca: “Quanta imbecil·litat, tan rodona i acabada”. Són “mots buits, pronunciados que no saben ni guanyar”. El cansament de la guerra deixarà petja: si bé no vol “per combatre Franco erigir un altre Franco comunista o sindicalista”, respon a la presa republicana de Terol: “Què se me’n dona! Si amb els que guanyin no m’hi podré entendre!”.

En qualsevol cas, “m’han tret d’aquest món uns homes polítics injustos a qui no és error dir tirans i lladres, que m’han deixat per terra sense forces, però, per major turment, amb plena consciència” (gener 1938). I com que està tan preparat, no en troba ni un de bo, ni entre els seus: els discursos d’Acció Catalana i del seu estimat D’Olwer són “infinitament estèrils” en un partit que “fa olor d’intel·lectual documentat, però estrany”. I, a sobre, es festeja amb Lluís Companys, a qui fa primer responsable de tot per “plantejar el problema en lloc de pronunciamiento contra liberalisme, com a revolució anarquista contra revolució feixista”.

El “pajaritu” (com bateja Companys molts cops i en diversos idiomes: vögelein, ucellino...), el “miserable personatge que avui ens presideix als catalans”, és culpable d’una Generalitat “impotent i feble” davant els anarquistes, als quals ha armat, tot permeten també la “imbecil·litat” de les col·lectivitzacions. No l’ha ajudat Josep Tarradellas, incapaç de posar fi a les patrulles de control, amb una “inexistent” direcció financera i sobre el qual deixa caure ombres de corrupció amb els comptes de les indústries de guerra. Passa sovint, es veu, a la Generalitat, on “es destapa de tant en tant —i ho tornen a tapar de seguida— algun escàndol de diners i de por. És la natural collita de tota revolució en un país de sol i mosques, oradors i vi claret”.

No tant com Federica Montseny (“repugnant pseudoliterata” que només diu “pures idioteses”) o Andreu Nin i Joaquim Maurín (“pedagogs envejosos, amargats, sense la més lleu ombra de moralitat...”, escriu abans de saber del destí del primer), però també queda força malparat Juan Negrín, “el dictador guache” (“se’ls menja a tots en el Gobierno”), a qui recrimina el seu comunisme i l’estratègia ja en el darrer tram de la guerra (“Per què entestar-nos en resistir?”). De Manuel Azaña, dels pocs que respecta (i a qui visita quan és a Barcelona, trobant-lo “envellit”), diu que és “un tenor en un femer”, home de “discurs excel·lent, però no actua com parla, llàstima”.

Tot i que l’Estat passa “30 milions setmanals a la Generalitat”, és un dels culpables de “la destrucció de l’autonomia”, fet que li dol veure “amb la total indiferència de tothom”, “profanada” des del Fets de Maig ja per la intervenció de les tropes enviades des de València pel govern central, que s’agreujarà amb la seva posterior instal·lació a Catalunya. Només els reconeixerà la bona feina amb la FAI, “desplaçant-los de la policia i fent callar els comissaris”.

El mal primer, però, és a casa: “La vocació de suïcides, de destructors, que tenim els catalans és cosa única... No respectem res, ni la riquesa, ni la salut, ni les institucions, ni les arquitectures... No servim més que per a la queixa, la rebentada, l’insult. Això tots, de la Lliga a la FAI...”. El refugi, el paradís de la infantesa.

L’orgullós Gaudí

La prosa de Reventós puja com el llevat a Barcelona viscuda, bonus track del dietari de guerra, retrat del final d’una ciutat, la vinculada amb la Rambla i el nucli antic com a epicentres, i de l’inici de la consolidació de la l’Eixample, tot saltant les places de Catalunya i d’Urquinaona, la del seu barri. I amb l’arquitectura, el nou món humà i espiritual que l’acompanya. El to, però, és el mateix: Barcelona és “incapaç de sostenir”, com farien a Londres i París, botigues amb tradició com el forn de Sant Jaume, al carrer Llibreteria, amb marqueteria de caoba i escultura de Vallmitjana. I, com a bon noucentista, la Pedrera no és més que “la més violenta i absurda de les creacions de Gaudí”.

L’arquitecte el tracta en l’enterrament de Joan Maragall. I fot bastonada: “El seu suposat franciscanisme, la seva simplicitat i bondat, no les vaig veure per enlloc. Tinc la impressió que era un home orgullós i sense gaire bondat”. Tampoc se’n deslliura Cambó, el “primer dels estadistes catalans”, tot i que “s’equivocà aproximant-se a Lerroux”, perquè era “renegar de tota una tradició de bona burgesia”, una relliscada reforçada per una “impopularitat que li venia pel seu caràcter agre i la poca paciència”.

No gaire més bé queda Enric Prat de la Riba, tot i que treballà sota les seves ordres a la Mancomunitat. “Era pagès, i com a tal antipàtic, gasiu, un xic venjatiu, amb venjança sorneguera (...) Era terrible en lo de tirar la pedra i amagar la mà, ignorava la generositat i li repugnava el liberalisme”, si bé va fer una gran tasca “amb instruments miserables”.

Reventós va passar la Guerra Civil amb sensació d’orfenesa intel·lectual i personal, lluny dels amics íntims o del seu estimat germà. S’havia plantejat amb l’esposa, Maria Carner, sortir del país, com a ambaixador a Suècia, com li oferí Azaña; fins i tot Cambó li digué de saltar a l’Espanya de Burgos. No ho van fer, entre d’altres coses, pels fills (Joan i Maria Victòria). El preu que va pagar va ser alt: el 1939 fou expulsat de l’Ajuntament de Barcelona i de la universitat i només acabaria treballant a la Banca Arnús i a Crédito & Docks. “Tot el patrimoni heretat s’ha perdut... A la nostra edat, és massa dur”, escriu.

El final del seu món, però, l’hauria de patir poc: l’1 de març de 1942 va morir a casa per aquella vella tuberculosi pulmonar, que va ser sempre allà, des de 1908, amb ofecs i esputs sangonosos que li anaven venint, com després de carretejar un dia de setembre de 1937 els 10 quilos de patates des de cal recader, al centre, fins a casa, a Sarrià. Una guerra crua.