Elvis Presley és dona

El llebrílop, criatura imaginària consistent en una llebre amb banyes d’antílop i citat a la peça ‘El guarda dels llebrílops’, simbolitza l’essència dels 12 relats que conformen aquesta magnífica troballa que és No ho proveu a casa: un element ben comú al qual s’afegeix un element ben estrany. Els personatges, les situacions i els ambients prosperen dins de la més absoluta quotidianitat, però es veuen entravessats per un fet, detall o apunt delirant, trasbalsador o directament impossible.

L’autora aplica modèlicament la màxima que per fer creïble —o almenys inserir amb una naturalitat d’allò més efectiva— un factor que distorsiona els paràmetres de la realitat no hi ha res millor que envoltar-ho de la vulgaritat més planera (invertim doncs la idea que tota mentida es construeix amb una certa dosi de veritat o, ja que som en l’àmbit literari, pensem en la manera en què l’obra de Haruki Murakami ens prepara de forma reiterada per al gir fantàstic descrivint amb minuciositat les rutines dels protagonistes).

El talent que es requereix per trobar l’equilibri entre els dos plans seria comparable a l’esforç que cal invertir per tal de caçar un llebrílop, i que queda reflectit en el passatge del mateix relat on diu: “Si tens sort, podria ser que una nit de lluna plena en veiessis algun. Ara bé, per enxampar-los has de ser una fora de sèrie. Has d’emmascarar la teva olor perquè no et sentin a venir”.

Ja posats, el títol escollit per batejar el conjunt, que no per casualitat prové del conte inaugural, transmet el fil que els uneix, una capacitat d’executar operacions narratives de risc que, a primera vista, poden semblar assequibles, però que només són a l’abast de mans experimentades. En l’opera prima d’Angela Readman (Middlesborough, Anglaterra, 1973) —també poeta i autora d’una novel·la que des d’aquí fem una crida per veure traduïda: Something Like Breathing—, que vindria a ser un destil·lat de realisme cru i faula esbojarrada o, en clau audiovisual, una mena d’encreuament entre la filmografia de Ken Loach i la sèrie La dimensió desconeguda, trobem, per exemple, dones que van creant còpies del seu promès a base d’anar-les tallant pel mig (‘No ho proveu a casa’), una família que porta molt a l’extrem el temperament artístic que defineix els seus membres (‘Conceptual’), una dona corrent que treballa en un lloc de menjar per emportar i que de cop i volta es converteix en Elvis Presley (‘Aquella que treballa al fish and chips’); una nena amb el poder de ficar-se en la ment i el cos dels altres (‘No deixis de fer llum’, que conté un apunt, que es pot entendre com a autoreferencial, sobre la distància irònica entre Readman i Stephen King a l’hora d’utilitzar mecanismes sobrenaturals: “El que he vist que s’hi assemblava més era aquell nen d’una pel·lícula que passava en un hotel glacial. El nano fa aquella resplendor i el cuidador hi va. Jo faig llum i a mi no em passa gens el mateix”); i un nen que sufoca les pors derivades de tenir un pare en zona de guerra imaginant que el seu GI Joe cobra vida (‘Als nens els agraden els ninos’).

Particularment, em quedo amb l’aproximació al fanatisme religiós de ‘Sobreviure a la santedat’, en el marc d’unes relacions maternofilials que es miren amb sorna al llarg del llibre; o amb el que podria haver estat el destí de la Gretel en el conte clàssic de no haver tingut un germà i haver patit una mena de síndrome d’Estocolm a ‘Quan érem bruixes’, i amb la molt enginyosa revisió de la idea del doble en les pitjors circumstàncies a ‘Allà on tu no vols ser’. Plantejaments arriscats i captivadors, i un to sempre irònic i burleta, per reflexionar sobre temes profunds com, per exemple, el preu a pagar per sortir de la norma o el cost emocional de buscar refugis inversemblants al dolor del dia a dia. Chapeau.