Les nenes del carrer

La litúrgia de decidir una nova sèrie és molesta. Similar a quan entres amb esperança a un Primark, un H&M o un Zara fins que tots aquells penjadors, robes, colors i models t’ataquen i has d’escapar corrents amb les mans buides. Passa el mateix amb aquests menús de tendència que hi ha ara, “continuar veient”, “sèries per a tu”, “marató de diumenge”. Saltes d’un a un altre amb una barreja d’angoixa i confusió. A diferència de la televisió, on hi ha el que hi ha, triar uns nova sèrie en una plataforma es converteix gairebé en una obligació, que s’afronta amb més mandra i nervis que alegria.

Però de vegades se surt amb èxit del tràmit. Em va passar amb La Infamia o Three girls, a Filmin, una minisèrie de tres capítols que explica el cas real d’un grup d’homes que entre el 2008 i el 2012 van explotar sexualment diverses menors d’entre 13 i 15 anys a Rochdale (110.000 habitants), a prop de Manchester, i la resistència de l’Administració a investigar-ho. La sèrie practica el millor periodisme triant la història de tres menors, amb les quals dibuixa la tortura a què són sotmeses les joves amb contextos vitals difícils i llaços afectius sòlids escassos.

Tot el que explica La Infamia va passar. Només s’han canviat alguns noms per protegir les identitats de les víctimes, a les quals la treballadora d’un servei de salut sexual de Rochdale, Sara RowBotham, defineix com a “nenes de carrer”: joves d’entorns desestructurats que acaben obtenint atenció d’un grup d’homes que cobreixen les seves necessitats amb menjar, diversió, alcohol i drogues. Tots són britànics, d’origen pakistanès —el cas es va veure esquitxat per acusacions de racisme—, alguns d’ells relacionats amb restaurants kebab.

Elles rebien vodka, durums i patates fregides gratis segurament sense sospitar el pas següent: “I tu què em dones?”. Nenes de 13, 14 i 15 anys que es van veure tancades amb homes de 30, 40 o 50 anys que els demanaven sexe a canvi de les seves atencions. I una vegada superat el primer dia del matalàs a terra, les van introduir en una xarxa en què van ser ofertes a multitud d’homes, en pisos, on algunes van patir violacions grupals, abusos, cops... “Arribava a la feina a dos quarts de nou del matí i trobava un grup de noies tremoloses assegudes als esglaons. Tenien 13 i 14 anys, els cabells embolicats, la roba bruta, amb un aspecte terrible. Però realment del que t’adonaves era de la por que tenien als ulls”, va explicar la treballadora de salut sexual Sara RowBotham, que va destapar el cas el 2017 al The Guardian. Row Botham va detectar els abusos a través de la consulta que tenia a Rochdale, en va prendre nota, va reunir-ne proves i ho va denunciar de manera sistemàtica a la policia i als serveis socials, que atribuïen la situació a una “elecció de vida” de les menors. “No existeix la prostitució infantil, són abusos sexuals”, repeteix a la sèrie l’actriu que interpreta a RowBotham —Maxine Peake—, que va acabar apartada i, posteriorment, acomiadada. Les tres protagonistes de la història —tres casos reals, sí— tenien entre 13 i 15 anys i les tres van acabar embarassades. Dues eren germanes i una tenia dificultats d’aprenentatge. En el seu relat, la més jove va explicar que els homes se la passaven “com una pilota”.

El 2008, una de les menors es va atrevir i va explicar el que passava rere les parets del kebab al qual anava: va denunciar que havia estat violada per dos homes i es va activar per primera vegada una investigació. Després de reviure una vegada i una altra el que havia patit, el cas no va prosperar perquè la Fiscalia va considerar que el seu testimoni no era creïble. Una altra versió de l’“elecció d’estil de vida” que atribuïen a les menors... No en donaré més detalls. El millor és veure la sèrie, que va estrenar la BBC el 2017 i que Filmin ha inclòs en el seu catàleg el febrer del 2021.

L’“elecció d’estil de vida” gira sempre al voltant de la prostitució: s’és prostituta lliurement? Fa una setmana, el sindicat Organització de Treballadores Sexuals (Otras) va aconseguir un reconeixement del Suprem: el dret de les treballadores sexuals per compte d’altri a sindicar-se. Els grups abolicionistes afirmen que la prostitució és comparable amb l’esclavitud, i que en cap cas no és una feina que s’exerceixi lliurement. La secretària general d’Otras, Conxa Borrell, va denunciar la “putofòbia” que hi ha en molts àmbits, entre els quals trobem l’Administració.

En els anys que he estat exercint de periodista d’esdeveniments —un calaix de sastre ple d’històries de vida i mort— he conegut dones que es prostitueixen. Rara és la que admet a una periodista que ha estat explotada sexualment, tot i que també n’hi ha. Algunes diuen que són lliures i no tenen cap pinta de ser-ho; en canvi d’altres ens pensaríem sens cap mena de dubte que ningú les obliga a fer-ho. Quantes són víctimes de proxenetes i quantes són dones lliures que es prostitueixen? És impossible posar dades a aquesta realitat que s’aborda des de la mateixa nebulosa de la llei que regeix la prostitució a Espanya, on és alegal.

Sí que és cert que sovint he notat aquest menyspreu a les dones que exerceixen la prostitució entre les persones que les menyspreen per la seva suposada “elecció de vida”, que les infantilitza i se n’aprofita. En deixo fora tots els homes que es creuen amb dret de maltractar-les i, fins i tot, matar-les, sense que constin en les estadístiques oficials de violència masclista. Però el debat de la llibertat d’elecció no té sentit en el cas de Rochdale. Ni en aquest ni en el de qualsevol nena de la qual acabin abusant adults que s’aprofiten de la seva vulnerabilitat i de les seves circumstàncies de vida, per molt madures que semblin.