En el món flotant

Ens vigilen. I no sabem fins a quina dimensió desconeguda. Sabem la nostra freqüència cardíaca, si emmalaltirem aviat, si som feliços o estem insatisfets amb la nostra vida. Fins ens diuen com hem de recordar. Actuem com serfs d’un gegant de sinistre apel·latiu, GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple, Microsoft), des del moment en què, a través del mòbil, els proporcionem imatges d’altíssima resolució de la nostra existència. En aquesta lliga del Gran Germà, l’art ja comença a no tractar de res, el seu tema és el tema mateix, una extraordinària superfície flotant que es presenta a la nostra ceguesa per riure’s de nosaltres.

Escriu l’historiador de l’art Jorge Luis Marzo a Las videntes que la notícia que un conegut museu espanyol havia posat en pràctica un sistema d’intel·ligència artificial (IA) capaç de predir quins visitants podien tenir comportaments irregulars el va animar a trastejar la cosa amb un amic. “Només entrar ja ens van indicar que ens traguéssim les gorres. Vam decidir deambular aleatòriament, ens acostàvem molt a les obres i rèiem ostensiblement davant alguna. De tant en tant ens ajupíem per lligar-nos els cordons de les sabates i ens arreglàvem un camal de pantalons. Al cap d’una estona teníem dos discrets vigilants enganxats als nostres talons. Imaginàvem les nostres figures presidint els grans monitors a la war room de vigilància del museu mentre els tècnics feien l’‘evacuació de riscos’ sense saber que eren davant una performance videogràfica. Ens queda pendent la idea de presentar-nos amb cinquanta col·legues i tornar boig el sistema”.

Els programes d’intel·ligència artificial aplicats a l’art ofereixen solucions a casuístiques inventades pel mateix sistema artístic. Per exemple, es pot predir un estil o quin creador tindrà èxit reunint les dades de les exposicions a museus d’un centenar de països, o considerant el nombre de compravendes en les subhastes. El 2020, el Museu Whitney va llançar una proposta online, The Next Biennial Should be Curated by a Machine, basant-se en algoritmes. Per què no —es pregunta cínicament Marzo— si un procés de comissariat és clarament tan arbitrari com qualsevol altra presa de decisions?

Avui podem gaudir d’un recorregut virtual per les millors pinacoteques des de la nostra habitació gràcies als superulls del robot ROB, que digitalitzen les obres amb una agudesa entre cent i mil vegades més gran que una càmera digital, cosa que permet veure una pintura al mínim detall, inclosos els penediments. Aquest nou model de negoci està accelerant l’obsolescència dels productes culturals. A les experiències immersives, com la carpa de Port Vell de Barcelona on el visitant podia entrar a L’habitació d’Arles (Meet Vicent van Gogh, 2019), se sumen d’altres menys fascinants però reveladores de l’avenir: cedim la nostra voluntat a unes grans tecnològiques que busquen la màxima productivitat a força de desfer-se de la gent.

Passa ara en un espai que sota l’acrònim Meam es publicita sense pudor com a Museu Europeu d’Art Modern. Obert fa vint anys, la seva col·lecció se centra en l’art figuratiu amb una mostra temporal de pintures fetes només per dones. No criticarem l’estil ni les persones fascinades amb aquests quadres de realisme fotogràfic (la majoria executats amb retroprojectors i ordinadors), sinó el paper del robot-guia, Pepper, que saluda a l’entrada, es queda amb la nostra cara (dades) i ens condueix maldestrament per la sala mentre dona dues idees de cada obra que cabrien en un cartell breu. Es presenta com el primer robot guia d’un museu espanyol; l’experiència és idiotitzant.

Hem delegat el que som, diu l’observador Marzo. I les conseqüències són tan pernicioses com incalculables.