Desastres íntims
És fàcil estar d’acord amb el que deia Kafka: “Em trobo més bé perquè he llegit Strindberg... Aquestes pàgines aconseguides gràcies a la força d’uns cops de puny!”
Amb la seva primera dona, Siri von Essen, una actriu sense aptitud, tot va anar malament des del principi. La situació econòmica era pèssima i ningú acceptava les peces teatrals de Strindberg. Decebut, va substituir la ficció per la història, però no es va trigar a demostrar el seu poc rigor científic. Aleshores (era el 1883) Strindberg i la seva dona van començar un periple per Europa de sis anys. Van canviar vint-i-dues vegades de casa, i, mentre la relació s’anava deteriorant, Strindberg va tenir temps per descobrir que el feminisme també podia ser un conflicte personal: Siri no era només la seva dona, sinó també la Dona, un blanc on disparava amor i odi, rancor i mesquinesa, desig i fàstic, la gelosia exacerbada. A partir d’un procés judicial en contra seva, Strindberg va creure que tothom el perseguia, delirava, i Siri va voler internar-lo en un manicomi. D’aquest període són El fill de la criada, narració virulenta dels anys de la infància i l’adolescència, i Defensa d’un boig, retrat extravagant i ferotge de la vida amb la seva dona. El 1892, amb quinze anys de matrimoni, es divorcien.
A Berlín —la culpa i la nostàlgia l’havien enfonsat en una etapa improductiva—, Strindberg va conèixer Frida Uhl. Des del principi, el matrimoni va anar malament. La seva situació econòmica era pèssima i ella, espontània, inconstant i vint-i-tres anys més jove que ell, tant el podia calmar com exasperar. Com un substitut de la literatura, Strindberg va iniciar-se en els secrets de l’alquímia, però l’èxit inesperat de La senyoreta Júlia el va dur a París, i de seguida va sorprendre prometent que seria capaç de fabricar or. Uhl va retrobar-se amb ell, però aviat va tornar-se’n i no el va veure mai més, ni quan es van divorciar el 1897.
A París, Strindberg va constatar el fracàs de les seves aspiracions alquimistes, va viure en una pobresa extrema, enfonsat en un món de persecucions malignes: es pensava que els seus enemics volien assassinar-lo amb descàrregues elèctriques. De nou a Estocolm, a casa d’un metge amic, llegeix Swedenborg i es convenç que tothom habita en un infern: és l’època d’Inferno, relat esgarrifós de la seva crisi i que li va permetre el sanejament de la seva economia. Però el 1900 va conèixer l’actriu Harriet Bosse, que interpretava el paper femení d’El camí de Damasc, un retrat transparent d’Uhl. Es van casar l’any següent, i tot va anar malament: va ser una relació marcada per les baralles i les disputes i per unes fugides i unes reconciliacions que només excitaven i desestabilitzaven encara més el seu desequilibri. Es fàcil estar d’acord amb el que deia Kafka: “Em trobo més bé perquè he llegit Strindberg... No l’he llegit per llegir-lo, sinó per arraulir-me contra el seu pit... Aquesta fúria, aquestes pàgines aconseguides gràcies a la força d’uns cops de puny!”. És trist, però els lectors són feliços gràcies els desastres íntims dels escriptors.
