Per entendre el que ens va passant
Joan Margarit ha fet del seu llibre pòstum, si no el millor, sí dels destacats de la seva obra
"Vaig suportar l’avorriment / de l’art, la música i la poesia / d’avantguarda, encara més patètica / a mida que els anys passen”. No és cap novetat, aquest menyspreu de Joan Margarit (1938-2021) per la creació experimental; potser sí la contundència amb què el manifesta ara. La de Margarit és una poesia que s’entén i que vol ser entesa, immediatament entesa; sense la mediació de cap intèrpret de sentits ocults, ni cap teoria literària o filosòfica prèvia. “Només és vàlida la poesia que s’entén”, afirmava orgullosament en un dels pròlegs que acompanyen molts dels seus llibres i que són part indestriable de la seva obra —es poden trobar reunits a Poètica. Construcció d’una lírica (Empúries, 2020)—; hi afegia que sovint, quan “un poema resulta ser per a algú un búnquer inaccessible, la culpa és del poeta”, en el benentès, no cal dir-ho, que el lector té la competència mínima exigible. A les imprescindibles Noves cartes a un jove poeta (Proa, 2009) afirma que “escriure poesia és una operació que tracta de reunir en un sol esclat —el poema— sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat”.
'Animal del bosc'
Joan Margarit
Proa
104 pàgines
15,50 / 6,99 euros
Potser no és ociós relacionar la seva professió d’arquitecte amb aquesta visió de les coses. Una casa pot tenir molts defectes —pot ser subjectivament lletja o objectivament insalubre—, però el més important és l’estructura que la sosté, que si falla caurà a terra i deixarà de ser una casa. En canvi, un conjunt caòtic de paraules, de sons o de taques de pintura pot ser acceptat com a poema, com a música o com a quadre, mitjançant només alguna teoria pretensiosa que ho justifiqui.
Margarit va morir el febrer passat, als 82 anys, deixant enllestit aquest últim conjunt de poemes, Animal de bosc. No és habitual que un llibre pòstum sigui, si no el millor, almenys comparable als més destacats de la seva llarga trajectòria, i a més tan representatiu dels seus temes habituals: l’amor conjugal, des dels anys de joventut fins als últims dies —“I ara, com en direm de tot això? / Està bé dir-ne amor”—; els amargs records de la postguerra; la vida de família, que inclou la pèrdua d’una filla; l’evocació d’alguns amics; la imminència de la mort, contemplada de cara i amb plena lucidesa. Estem molt lluny de la poesia de l’experiència banal i de cap exhibició de la intimitat. Tot plegat són pretextos per parlar de les coses que importen, i que importen a tothom.
En un altre llibre imprescindible, l’autobiografia Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018), que no va més enllà dels anys cinquanta, parla de les novel·les i del cinema; en fi, de “la narració, el relat, abrigant el nucli que un dia reconeixeré com els fonaments de la meva poesia”. Els poemes de Margarit sempre ens expliquen una història, una història que, més enllà de l’interès de l’anècdota, serveix a l’autor per explicar-se. Per exemple, a Animal de bosc trobem ‘Museus’, en què parla de la pintura que més el complau, no la medieval, carregada de simbolisme, sinó la moderna, realista i costumista: “Comprensius i cruels, m’alliberen els Brueghel, / la claredat gelada dels flamencs. / El desordre educat dels impressionistes…”. En realitat, més enllà dels seus gustos artístics, ens està parlant de la seva poesia: “M’atrauen les pintures / on puc mirar els homes i les dones (…) en els seus propis mons / d’interiors tranquils”.
Ell també s’atansa a aquesta gent en el seu món real; ell també és comprensiu i cruel, ja que “un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel”, com diu a Casa de misericòrdia (Proa, 2007). Encara que cruel no és l’adjectiu adequat, perquè no es tracta de complaure’s en el dolor sinó en el reconeixement que aquest dolor és inherent a la condició humana. Altre consol no hi ha sinó entendre les coses que ens van passant, i per això pot dir, ben conscientment, en el primer poema d’Animal de bosc, que aquest que serà l’últim “és un any / dels més feliços de la meva vida”.
En tota l’obra de Margarit, una veu que podem sentir molt pròxima ens parla des de la seva vida quotidiana i des dels seus propis imperatius morals, sense altre afany que el d’atansar-nos a la veritat i allunyar-nos de les fabulacions que ens emmascaren l’existència. Són “sensacions, sentiments i intuïcions” que troben forma en breus poemes, no per poc carregats menys rigorosos, i que no tenen res a veure amb la “poesia que no diu res, llegida per ningú” que tantes vegades va condemnar.
