“El jazz és resistència cultural”

Aquest dijous, l’estrena a la Nova Jazz Cava de Terrassa de Seven Sides marcarà l’inici de Festival de Jazz de la ciutat, que, superant tots els problemes fruit de la pandèmia, celebrarà els seus 40 anys amb gran presència internacional. Des d’en fa 25, Susanna Carmona (Terrassa, 1969) forma part de l’organització, i des d’en fa 15 és la coordinadora tant del festival com de la temporada regular de la Cava.

Pregunta. Quaranta anys per a un festival de jazz, i pandèmia pel mig inclosa...

Resposta. Que un projecte organitzat per una petita associació cultural es mantingui quatre dècades és gairebé un miracle. La pandèmia? Vam haver de cancel·lar el festival de l’any passat el mateix dia de la inauguració i tres dies després estàvem tots tancats a casa. Tant patrocinadors com músics, agents, administracions i públic van entendre la situació i van continuar fent-nos costat. I amb molts problemes vam aconseguir refer-ho abans d’acabar l’any.

Más información

El Festival de Terrassa celebra quatre dècades de jazz amb artistes internacionals

P. Aleshores, aquest 2021 haurà estat més fàcil d’organitzar...

R. Al contrari! A l’octubre hi havia més restriccions, però estaven totes molt clares. Quan millora la situació, es poden fer més coses, però, quines coses? La incertesa ha crescut perquè la informació no està unificada. Que les coses no estiguin clares per part de l’Administració ens afecta molt. No sabem exactament què podem fer i què no, la normativa canvia constantment. La inseguretat ho fa tot més difícil.

P. Només aixecar-se el confinament van iniciar els concerts a la Nova Jazz Cava...

R. La Cava és un equipament municipal del qual tenim l’ús cedit. Com que no és un club o una sala de festes, podíem fer-hi activitats. Des de març de 2020 hem fet 160 concerts. Vam veure que no era econòmicament rendible amb les mesures que ens imposaven, però vam voler seguir endavant. Altres clubs no van poder obrir perquè no era rendible.

P. És rendible el Festival de Jazz?

R. El festival no ha estat mai econòmicament rendible, però tampoc hem volgut mai que fos un negoci. Som una fundació cultural sense ànim de lucre i els nostres objectius són uns altres. El festival ha estat molt rendible des del punt de vista cultural, social, de divulgació del jazz... I s’ha aconseguit crear un públic. Molta gent ha conegut el jazz gràcies a Terrassa. En aquest sentit, és molt i molt rendible.

P. Doncs com viu durant 40 anys un festival que no és rendible econòmicament?

R. Estem en un 50% d’ajuts públics, entre Ajuntament, Generalitat i Diputació, i un 50% de patrocinadors privats, normalment lligats a la ciutat, i recursos propis per entrades i merchandising.

P. El jazz necessita ajuts institucionals per sobreviure, doncs?

R. Sí, com a mínim un festival com el nostre. Passa el mateix amb altres àmbits culturals, però. El teatre comercial funciona, com la música comercial, però el teatre de petit format necessita subvencions com les necessitem nosaltres, perquè el jazz no és comercial a Catalunya, encara que hi hagi algunes propostes que ho siguin. Per això, molts festivals de jazz, buscant rendibilitat econòmica, inclouen altres músiques més comercials, cosa que planteja un tema molt delicat: s’han d’utilitzar músiques comercials per poder continuar programant jazz? No és el nostre cas.

P. Com ha canviat el festival en 40 anys?

R. Quan vaig arribar duien ja 15 edicions, tenia un prestigi. Havia crescut en la divulgació i havia arribat a molta més gent, que era un dels objectius. Abans el públic era més especialista, sabien el que volien veure. Això no vol dir que fos un públic petit, perquè s’omplia el cinema Rambla només amb un concert de piano de Chick Corea. Quan el festival es diversifica i té més relacions amb altres disciplines, entrant en contacte amb diferents col·lectius, el públic es fa més divers.

L’edat del públic del jazz ha anat baixant: estava entre els 45 i els 65 anys i ara ve molta gent de vint-i-tants

P. Per què el que passa a Terrassa amb el jazz no passa en cap altra ciutat?

R. Per constància. Parlem d’un festival de 40 anys, però d’un club de jazz amb més de 60. Fa 60 anys hi havia molt poca activitat cultural i, en canvi, gent molt apassionada per fer coses. I això va fer un pòsit que va anar creixent i que atreia gent d’altres llocs on no passava res. Afegim-hi el romanticisme de les caves de jazz, un lloc de llibertat. El Club de Jazz ha passat per moltes fases, però sempre ha tingut aquest esperit. A més, hi havia l’ajuda d’Amics de les Arts, constituïda com una defensa cultural contra el franquisme. Resistència activa que persisteix avui. L’escenari és diferent, però la idea és la mateixa: defensar la cultura en un entorn que no ajuda, davant un model cultural que té altres prioritats i valors. El jazz i el festival és un acte de resistència cultural. Però no podria existir per si sol, el secret és mantenir una temporada regular. Sense l’afició que es crea tot l’any, durant anys, el festival no tindria sentit.

P. Quins canvis han notat en reprendre les activitats després del confinament?

R. L’agraïment de públic i músics. Tothom valora més que mai el que té. I encara més el que pot perdre. El músic, més que mai, vol tocar, i el públic, anar a una actuació. A més, un públic nou ens ha descobert: no havia vingut mai, li ha agradat i ha anat tornant. Ara el nostre repte és mantenir-lo perquè una part va venir perquè era de les poques activitats culturals que es feien. Un matís: l’edició pandèmica del festival, pels aforaments restringits, va perdre públic, però durant la temporada estable hem notat que vam tenir més resposta. És a dir: globalment hem perdut públic, però hem aconseguit un públic nou.

P. Han notat un canvi en l’edat?

R. Ha anat baixant: estava entre els 45 i els 65 i ara ve molta gent de vint-i-tants. En les jam sessions és on més es nota: hi ha molta més gent jove. Com que els músics també ho són, es crea una sintonia generacional.