El desnonament que no havia de ser

Rosario Bravo va tornar ahir dimecres al seu pis en un modest sobreàtic —que va llogar amb la seva família fa 60 anys— amb vista a les vies del tren del barri de la Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat. Bravo té 97 anys i el 19 de febrer va ser desnonada. No devia ni un cèntim del lloguer que paga, “religiosament”, des de sempre. Va ser desnonada perquè la comitiva judicial i els representants de la propietat es van equivocar de pis. De fet, havien de desnonar el veí de baix però van entrar a casa de la Rosario quan ella no hi era. Van canviar el pany i se li van endur els electrodomèstics, els llits i records de tota una vida.

Aquell desnonament que no s'hauria d'haver fet va tenir lloc el 19 de febrer i ahir, tres mesos després, ningú s'havia fet càrrec de l'error. “Durant aquests mesos he estat molt bé vivint amb els meus fills, però volia tornar. Avui he tornat a dormir aquí. El llit no és el meu. És més alt i no m'hi acostumo. De fet m'he passat la meitat de la nit plorant. No tinc por que tornin a entrar però és una injustícia molt gran, el que han fet amb mi”, es lamentava.

Bravo està acostumada que la vida li doni cops. Va néixer el 1924 a Santa Cruz de Mudela (Ciudad Real). “Érem molt pobres. Dos dies abans del meu casament no teníem res per menjar. Vaig poder fer un llucet, mig conill i dos quilos de patates per als convidats. Uns senyors ens van portar un pa. Nosaltres morts de gana miràvem com menjaven els que van venir, però per a nosaltres no hi havia res”, recorda. Quatre anys després de casar-se va enviudar. “Vam venir a aquest pis a la Torrassa els meus tres germans, els meus dos fills, que eren molt petits, un cosí i la meva mare, que va morir al cap de cinc mesos”, recorda. Un pis pastera que realment no era una excepció en aquell Hospitalet on van anar a parar els migrants de l'Espanya rural que buscaven oportunitats. Fa 19 anys la Rosario es va quedar sola al pis. Van marxar els fills i familiars.

Al febrer, estava una mica “baixa” de salut i se'n va anar uns dies amb el seu fill Emiliano. “El 22 de febrer em va trucar per telèfon una veïna perquè havia vist la persiana amunt i pensava que havia tornat. Li vaig dir que encara era a Terrassa. Vaig pensar que m'hi havien entrat ocupes”, recorda. El seu fill Emiliano va anar al pis. Algú havia canviat el pany i hi havia una placa d'una empresa d'alarmes. Tot l'edifici sempre ha estat de la “senyora Guasch” i l'immoble el gestionen les finques Gual. “El meu fill Emiliano se'n va anar a les finques i allà es va descobrir l'error”, lamenta.

Aquell divendres 19 de febrer un treballador de finques Gual, en representació de la propietat, va acompanyar la comitiva judicial i un manyà i va indicar que havien de desnonar el pis de la Rosario. Es van equivocar, el pis que s'havia de desnonar era just el de sota.

Quan l'Emiliano va poder entrar al pis de la seva mare va constatar la pitjor de les notícies. Havien buidat part de les pertinences de la Rosario. No hi havia ni rastre de la rentadora, ni la televisió, ni cap llit, ni coberts… “Ha desaparegut l'única foto que tenia amb el meu marit del dia que ens vam casar. No hi ha ni rastre de fotos. Un fill meu m'havia demanat que li escrivís les meves memòries. Portava més de tres anys i més de 70 pàgines. També s'ho han endut…”, la dona s'emociona. “Havia amagat unes cadenes d'or en unes camises de dormir i han desaparegut. Jo cobro 600 euros al mes i quan em sobraven cinc euros els guardava en un sobre. Tenia menys de 3.000 euros, però això també s'ha esfumat”, enumera. “L'única persona que ens ha trucat ha estat la veïna de sota, justament la persona que havien de desnonar. Demanant perdó a la meva mare. Ni el jutjat, ni la propietat, ni l'empresa que va començar a buidar el pis i que no retorna les pertinences han dit res”, denuncia l'Emiliano.

Han presentat diverses denúncies reclamant les pertinences de la Rosario, però de moment no han aconseguit res. Ahir la Rosario va tornar a dormir a casa seva. No era el seu llit, ni els seus llençols però eren les parets on ha viscut els últims 60 anys. Finques Gual, l'empresa que representa la propietat de l'edifici on viu, ha refusat donar el seu punt de vista sobre aquest desnonament que mai s'hauria d'haver executat.