Rojuu o l’art d’estar més aviat trist: l’èxit d’un artista precoç

Unes xancletes de piscina, les clàssiques de ratlles blau marí i blanques, amb mitjons. Les porta a tot arreu perquè són còmodes i perquè tant li fa el que diguin. A l'escola li van cridar l'atenció als 12 anys perquè què era allò de portar xancletes en ple hivern? Li va ser igual. Li continua sent igual. Roc Jou —Rojuu és el seu nom artístic— va deixar el batxillerat el gener de l'any passat i als 18 ja guanya prou per viure de la música si decidís independitzar-se. Té “una superdotació artística” que no encaixa en els cànons de l'escola. Això li va explicar el psicòleg a la seva mare, que estava preocupada perquè el seu fill deixés els estudis.

La seva sensibilitat troba inspiració en mons tan dispars com el manga i el trap més trist, encara que la seva música es mou cap a un pop més lluminós en el seu últim disc, Roku Roku (2021). A les xarxes absorbeix de tot. “Des dels 10 anys tenia molt clar com funcionava internet i vaig anar veient que podia viure d'això”, explica al sofà del pis de la seva mare, al centre de Barcelona, amb uns pantalons de xandall triple XL i un jersei vermell. El Roc creu que és una cosa generacional, que “són molts els nens que amb 10 anys ja comencen a veure que el seu camí professional i creatiu pot estar a internet”.

Als 14 anys ja guanyava alguns centenars d'euros com a youtuber parlant sobre música. Als 15 gravava cançons sobre drogues i suïcidis i als 18 ja és un veterà precoç —5 discos i 13 senzills a l'esquena— que guanya un bon sou sense una discogràfica al darrere, només del que rep de les reproduccions a YouTube, Spotify (alguns dels seus temes tenen més d'un milió de reproduccions) i una mica de les xarxes. Aquests dies ha tornat a fer concerts d'aforament limitat. Tots els seients venuts. Mentre xerra, juga amb el comandament de la videoconsola.

Rojuu és un noi casolà. De fet, diu que el confinament pandèmic li va anar bé perquè li és igual sortir. Es passa el temps creant, llegint i escoltant música entre el pis del seu pare, el director de teatre Iván Morales, i el de la seva mare, la directora de cinema Laura Jou, on ens rep que tot just ve de fer esport amb el seu entrenador personal. “És el preu que he hagut de pagar per deixar els estudis”, diu. La seva mare li va demanar que almenys fes exercici. En arribar, la primera a saludar és la Bestie (diminutiu de "millor amiga" en anglès), una golden retriever que ell porta tatuada a l'avantbraç i que no para de mossegar un dels peluixos de mico que li van regalar al Roc de petit.

Vuit micos més descansen en una prestatgeria de la seva habitació, resignats a un rol secundari davant dels seus nous peluixos preferits: una llama i un Doraemon blanc. Als prestatges, tota la col·lecció de la mítica saga de manga One Piece i un pot de fideus instantanis Yatekomo (el seu menjar preferit, empatat amb el fuet). Sobre l'escriptori de la seva habitació hi ha el micro on grava les veus, i també els quaderns amb els còmics que dibuixa. Ens n'ensenya un, on, explica, la mort baixa a buscar un humà que no s'ha presentat a la seva cita —”perquè té assumptes pendents amb altres qüestions essencials com l'espai, el temps o l'amor”.

Avui Rojuu porta les ungles curtes, pintades de lleopard, però ha arribat a portar-les molt llargues. “Com les ungles d'una diva, d'una princesa que no es pot dedicar a fer tasques banals i necessita les mans per brillar”, diu. Alguns dies es lleva amb la cara plena de petites ferides d'haver-se gratat el nas, i una vegada ho va aprofitar per fer-se un selfi una mica ensangonat, de toc molt emo, aquesta subcultura juvenil que gira entorn de la tristesa i la desesperança emocional. “Em quedava bé”, recorda. La seva particular visió de la moda el va portar també a anar amb una bossa de flors de la seva àvia.

Als 15 anys, el Roc ja plasmava el seu ànim saturnià a les seves lletres, encara que no pretenia passar per un noi marginat del sistema. “Era un prepúber cansat de la vida i escrivia de les coses que em passaven, del que sentia, o havia d'escriure que estava venent droga a les cantonades?”, diu, i critica els “pijos amb cases de dues plantes” que s'estan apuntant a la moda del drill, una branca del rap molt en auge que retrata la violència als carrers. En un dels seus últims vídeos, Umi, Rojuu parodia els succedanis de drill, envoltant-se de nois amb la cara tapada que fan de dolents per darrere d'ell, en contrast amb una cançó tendra, amorosa, amb ritme enganxós, gens rapera, pop pur amb base de piano.

Per a la sessió de fotos al carrer, escull un abric blanc i folrat de Hilfiger i una gorra amb pèls i unes banyes. Ah, és clar, i les xancletes. Els pantalons són negres amb ratlles grises i verdes, inspirats en el manga, de la marca Skoot Apparel. “Me'ls va donar la Pili”, diu. La seva amiga Pili és la germana de la Rosalía i era a la sala Razzmatazz el dia que Rojuu va fer el seu primer concert, just després de fer els 16 anys —abans no el deixaven. Els principals directius de les discogràfiques d'Espanya van viatjar per avaluar-lo. Com grans capos, es coneixien, però no es van saludar. Ell no va voler signar amb cap segell i ha estat fa un parell de mesos quan ha fitxat per Sonido Muchacho, la discogràfica de Carolina Durante, Sen Senra o Cupido, per al seu proper disc.

Malgrat el seu èxit i a una família que li ha ofert un entorn emocional i econòmic propici per expressar-se, el jove artista conviu amb “alguns dimonis”. Les lletres sobre amors dolorosos les escriu “basant-se en records” i diu que pateix més pel que passa dins del seu cap que a la vida real. S'inspira també en els somnis que caça amb la seva llibreta en el primer mig son de la nit. La seva mare creu que “hi ha alguna cosa llaminera en l'exageració de la tristesa adolescent”. Entre els seus records enquistats destaca una relació amb una noia més gran que ell quan encara era menor.

Malgrat tot, Rojuu relativitza les seves penes, que emmarca en el context d'una generació que omple estadis per veure Billie Eilish, reina global del desànim pop. “Avui dia tots els nens ja tenen les seves angoixes. Als 12 anys viuen ansiosos per veure qui t'ha fet likes”. “A cada generació li toca patir per alguna cosa”, diu. “A nosaltres no ens ha tocat la gana ni la guerra; ens ha tocat l'ansietat, la depressió, viure més ràpid del normal, ja sigui per les xarxes o per les vivències personals. Els nens d'avui són com els nens d'Akira [una pel·li d'anime japonès], que de veritat són adults, perquè alguns dels nostres problemes abans només eren problemes d'adults”.