Cadires íntimes per a Tàpies

Aquesta és la crònica d’un descobriment ni previst ni buscat, com ha de ser. És un matí plujós i anem a la Tàpies. Obres i records del pintor als 30 anys, és l’exposició en marxa. A la recepció ens indiquen que el millor és començar per dalt de tot, on podrem veure una pel·lícula. Hi pugem. És cert, és un bon film. Data del 1969 i hi veiem com treballa. No és un documental informatiu, és més que això. Les imatges de la seva pintura, molt ben filmades per Clovis Prévost, es fonen amb els arbres de fora de l’estudi, a Campins, mutant davant dels nostres ulls amb els acords de la música de Carles Santos i amb algun rampell visual de Joan Brossa. En sortir, advertim al fons d’aquesta mateixa planta dues parets amb papers enganxats, una davant de l’altra. Una instal·lació? No.

És el Mur de les cadires. A cada paper, la foto d’una cadira i un text breu. De criatures, d’adolescents. Un fruit de la pandèmia més estricta, del confinament educatiu. Una d’aquestes coses que hauran de comptar en l’haver del virus, la suma de tot allò de bo que ha permès de fer i que s’hauria de continuar fent, creixent, operant al màxim. Aquí, a escoles i instituts. Fa unes setmanes us explicava en aquest mateix espai una història semblant al Raval, entre el CCCB i l’Institut Tarradell. Doncs aquí n’hi ha una altra, ara a l’Eixample. Bonica de debò. Que els alumnes, ja siguin criatures o adolescents, pensin en la seva cadira preferida i diguin per què. A la manera de la cadira de Tàpies que corona la façana de la fundació.

Vet aquí un exemple. Escriu una alumna de tercer: “Aquesta cadira fa catorze anys que és a casa i li trobo un valor molt especial. És al menjador de casa i tot i que sembli una cadira normal i corrent, no ho és pas. En aquesta cadira he viscut molts moments i s’hi ha assegut gent molt important per mi, com el meu avi que va morir quan jo tenia cinc anys o el meu pare quan encara vivia amb la meva mare i amb mi”. La vista em fa un salt, l’arc de la mirada s’omple de temps viscut. La noia continua, donant-me la raó, és l’arc del temps: “Quan la veig o m’hi assec, em venen tot de records al cap, tant bons com dolents”. Però la història no s’acaba aquí: “Aquesta cadira la utilitzo per a moltes coses, però especialment per llegir, per fer els deures de l’escola, per dinar i sopar, i durant la quarantena la vaig utilitzar com a barra per fer dansa”.

Es poden dir més coses en menys espai? Doncs sí, obrint l’arc del temps a la imaginació. Una altra alumna, de primer, es limita a dir, al costat de la foto d’una vella cadira de bon disseny comú: “Aquesta és la cadira en què els treballadors de la fàbrica tèxtil es passaven moltíssimes hores asseguts”, i en això, en la foto i en el breu text, hi ha tota una lliçó d’història social.

Els nens tenen de seguida una noció aguda del pas del temps, oi que sí? En cada frase, en cada relació amb la cadira escollida, hi ha aquella sensació aguda que això és ara i la cadira ho és tot, el que hi havia abans i el que hi ha ara, la cadira concentra el món. Un altre alumne, també de primer: “Jo he escollit aquest tamboret perquè quan era petit m’agradava asseure-m’hi. També m’agrada perquè la meva tieta me’l va portar d’Àfrica”. “Aquesta cadira”, rememora un altre alumne de primer, “ha estat sempre a la meva habitació, des que vaig néixer ha estat al costat del meu llit; aquí és on poso la roba cada matí, on m’assec per fer els deures, on feia les classes en el primer confinament, i on m’asseia per fer les trucades amb la meva família quan vaig tenir la covid”.

Una alumna de tercer no és de cadires i escull el llit: “Fa vuit anys que el tinc i per més ridícul que sembli (perquè és un objecte), sempre puc comptar amb el meu llit. Quan estic trista m’hi puc estirar i plorar, i no se’n va enlloc (...)”, explica en la seva bonica declaració d’amor a la posició horitzontal.

Tàpies pot estar content. Fa anys va publicar a la revista Cavall Fort una incitació a la mirada atenta i activa de les criatures, “El joc de saber mirar”, per trobar en qualsevol objecte la vida que s’hi amaga. L’any passat que vam viure perillosament, la fundació que porta el seu nom commemorava el trentè aniversari i es va proposar una petita acció amb centres educatius. De la proposta se n’han encarregat l’artista Isabel Banal, el poeta Antoni Clapés i la ballarina Àngels Margarit, coordinats per la colla de produccions audiovisuals i docents A Bao A Qu. Hi han participat vuit escoles.

Que no pari la festa. Continuem jugant seriosament a saber mirar, que ens fa molta falta.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.