Tessa Hadley: “M’interessen les dones fortes que es construeixen a través d’un home”

No es va rendir, i l’èxit li va arribar. Als 46 anys va aconseguir publicar la seva primera novel·la , però feia més de deu anys que ho intentava i que fallava. La fama de la britànica Tessa Hadley (Bristol, 63 anys) ha estat tardana, però els últims anys la crítica i els lectors han celebrat els seus llibres, que també han rebut elogis entusiastes de col·legues escriptors com Colm Toibín o Zadie Smith. “Si hagués estat a la inversa i hagués triomfat de jove m’hagués pujat al cap i hauria tingut una vida boja. En lloc d’això, a mesura que em faig gran em va arribant aquesta satisfacció meravellosa”, comenta amb un somriure franc des del seu cottage de Summerset per videoconferència. “M’encanta haver passat per aquest camí llarg i dolorós d’aprenentatge i fracàs quan estava en plena criança dels meus fills i després haver Trobat els meus lectors. És una benedicció”.

Xerraire i riallera, Hadley passa per una bona ratxa. La seva setena novel·la, Cap al tard (Edicions de 1984 /Sexto Piso), funciona com una comèdia de costums ben construïda que recorre la vida de dos matrimonis amics. Els seus personatges comparteixen alguna cosa amb els de Harold Pinter: un galerista d’art vital i generós i la seva esposa indolent, per una banda, i un professor brillant que renuncia a la fama i la seva dona, una artista introvertida.

Ja retirada de la Universitat de Bath Spa on va impartir clases de literatura i més endavant d’escriptura creativa, Hadley explica que ja té a punt el següent llibre, en què aborda el canvi cultural dels anys seixanta a través d’una dona de mitjana edat; en els comentaris i les idees que Hadley escampa per les seves novel·les hi ha un punt subtil i ferm.

Pregunta: Una de les protagonistes diu que el Regne Unit està governat per nens llestos d’internat que estaven enamorats de les mainaderes i es prenen la vida com un hobby. Sona familiar. Els va conèixer a Cambridge?

Resposta: Vaig estudiar-hi l’any 1975 i només hi havia tres colleges mixtos. Era un lloc estrany, per una noia.

P: A Cap al tard apareix des d’una àvia de Txecoslovàquia fins a un parell de noies a la vintena, passant per protagonistes que ja tenen els 50. Vas intentar plasmar cert canvi en la manera com viuen les dones?

R: És un dels meus temes. Òbviament, les protagonistes són feministes, han anat a la universitat i tenen certa confiança en elles mateixes. Descric el que veig a la Societat britànica, dones de la meva generació que tenen idees i sensibilitats diferents a les de les seves mares però que curiosament tenen vides molt semblants a les de les seves mares.

P: I les filles?

R: Em sembla que estan obsedides per tenir presència a l’esfera pública. És una gran generalització amb un miler d’excepcions, però crec que el patró va canviant a cada generació. Les novel·les narren bé aquesta mena de canvi polític lent i gradual. La ficció aconsegueix captar internament com ens sentim com a homes o com a dones. I aquests canvis triguen més que les lleis.

P: La seva novel·la narra un amor romàntic o una amistat?

R: Hi ha diverses històries d’amor, però també molt d’escepticisme. He escrit una novel·la en què al final l’amistat profunda entre dues dones és destruïda per un home; una història molt vella. Gairebé em sap greu haver-ho fet, però és com em va sortir. I és trist, però passa.

P: Una de les protagonistes comparteix nom amb un personatge de Jane Austen que també és egoïsta i enamoradissa.

R: No va ser conscient, però adoro Austen. Ella és bastant dura amb aquell personatge, però jo intento prendre’m seriosament una dona molt romàntica. És passiva, té una indulgencia fatalista i és indolent, però en lloc de condemnar tot això i convertir-la en una mala dona he volgut demostrar que això és una manera de viure. Qui diu que no sigui alguna cosa? Aquesta absorció en si mateixa i passivitat són notables. Volia redimir un tipus de dona.

P: Ella diu que necesita un home per trobar el rumb.

R: És d’una honestedat desarmant i el que exposa són idees que no estan de moda. De vegades em fixo amb la meva mare, que segueix viva, i sento molt d’interès per aquestes dones que són immensament fortes i que malgrat tot es construeixen a través d’un home. És fascinant, encara que ens faci sentir incòmodes. Mentre busquen el seu camí per mitjà d’un home les dones semblen tan enèrgiques i decidides! No semblen dèbils, sinó que mostren la seva força d’una manera estranya i lleument retorçada.

P: Hi ha una mena de Lady Macbeth, no necessàriament perversa, en tota dona?

R: Sí. Absolutament.

P: El bon gust ha passat de moda? Un dels seus personatges ho diu a la mare de la seva nòvia.

R: El bon gust és un tema fascinant. Tal i com l’entén la mare de la Christine té a veure amb la classe i les jerarquies: hi havia uns pocs que sabien què era el bon gust i després hi havia la massa que no ho sabia. Avui és molt difícil saber què és, aquesta creença que hi havia una manera única de fer les coses que era correcta i distingida ja no se sosté. I resulta irònic perquè la meva escriptura depèn d’aquesta vella idea, i escullo cada frase pensant “això és massa vulgar, treu-ho, o això zona hortera”. Tinc molt present la mena de novel·la que m’agrada llegir, i escriure depèn d’uns lectors entrenats, amb gust. I a la vegada el món és un oceà d’altres coses. I això és un repte molt interéssant per la novel·la.

P: No passa sovint, que un autor d’èxit parli dels llibres que no funcionaven i com va seguir endavant.

R: No és que vulgui presumir-ne, però estic molt contenta que aquelles novel·les no es publiquessin. En aquell momento no ho vaig viure així, clar. Em pregunto si les dones són una mica més lentes a l’hora de desenvolupar la seva autoritas. Això és el que em faltava. Intentava escriure els llibres d’altres escriptors a qui admirava, com Nadine Gordimer i altres. Després em vaig anar centrant en coses més modestes, i vaig asumir que d’això sí que en sabia. Era petit, però era meu i coneixia les frases que havia d’anotar per explicar-ho.