Psicologia de catàstrofe contra els desnonaments: “El meu fill no vol dormir sense sabates”

A Ciutat Meridiana, la perifèria de la perifèria de Barcelona, continua havent-hi tants desnonaments que, quan la premsa en va a cobrir un, resulta que n'hi ha dos. Així va ser aquest dimarts. A les 9.50 del matí estava previst l'alçament de la Raquel, el David i els seus dos fills. El tercer desnonament, aquest per ocupació, al qual s'enfrontava Raquel: hondurenya, set anys a Espanya i cuidadora d'una dona i que tenia previst regularitzar la seva situació legal, però l'àvia va morir durant la pandèmia. La comitiva judicial va arribar puntualíssima, però la presència de menors i els serveis socials van aturar el desnonament. “Dos mesos més”, sospirava la Raquel abraçant-se a les 50 veïnes, sobretot dones, que es van apropar a fer-li costat davant del número 85 de l'avinguda Rasos de Peguera.

Gairebé simultàniament, més avall en aquest barri costerut, va haver-hi un altre desnonament. Una parella d'adults sense fills. Van baixar les seves coses al carrer disposats a marxar. I en aquell mateix moment, una família amb un fill es va ficar al pis que acabaven de deixar: el van ocupar, una seqüència habitual, però no amb aquesta rapidesa. “No ho havia vist mai”, explicava la directora del centre de serveis socials del barri, Marta Casas, que n'ha vist de tots colors en aquest barri de 10.000 veïns on la renda familiar és de 38 sobre una mitjana de la ciutat de 100 (l'última dada, del 2018).

Un dia més, al carrer es van congregar els habituals. Els professionals dels serveis socials. El president de l'Associació de Veïns, Fili Bravo, que dilluns va baixar al districte per parlar de “l'hecatombe i la indefensió” i exigir més suport i mitjans, com una oficina específica al regidor Xavier Marcé i tècnics municipals. Cada setmana hi ha entre cinc i sis desnonaments el barri, dels quals s'executen un o dos, indica Bravo.

També hi havia les veïnes que en algun moment han passat per l'experiència d'un desnonament i tenen clar que “igual que la gent em va ajudar a mi, em toca ajudar la gent”. Ho deia la Nassira, que després de dues vegades sentenciava: “Aquí no pots viure de lloguer, perquè el que demanen no existeix: dues nòmines i un contracte fix”. El barri viu uns quants desnonaments a la setmana des que va punxar la bombolla del maó: primer van ser per impagament d'hipoteca, després del lloguer, ara molts són ocupacions de pisos de grans tenidors.

Hi havia també Mariano Hernando, dels Salesians. I el psicòleg Lluís Domingo, del Col·lectiu Sísifo, contractat per l'Ajuntament en el marc del Pla de barris després de quatre anys fent de voluntari. Fa “assistència psicològica d'emergència en vulnerabilitat residencial”. “Això és una catàstrofe social. Amb 10.000 veïns hi ha gairebé 300 famílies ocupant. D'aquestes, el 85%, amb la pandèmia, han tingut una caiguda d'ingressos del 50%, i eren informals [en negre]. Això és posar la població contra la paret. Aquí intervenim amb un model de l'OMS que es fa servir en catàstrofes, quan s'afronta un trauma”, diu. “Abans de la covid la situació ja era molt dramàtica, ara s'ha extralimitat. Perquè fins i tot les famílies que anaven fent, amb contractes i feines fixes, molts en el sector serveis, ara l'han perdut i no poden pagar l'habitatge”, afegeix.

El 80% de les persones que atén (de vegades al centre cívic, unes altres al local de l'associació de veïns, d'altres fent una passejada) té problemes de salut mental: “El que anomenem nínxol prepatològic: dormen malament, tenen problemes de salut mental, angoixa, depressió, addiccions, hi ha situacions de violència de gènere. El perill és que es cronifiqui i es torni patològic. I cal tenir en compte que pels seus països de procedència, amb situacions molt dures i amb serveis públics febles, la població del barri és molt resilient”. El 31,6% dels veïns de Ciutat Meridiana va néixer a l'estranger.

Va ser estrany que no estigués present en la concentració d'ahir Alba Luz, que sí que va estar protestant dilluns a la seu del districte i recordant com el seu desnonament, executat el 2019 quan havia sortit a treballar, va impactar en el seu fill de quatre anys: “Des del dia del desnonament vol dormir amb les sabates posades, per si ve la policia a fer-nos fora”. Ara viuen en una habitació rellogada.

Fili Bravo està indignat amb una situació que, diu, cada vegada és pitjor i no es frena malgrat les moratòries i decrets per ajornar desnonaments de famílies vulnerables durant l'estat d'alarma per la pandèmia: “El dia 24 d'abril van fer fora una família de forma molt violenta. Els decrets inclouen també les famílies que ocupen, no entenem què està passant, tenim cinc o sis desnonaments cada setmana, dels quals s'executa un o dos”. Bravo exigeix a la Generalitat i l'Ajuntament que adjudiquin el miler de pisos públics que, assegura, estan buits. I defensa, sobre els habitatges de les entitats financeres: “Són nostres, ja els hem pagat, primer amb les hipoteques i després amb el rescat a la banca”.

Marta Casas explica que diferents serveis públics s'han posat a elaborar un protocol per treballar a les escoles: “La preocupació al territori per l'impacte dels desnonaments en els menors és molt gran i és necessari acompanyar el seu patiment des de la complicitat amb les escoles”. Per això s'incrementaran els tractaments individuals, però també “des del terreny comunitari es treballarà a les escoles la idea de què li passa al territori, de què ens està passant com a societat, no només de forma individual, de justícia social”.

Els presents asseguraven que la situació és límit i temen que en algun moment derivi en violència. “Quan et donen un cop molt fort, se te'n pot anar el cap i esclatar, o quedar-te en un racó”, alertava el Lluís. En la ment de tot el barri hi ha el desnonament, per part dels Mossos, d'una família amb tres nens de nit, l'octubre passat.