Ansietats primàries

En el relat de qualsevol distopia —i Napalm al cor, premi Anagrama 2021, de Pol Guasch (Tarragona, 1997), n’és una— hi ha unes regles. El primer que es busca és la construcció d’un escenari fatalista que funcioni a la manera de faula o paràbola sobre un futur tecnificat, deshumanitzat i autoritari —ha de semblar que ja pugui ser el present— i on les ansietats primàries resultants de sobreviure a la deriva enmig de la devastació explotin i atordeixin els sentits del lector: el territori per on circulen els personatges de tota distopia s’ha de descriure com la bogeria en estat pur, sense l’aparença de cap causa, com si importessin molt menys els motius que han desencadenat l’apocalipsi que les reaccions que origina haver de superar-lo i adaptar-s’hi.

A Napalm al cor el lector hi trobarà la inèrcia dinàmica i imparable d’una societat militaritzada —arreu hi ha la vigilància d’una legió de caps rapats—, la llengua natal ha desaparegut i des de les esferes del poder se’n parla una altra, els morts ja no s’enterren i hi ha una Fàbrica de formigó massís a mig camí entre un forn crematori i una central nuclear. També la naturalesa s’ha convertit en desesperació i violència: els peixos d’una piscifactoria devoren carn, els arbres tenen punxes i les bèsties salvatges assetgen la casa en el bosc on el narrador i la seva mare s’amaguen del remolí de desgràcies que els va xuclant...

És una escenografia de la desolació que Guasch va moblant amb unes imatges vistoses i llampants, com si al darrere de cada una hi respiressin uns interrogants que apuntessin cap a uns horitzons on la resposta quedés en suspens. Al cap i a la fi, les singularitats materials de després de l’apocalipsi existeixen i prou, sense cap motiu comprensible: Tot “es pressentia d’una manera que no podia descriure’s”, diu el protagonista, tot i que el lector, al llarg de la novel·la, agraeix que la meticulositat verbal de l’autor ho desmenteixi en la majoria de càpsules narratives —uns capítols tan breus com unes proses poètiques artesanalment elaborades— que van armant el relat i que s’han d’ajuntar com les peces d’un trencaclosques.

Dins d’aquest marc grandiloqüent, i que serveix a Guasch per especular sobre el vertigen del mal, sobre el complot hermètic i pertorbador d’un món regit per una mena de fredor presidiària, més enllà dels elements distòpics, Napalm al cor és una novel·la que se centra en els efectes d’una desintegració de la família, i Guasch excel·leix quan el protagonisme recau en la mare del narrador, amb pinzellades com aquesta: “Quan el soroll s’embrutava i les veus s’emboiraven, la mare exhalava un buf de cansament”. Però la novel·la és, sobretot, la narració d’una arravatada història d’amor i desig entre el protagonista i el seu amant, Boris, una relació que es mou entre el somni i el deliri de la fugida frontera enllà, a través dels fets que comparteixen i d’un seguit de cartes que no desdenyen l’exuberància lírica: la inflamació sentimental segurament no està a l’altura de la força explosiva de la realitat catastròfica on es desenrotlla.

Quan Napalm al cor se centra en les peripècies personals dels dos enamorats, condicionats per les rareses de les circumstàncies històriques i socials, la novel·la no queda gaire lluny de transformar les expectatives de la distopia en l’anàlisi convencional dels daltabaixos sentimentals d’una parella en crisi, del “dolor agut que sent qualsevol persona quan està al costat d’algú que estima però no pot parlar-hi, en aquell moment en què, de sobte, l’altre es converteix en un desconegut. En un perill”.

I el lector es pregunta si resulta que ha estat llegint una novel·la de dues cares, si calia que Guasch dotés d’un sentit moral i sentimental un panorama caòtic que aconsegueix presentar-se a si mateix amb prou força i eloqüència.