Tornaràs a Sebald

Un crític ha de ser honest. Per descomptat! No caldria sinó! Però resulta que ser honest, dir el que un pensa, anar de cara... no és gens senzill, sovint s’acaba per ser injust, i massa vegades fins i tot obscè. De debò volen que els crítics siguem honestos i sincers? No seria millor per a tots una mica de moderació, cuinar amb bones paraules algunes de les experiències lectores? Tant és, massa tard; l’honestedat és un vici, passa com amb els bombons exquisits o les patates greixoses: quan treu el cap l’honestedat, no hi ha marxa enrere. Així que anem amb l’honestedat per davant: m’ha costat un horror acabar Els anells de Saturn, d’un autor, W. G. Sebald (Baviera, 1944 - Norkfolk, 2001), a qui vint anys enrere llegia amb moltíssim interès i considerava un dels escriptors capdavanters del seu temps.

ELS ANELLS DE SATURN
W. G. Sebald
Traducció d'Anna Soler Horta
Flâneur
330 pàg. 25 euros

Explicar que m’ha passat a mi en aquests quinze anys seria portar “l’honestedat” massa lluny, a la confessió, a la vida privada (encara que sigui la de la ment), a l’abús de les condicions i propòsits d’aquest espai. Però el cert és que el gust que sentia pels llibres de Sebald ofereix trets que transcendeixen l’experiència personal.

La febrada Sebald va ser un fenomen col·lectiu, social, fruit d’una atmosfera on semblava d’allò més sofisticat escriure una literatura sense relat, sense personatges, d’associacions temàtiques, una literatura per a la fi de la Història... Després ha resultat que la Història continuava vivíssima, que el món seguia endavant i exigia una resposta literària, la impugnació imprescindible que proporciona la novel·la. I d’aquella moda han quedat ben pocs llibres de valor. El marc s’ha desdibuixat, sabem que una novel·la pot ser bona o dolenta hi surtin o no personatges, però els principals mèrits de Sebald continuen aquí, apareixen tan bon punt tornem a obrir el llibre: bona mà per a les descripcions, bon ull per als paratges desolats, i aquest ritme demorat, de sintaxi polida, amb el qual avança a ritme d’onatge, i que funciona gairebé com un encanteri sobre el lector bocabadat.

A Els anells de Saturn Sebald intenta una revifalla de la prosa enciclopèdica (abans de l’ordenació dels sabers que va dur a terme l’Enciclopèdia il·lustrada) que pren com a models Herodot, Plini, el seu estimat Thomas Browne, l’inevitable precedent de Robert Burton, naturalistes com Georges Louis Leclerc, comte de Buffon, i tota mena de viatgers i curiosos que en un temps sense fotografies eren els ulls de la humanitat.

Amarat d’una ironia contemporània (en l’època de l’èxtasi de les imatges, Sebald incorpora al llibre fotografies fosques, esbiaixades, esvaïdes... que en lloc d’il·lustrar contribueixen a pertorbar, a l’estranyament) fa de flâneur per indrets sense prestigi, amb una flaca mòrbida pels estralls de la guerra, la devastació industrial o l’abandonament humà. Una atmosfera enrarida, un atractiu laberint on la majoria de dreceres condueixen a carrerons sense sortida.

Quan aquesta prosa pretesament cientifista, però interessada per les desconnexions de la ment racional, es posa al servei d’un tema, Sebald aconsegueix la seva obra capdavantera: Història natural de la destrucció. El llibre que ens ocupa, més vagarós, funciona com un seductor model de control retòric i de pulcra elaboració sintàctica. Molt recomanable. Però, baixada la febre, quina mena d’escriptor és Sebald? Un que no resisteix gaire la comparació amb contemporanis semblants: les arriscades i precises immersions de Peter Handke en les patologies contemporànies es veuen reduïdes aquí a un estudi no gaire original de la més esnob de les malalties, la melancolia; les escruixidores indagacions de Patrick Modiano sobre els efectes de l’oblit en la responsabilitat personal s’esquematitzen en una mena d’almanac d’efemèrides prestigioses, de tòpics un xic suats sobre el pas del temps i els estralls del progrés.

Protegit per una guàrdia pretoriana de referències (Kafka, Flaubert, Rembrandt, Descartes, Borges... i encara som a la plana 42, vade retro name-dropping!), Sebald ofereix al lector un somni de complaença sobre l’escriptura i la lectura: una càpsula artificial, despullada de tota passió; un Grand Tour per les galeries on s’exhibeixen les prestigioses mòmies de la cultura europea, lliure de tensions socials i polítiques. Una superfície setinada, una prosa amable, exposada amb gust, un mestre del ritme, un notable escriptor de segona.