La traïció dels intel·lectuals

L'odi polític no fa vacances. Fa gairebé un segle, el 1927 exactament, Julien Benda va publicar La trahison des clercs, el seu famós pamflet traduït aquí com La traïció dels intel·lectuals, contra les passions polítiques i especialment contra la renúncia dels intel·lectuals a la seva vocació de defensa dels valors universals. Si els intel·lectuals, és a dir, els clergues a càrrec de la veritat, la raó i la llibertat, defensen els valors particulars i partidistes de la raça, la nació o la classe, cometen la més alta traïció que hi pugui haver i es converteixen en propagandistes, policies del pensament i servidors de l'ordre establert.

Això és exactament el que ha passat amb la majoria de la intel·lectualitat catalana en l'última dècada al menys. La passió nacional, disfressada ocasionalment de passió de classe, s’ha imposat sobre els valors universals, especialment sobre la veritat, oculta sota un embull de mentides sobre el passat i el present i de promeses sense complir sobre el futur de Catalunya. Però també ha passat respecte a les llibertats, especialment les més sagrades per l'intel·lectual, com són les de consciència i expressió.

No són els d’ara els millors temps per a actituds tolerants i liberals, les pròpies de l'intel·lectual, des de la comunista Rosa Luxemburg (“no hi ha llibertat si no és per a qui pensa diferent”) fins l'il·lustrat Voltaire (“desaprovo el que diu, però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho”). La dècada perduda del procés independentista deixa un rastre moral demolidor en el món del periodisme, el pensament i la cultura, sotmès amb singulars excepcions als imperatius dictats des del poder partidista.

Produeix vergonya i estupefacció llegir les cartes i manifestos d'adhesió de classes professionals gairebé senceres en suport de determinades propostes partidistes, especialment en un país plural en què els unanimismes han estat sempre sospitosos. El clima polític de l'última dècada l'ha afavorit, però els que han organitzat les estratègies persuasives per obtenir unanimitats tan lamentables s'han vist obligats a utilitzar també tècniques de pressió, de vegades fins i tot de coacció, i en no poques ocasions de compra directa de voluntats.

No hi hauria novetat en aquests procediments i en els seus vergonyosos resultats si no fos per les abundants i exculpatòries dosis de bona consciència, d'autosatisfacció i de culpabilització dels adversaris, dels tebis i fins i tot dels silenciosos, totalment aliens a aquestes querelles, de les quals han fet gala els que han encoratjat aquestes actituds. Victimitzar i transferir als altres les responsabilitats ha estat històricament la tècnica amb la qual el nacionalisme ha arribat a graus extrems d'excel·lència, des de Jordi Pujol fins a Quim Torra.

Així és com nombrosos intel·lectuals, la majoria, traïdors als valors universals, han invertit els termes de la traïció durant el llarg recorregut del procés independentista. En primer lloc, assenyalant els “intel·lectuals espanyols”, especialment els desqualificats com a “progres”, per la seva insensibilitat respecte al dret a decidir dels catalans, la seva incapacitat per reaccionar davant l'actuació de la policia a la jornada de l'1 d'octubre de 2017 i, finalment, la seva escassa misericòrdia davant els sofriments dels polítics presos i exiliats. Incloent-hi després, per descomptat, els noms dels intel·lectuals catalans hostils al procés independentistes al capdavant de la infamant llista negra d'aquesta intel·lectualitat designada per la seva falta de cor.

Aquesta tasca d'assenyalament, pròpiament policial, ha adquirit funcionalitat política dins del moviment independentista. Ha servit per disciplinar les pròpies files i evitar fuites i canvis de posició. I ha alimentat la polarització que necessita l'independentisme per legitimar-se com a opció única i obligada davant de l'enemic maniqueu identificat com a antidemòcrata i fins i tot feixista, continuador de règim franquista.

Està clar que convenia deixar net qualsevol territori intermedi, primer entre el dret a decidir i la Constitució i, després, entre l'autodeterminació i la integritat territorial, convertits en pols oposats del conflicte. Qui hagi buscat una interpretació constitucional del dret a decidir, o pretès substituir l'autodeterminació per la taula de diàleg, o propugnat l'indult en lloc de l'amnistia, s'ha vist sotmès a una doble i insuportable pressió. D'una banda, des del nacionalisme espanyol més ranci, que ja va impugnar l'Estatut de 2006 i ara rebutja qualsevol mesura en favor dels presos i abomina del diàleg polític amb l'independentisme. De l'altra, des del secessionisme processista, en exigència de l'adhesió al referèndum d'autodeterminació i a l'amnistia com a insidioses peces en favor dels drets humans i la democràcia.

L'evidència que no són els “intel·lectuals espanyols” els traïdors i que ho són encara menys els intel·lectuals catalans aliens al secessionisme ens la proporciona, com en tantes altres dificultats polítiques locals, la seva inserció en el context europeu i internacional. És tan escassament universal la reivindicació secessionista, amb els seus presos, els seus exiliats i les seves falses institucions, que es poden comptar amb els dits d'una mà els intel·lectuals estrangers reconeguts que han identificat valors universals en perill a Catalunya. Més aviat ha passat el contrari: els que millor coneixen la realitat espanyola són els que més distància han pres amb la traïció intel·lectual catalana.

Aquesta és una qüestió que hauria de fer pensar als intel·lectuals secessionistes. La seva insensibilitat i en alguns casos fins i tot la seva responsabilitat davant l'assetjament que han patit durant aquests deu anys els seus col·legues catalans aliens a la independència els ha deixat moralment nus. Com els va deixar nus la seva insensibilitat davant els sofriments molt més intensos i seriosos que van patir els intel·lectuals bascos quan ETA encara matava. L'odi polític, la pitjor passió política, és tan incansable com cec: no permet ni tan sols escoltar i entendre el que escriuen i diuen els altres. Aquest pecat, comès també per molts intel·lectuals, massa, va més enllà de la traïció i s'enfonsa en l'estupidesa, ocasió en la qual l'intel·lectual es traeix a si mateix.