Retrat d’una mare sobre fons negre

No hi pot haver res més fel que la que hi ha en un relat que comença així. “Mentiria si digués que no he gaudit mai amb les desgràcies de la mare”. No hi ha candor que embolcalli aquest relat en forma de confessió i de denúncia íntima i amarga d’una relació tempestuosa entre mare i filla. Tot el rancor aflora quan la narradora, l’Antara, rememora la infantesa infeliç que li va infligir la seva mare, incapaç de cuidar-la com ara la seva filla la cuida a ella, debatent-se entre el deure filial que la tenalla i el menyspreu visceral que la governa. Des del túnel de la demencia senil, Tara, la mare que la va parir, no pot recordar el que la seva filla voldria que recordés, per redempció pròpia i per infàmia aliena.

Sucre cremat narra una història dura de dolor a través de les escomeses del sentiment, que es fan visibles al lector gràcies al que sembla un combat d'esgrima entre la memòria i l'oblit. I "la memòria enfonsa les arrels en la nostra pròpia vida, per això la seva tria no és mai casual, sinó imperiosa i apassionada", diu Natalia Ginzburg al pròleg a Famílies. Tan fosca és la història de l'Antara i la Tara com la que va escriure Toni Morrisson a Beloved, la d'una filla sacrificada a l'altar del menysteniment, i la frase "per què em vas abandonar, si soc tu? Mai no tornis a deixar-me" podria habitar la ment d'Antara.

La Tara és lliure com ho és Pelagia Nilovna Vlásvo, la protagonista de La mare de Gorki; però així com la segona persegueix la conquesta de la llibertat, la Tara sotmet la seva filla a una vida desarrelada, fruit d'una maternitat forçosa. Vincles ferotges, les memòries de l'escriptora Vivian Gornick, també són un reflex de les desavinences i frustracions entre mare i filla; Em dic Lucy Barton d'Elizabeth Strout, en canvi, és una novel·la que exerceix de contrapès de Sucre cremat. Aquesta opera prima de Doshi està entre els finalistes del Premi Booker 2020 i és guanyadora del Women's Prize for Fiction. És la història d'un desencontre irreparable, d'un conflicte familiar cimentat en una indesitjable dependència entre una mare que no va estimar la seva filla i una filla a la qual va resultar insofrible, des de la maternitat, estimar la seva pròpia mare, en una tesitura en què la filla s'adona que, en la debilitat de l'ocàs de les seves vides, els pares acaben convertint-se en fills dels seus fills. "En algun mmoment el declivi dels teus pares fa que depenguin de tu, els converteix en els teus fills. Igual que tu vas estar a les seves mans, ara ells estan a les teves".

Com l'Else, aquella mare burgesa jueva que va trencar convencions i va voler viure ad libitum la seva vida en els feliços anys vint, la protagonista de Tu no ets una mare com les altres, d'Angelika Schrobsdorff. La novel·la de Schrobsdorff també la narra una filla que s'imposa la necessitat imperiosa d'entendre les raons d'una mare que refusa les responsabilitats. L'Antara, que sempre va intentar ser feliç, relata la vida rebel d'una mare díscola, abandonada pel marit i immersa en la secta d'un gurú que vesteix de cotó blanc i en qui ella busca la seva llibertat i en qui la filla veu la llosa que les cobria "com a mortes vivents; Tara, mare insensible a la servitud de la seva filla atrapada, que no oblidarà mai com de desvalguda es va sentir ni voldrà entendre com a atenuant les raons de la decrepitud de la progenitora.

"No hi ha manera que recordi el que va fer en el passat, no hi ha manera d'ofegar-la en la culpa", "durant un moment no ha sabut qui soc i durant aquest moment no he estat ningú; "vol que la convenci de que m'importa, de que la necessito?". Entre evocacions doloroses i obligacions àrdues, l'Antara recrea una història familiar a l'Índia autòctona però postcolonial de la cúrcuma i la llavor de comí entre retrets i supervivència; no és l'índia de l'exuberància exòtica d'Amitav Ghosh, ni tampoc l'Índia lluminosa i esperançada d'Arundhati Roy. La història desoladora que explica l'Antara és massa atroç com per què el costumisme serveixi per altra cosa a banda de subratllar-ne la veracitat prodigiosa.

Sucre cremat és un novel·la íntima i turmentada que impugna amb seny la convenció incontestable que els fills deuen lleialtat als pares més enllà de tota circumstància. Exposa una esmena a la dubtosa però indestructible llei de la reciprocitat entre pares i fills, malgrat que els fills no han triat néixer. "Només voldria saber, deixant de banda el delicte de néixer, què més us pot ofendre, per castigar-me més?". Poc importa si Calderón o Doshi: la qüestió radica en els deutes que contraiem pel simple fet de néixer.