Johnny Depp: “Jack Sparrow sempre va amb mi”

Ha estat el paio a qui mai no li encaixaries la mà (Eduardo Manostijeras), ni deixaries que t'afaités (Sweeney Todd), el que portava un jersei d'angora impossible (Ed Wood), el de la xocolata per duplicat (Chocolat i Charlie i la fàbrica de xocolata), el perseguidor de Jack l'Esbudellador (Desde el infierno), el germà que es deixa Leonardo di Caprio a la banyera (A qui estima, en Gilbert Grape?), el pare de Peter Pan, un vampir, el Barreter Boig, el mag Grindenwald, Dillinger... I ha estat el capità Jack Sparrow. Johnny Depp, que ha estat tots aquests personatges i molts més, i a qui també s’acusa de maltractament (contra la seva exdona Amber Heard) ja amb sentència ferma, es troba a Barcelona, on aquesta tarda ha presentat al BCN Film Fest la seva última pel·lícula, El fotógrafo de Minamata, d'Andrew Levitas, en què incorpora a un nou personatge, real, a la seva carrera, el famós reporter gràfic Eugene Smith, autor d'un sensacional reportatge a Life sobre el tràgic enverinament per mercuri a causa d'abocaments d'una fàbrica en una petita comunitat pesquera japonesa.

Depp, entre els plans del qual hi havia visitar algun antiquari i el palau Güell, ha provocat gran expectació a Barcelona. Ha arribat dues hores tard –haurà fet marrada, com l'Holandès Errant– a una multitudinària roda de premsa seguida d'entrevistes a l'hotel Casa Fuster mostrant el seu característic aspecte de bohemi deixat, per dir-ho suaument, i amb una rosa que li havia regalat una fan. Ha tingut un lapsus d'entrada en apuntar que li encantava ser “a la ciutat del Guernica”. Ciutat que, va lamentar, sempre visita molt ràpid (!). També durant el rodatge al Japó va tenir la sensació que es perdia molt de l'interessant “que era a l'altre costat de la finestra de l'hotel”. D'Eugene Smith, que interpreta amb increïble camaleonisme, ha dit que li va agradar molt bussejar en el personatge, que ha estat com “excavar” a la recerca d'un tresor. L’ha definit com una personalitat única per qui sempre ha sentit admiració. Ha reflexionat, amb part de la seva herència cherokee, sobre el que diu el fotògraf a la pel·lícula, que quan fas una foto robes una mica de l'ànima del fotografiat i també perds una mica de la teva. “La fotografia viu en aquest ball, l'estira-i-arronsa de la dansa de la fotografia”.

Ha lloat els actors japonesos del film, molts d'ells no professionals. “Marlon Brando ja ho va dir: qualsevol pot arribar a ser actor”. Sobre la seva recurrència a interpretar personatges excessius, ha reflexionat que “l'excés és part del poder creatiu d'aquests personatges”. I ha portat a col·lació artistes com Van Gogh o Baudelaire, i les seves addiccions, i ha afegit molts comediants l’habilitat natural dels quals per fer riure “procedeix del dolor”. Ha descrit la feina de l'actor com deixar entreveure una sèrie de capes i ha dit que sovint l'important no és en els diàlegs, sinó a sota d’aquests. “No és que s’hagi de patir per fer art, però sí que hi ha d'haver un compromís per ser capaç de transmetre desig i passió”.

“Només hi ha una cosa que un pot fer en la vida quan s'aixeca, respirar fons i sense por"

A la pregunta d'aquest diari de si no sent pena perquè molt possiblement no tornarà a ser Sparrow en pantalla, ha contestat: “No, no ho trobo a faltar, perquè el tinc cada dia, el porto sempre amb mi, viatjo amb el capità Jack a la maleta. Pertanyo a Jack Sparrow i ell m'és lleial”. Ha explicat que quan té l'oportunitat visita nens en hospitals i improvisa amb el seu pirata.

Depp, carregat d'anells, arracades, braçalets, grans de vidre i tatuatges que valdrien per a la tripulació completa de La Perla Negra, tocat amb una gorra que semblava un desmesurat homenatge a The Kid de Chaplin (la icona del festival) i vestit com si li hagués robat la roba a un espantaocells, però amb molta gràcia, ha parlat de la seva feina, d'art i artistes, d'El fotógrafo de Minamata, i fins i tot de Trump, de Baudelaire i del I Ching, però no ha acceptat preguntes sobre la seva relació amb la seva exdona i la sentència de maltractament. L'actor ha dit que no es considera un artista “encara que m'apropo a tot el que faig amb la intenció de ser-ho” i que prova de no acomodar-se mai, “quan et sents satisfet és el moment que et substitueixin”. Ha revelat que té el projecte, “abans d'anar-me'n”, de tornar a dirigir una pel·lícula, encara que aquesta vegada no la interpretarà com en el cas de The brave –film que és molt important per a ell i que agraeix que l’hi esmentin–, perquè fer ambdues tasques és com estar sotmès “a dues forces oposades”, i “com els cavalls, quan ets actor has de posar-te aclucalls i mirar només cap endavant, només això.”

Ha dubtat que es pugui canviar el món amb el cinema i que una persona sola pugui fer-ho, “encara que Trump ho va fer bastant bé ficant-nos en un pou a tots”. Ha reflexionat, en actitud Palabras para Julia, que una persona sola “no és res, però quan la gent s'ajunta sense sentiments d'ego i amb altruisme es pot recompondre el teixit social que s'esfilagarsa”. S'ha referit al “poder del petit”, a partir del novè hexagrama del I Ching, Hsiao ch'u –així de profund s'ha posat–, i ha considerat que “si molts colpegen el monstre de l'ambició i la foscor a la base al final se’l pot fer caure”. S'ha referit al “mal del món”, ha dit que “almenys Trump se n'ha anat” i l’ha comparat amb un albatros (en referència segurament al Poema del vell mariner, de Coleridge) que sobrevolava els EUA i el món. Ha dit tot això bevent-se només una coca-cola i fumant-se un cigarret (de tabac) que ha cargolat i encès després de demanar permís. Depp no portava mascareta, sinó un llarg mocador enrotllat que li donava un aspecte encara més estrafolari i que s'ha tret per a la roda de premsa i les entrevistes. “No seran les farmacèutiques les que salvin al món, sinó les persones”, ha afirmat.

Ha considerat que és vital que els mitjans “expliquin la veritat” i ha recordat el “meu amic Hunter S. Thompson”, el rei del periodisme gonzo, a qui ha portat al cinema, “que estava obsessionat amb la veritat” i que en una ocasió va observar llançant emprenyat el New York Times “com si fos un Frisby”. Ha parlat bastant de Trump i de l'assalt del Capitoli i ha advertit que cal lluitar contra “la cultura de la por” i les paraules perilloses. “Cal trobar la veritat, i llavors guardar-la bé”.

“Només hi ha una cosa que un pot fer en la vida quan s'aixeca, respirar fons i sense por. Jo no acostumo a embolicar-me en coses dolentes i problemes temporals”, ha assenyalat. “M'interessa més dedicar-me a ser, i a fer música una altra vegada, i a escriure i escriure, cançons o paraules, un llibre, o a pintar, a ser feliç. Ja no em limitaré més”. S'ha descrit com a “una cosa que flueix entre coses, que canvia.” Ha recordat la seva infantesa a Kentucky, quan solien pegar-li. “No puc dir que fos la infantesa més agradable del món, i això es converteix en el que ets”.

‘A la carretera’: la seva primera Bíblia

Ha dit que li va inocular la passió de la lectura el seu germà deu anys més gran i que A la carretera de Keroauc va ser “la meva primera Bíblia: vaig sentir connexió per la gent trencada des de molt petit, vaig entendre les seves inseguretats i dolors; has de passar sobre el llindar del dolor; als 11 anys vaig començar a fer-ho, vaig provar de fer-me insensible, però un dia has d'enfrontar-te als dimonis, no és agradable però has de fer-ho, no deixar que el soroll de l'interior del teu crani s'apoderi de tot”.