Gustavo Dudamel: “Els radicalismes no funcionen mai”

Durant el tancament col·lectiu de l'any passat, Gustavo Dudamel (Barquisimeto, Veneçuela, 40 anys) es va veure obligat a sortir de la voràgine en què s'havia convertit la seva vida. “Em va permetre reinventar-me, viure tot el que no tenia temps de viure com calia, tant en la meva vida familiar com en la meva feina”, afirmava dimecres en un refinat hotel d'aires novaiorquesos al centre de Barcelona, una “segona llar” on va entrar saludant el personal efusivament, confirmant aquesta reputació de simpatia que el precedeix i que, cosa estranya, no sembla mai sobreactuada. El canvi de ritme es va accentuar quan, al gener, va deixar definitivament enrere la trentena, un aniversari rodó que podria ser difícil de pair per a un home que ningú es cansa de tractar com un jove prodigi, per més grisos que ja es vegin els seus rínxols serpentins.

“No sé si és el canvi de dècada, però abans pensava molt, era molt autocrític, m'autoflagel·lava en sortir dels concerts. Ara intento trobar un equilibri que em permeti sentir-me ple”, deixa anar sense preàmbuls Dudamel, que acaba de ser nomenat nou director musical de l'Òpera de París. Durant les properes sis temporades, compaginarà aquest càrrec amb el de cap de la Filharmònica de Los Angeles, una institució que encapçala des del 2009.

“Ho faig perquè sé que puc fer-ho. És una oportunitat per al meu desenvolupament artístic, que serà molt més consistent, més complet. Continuo sent jove, però ja no és la joventut dels 20 anys. És un bon moment per assumir aquest repte”, diu el director, que acaba de concloure les 11 representacions del seu Otel·lo al Liceu. A partir d'ara tindrà dos regnes, un a cada continent, però també una vida paradoxalment més tranquil·la. “Seran viatges més llargs, de dos o tres mesos cada vegada, i ja no una setmana a cada ciutat. Com a família feia temps que buscàvem l'estabilitat a les dues bandes de l'Atlàntic”, afirma Dudamel, parella de l'actriu María Valverde, que assegura que tindran un tercer peu a Madrid, on viu la seva família política. El director encara no té casa a París, però ja ha començat a aprendre francès, una llengua que “té la seva complexitat”, però que aquest “negat per a les llengües” diu que sent “propera”.

“És una de les deficiències de les institucions artístiques: continuem pensant creient que el públic ha de venir cap a nosaltres i no a l’inrevés”

Al capdavant de l'Òpera de París, el seu projecte consistirà a alternar “títols importants de la història de l'òpera amb un nou repertori, creant un equilibri entre tradició i novetat”. Una línia similar a la que va desenvolupar amb èxit a la Filharmònica de Los Angeles, encara que a París haurà de prevaler l'aspecte líric davant del simfònic. “Així i tot, no vinc amb la voluntat de repetir la mateixa recepta, perquè no em ve de gust i perquè són llocs molt diferents. El que sí que puc fer és incorporar el que he après i implementar coses de les quals em sento orgullós”, exposa. En la seva primera temporada, dirigirà Turandot i Les noces de Figaro, una a cadascuna de les dues sales de l'Òpera de París, la seu històrica del Palais Garnier i la fortalesa dels vuitanta de la Bastilla. També ha programat concerts simfònics de Ravel, Mozart, Berlioz, Mahler o Boulez, que li permetran “trobar un so” al costat de la seva nova orquestra. Després vindran “els nous compositors i les òperes que no s'han representat mai”, els projectes amb artistes d'altres disciplines i músics pop, com els que ha desenvolupat a Los Angeles, que aspira a posar en escena fora d'aquestes dues seus oficials. “Trencar aquestes barreres és la millor manera de fer que el públic s'apropi”, afirma Dudamel. “És una de les deficiències de les institucions artístiques: continuem pensant que el públic ha de venir cap a nosaltres i no a l'inrevés”.

La gènesi del seu nomenament es troba en la seva primera i, fins avui, única col·laboració amb l'Òpera de París, on va dirigir La Bohème de Puccini el 2017 amb una polèmica posada en escena de Claus Guth, que va decidir situar-la en un futur distòpic. “Va haver-hi una connexió meravellosa amb l'orquestra i el cor. Va ser una de les meves experiències operístiques més especials, fins al punt que ha acabat així de bé”, recorda Dudamel. L'oferta no es va concretar fins que Alexander Neef, alemany de 46 anys i deixeble de Gérard Mortier, mort el 2014, va ser nomenat l'any passat màxim responsable de la institució en substitució de l'incombustible Stéphane Lissner, a punt de jubilar-se. El seu perfil de superestrella i la seva desimboltura en diferents registres van impulsar la candidatura de Dudamel, però també el bon record que havia deixat en els músics d'una orquestra coneguda per la seva aspror humana. Per què creu que els va agradar tant? “Van veure el respecte que existeix per la meva banda cap als artistes amb qui treballo. I una flexibilitat, perquè no soc una persona impositiva. Soc rigorós, però sense que hi hagi imposició”, diu Dudamel després d'uns segons de dubte, aturant-se al llindar de la immodèstia. “Créixer en l'ambient on vaig créixer és una gran sort. Em va fer conscient de la importància del músic a l'orquestra, de l'exigència expressada a través de l'entesa i mai de l'obligació”, afegeix sobre la seva formació al Sistema, la revolucionària organització d'orquestres públiques a Veneçuela. “Aposto per un lideratge on tothom s'hi senti representat. Hi ha d'haver un guia i tu has de sentir-te guia, però hi ha maneres de dir les coses. D'altres fan quatre crits. Jo exposo les meves crítiques en el marc d'una reflexió, i això en realitat pot ser més dur, més laboriós”, admet.

Es consolidarà el mètode Dudamel, partidari de l'assaig com una coproducció entre el mestre i els seus músics, en un dels temples més turbulents de l'art líric europeu? El seu flamant director coneix el llarg historial de conflictes en aquesta institució, on han estat abundants les tensions i les vagues. El seu amic Benjamin Millepied, un altre angelino d'adopció, va tirar la tovallola després de només dos anys al capdavant del ballet d'aquesta mateixa Òpera, incapaç d'impulsar la renovació que desitjava. Ell diu que li fa respecte, però no por. “Si tingués por, hauria dit que no. No m'exposaria a això, i encara menys en un moment tan complex”, assegura Dudamel, que assumeix la direcció d'una institució que va perdre 45 milions d'euros per les anul·lacions del 2020 i que es troba, segons els seus propis responsables, gairebé en fallida. “Acostumo a veure les dificultats com a oportunitats. Si hi ha problemes, caldrà solucionar-los. Després, no sempre hem d'estar d'acord en tot. De les idees antagòniques en pot sortir alguna cosa meravellosa”, apunta.

No sé si és el canvi de dècada, però abans pensava molt, era molt autocrític, m’autoflagel·lava en sortir dels concerts

Quan Stéphane Lissner va ser nomenat per al càrrec de director el 2014, va llançar un missatge rotund: “Cal provocar intel·lectualment”. Va obrir la seva primera temporada amb un muntatge de Moisès i Aaró, la impenetrable òpera de Schönberg amb posada en escena de Romeo Castellucci, aquest etern agitador adorat als cenacles parisencs. En ser escollit com el seu successor, Neef es va expressar amb paraules diferents: “Hi haurà una evolució, no una revolució”. Dudamel s'inscriu, sense cap dubte, en aquesta segona via. “La paraula evolució és fonamental. A través de l'evolució també es pot provocar”, sosté. “De vegades, volem que els processos de canvi siguin immediats. Però, de vegades, quan es fan així, no s'entenen, perquè no tenen profunditat i s'esvaeixen. És com arreglar una cosa a mitges: dura un temps, però acaba sortint més car. La transformació ha de respondre a un procés de pensament col·lectiu, d'intercanvi d'idees, de més solidesa”. Això no vol dir que es vegi a si mateix com un home de consens: “No tot el que fem haurà d'agradar a tothom. Deixar espai per a un diàleg entre comoditat i incomoditat em sembla sa, però no crec en els radicalismes, perquè mai funcionen en cap aspecte del desenvolupament de la humanitat. La radicalitat mai transcendeix, mai deixa una base”.

Un americà a París

El seu nomenament converteix Dudamel en el primer llatinoamericà al capdavant d'una gran òpera europea i demostra que hi ha altres camins per conquistar l'excel·lència que el model vienès del conservatori i el seu culte al solista. “Aquests temps han canviat... una mica. La música és molt important al meu país, però no és comparable amb els llocs on va néixer i es va desenvolupar. Dit això, el Sistema ha estat un exemple de transformació de l'ensenyament a molts punts del món, inclosos els conservatoris”, considera. El fruit d'aquesta pedagogia alternativa arriba ara al cor de l'Òpera de París. Significa això que la música culta ha canviat per sempre? “És un signe que ha evolucionat i crec que ha de seguir fent-ho. No pot anar-se tancant en una caixa cada vegada més petita. Cal protegir-la i respectar-la, però també permetre que canviï amb els temps”.

La música és molt important al meu país, però no és comparable amb els llocs on va néixer i es va desenvolupar

És el triomf d'aquest americà a París una revenja històrica del nou món sobre el vell? “No podria dir això…”, diu Dudamel rient obertament. “Però sí que hi ha un simbolisme important, ja que transmet un missatge positiu a una nova generació. Alguns anem al davant obrint camí perquè d'altres puguin seguir-nos. I jo tampoc he arribat aquí del no-res: soc el resultat del desenvolupament d'un sistema que em precedeix”. Què diria el seu mestre, José Antonio Abreu, fundador del Sistema, si li truqués per anunciar-li aquesta bona nova? “Estaria feliç. Més ben dit, està molt feliç. Parlo amb ell sovint”, diu sobre el seu mentor, mort el 2018. Els seus desacords amb el règim de Nicolás Maduro van impedir que pogués anar al seu funeral a Veneçuela, i fa anys que no trepitja el país. “Però hi tornaré aviat, al més aviat possible”, jura Dudamel amb veu tremolosa. “Em fa molt de mal la situació, però tinc fe en el meu país i sé que sortirà d'aquesta conjuntura. Cal trobar punts de trobada al marge de la política, en la mateixa societat. La gent està molt farta. Volen viure i no sobreviure”.