Més català a Perpinyà que a Fraga

El proppassat dia 8 saltava la sorpresa a París. Poc s’ho pensava Lluís XIV, quan va prohibir el català l’any 1700, que els hereus de la seva concepció de l’Estat tirarien endavant, contra tot pronòstic, l’anomenada llei de protecció patrimonial de les llengües regionals, tota una impugnació de la tradició jacobina que pretenia, sense subterfugis ni dissimulacions, exterminar la diversitat lingüística. Tenint en compte que sempre s’ha posat França com a exemple d’Estat lingüicida, i que davant d’aquest model les regles de joc determinades per la Constitució espanyola semblen una mena d’Arcàdia del reconeixement de la diversitat, caldrà veure ara si estem tan bé com ens deien i si tenim motius per estar agraïts.

Más información

Els entrebancs del català a l’escola als territoris on es parla

França, parlar i ser

Manuel Valls: “Vaig aprendre català abans que espanyol i francès”

Deia que saltava la sorpresa perquè no tenim el costum de seguir al detall la política francesa, però de fet fa temps que a l’Hexàgon es fan passes per atorgar a les llengües el reconeixement que no els han donat mai. Tot arrenca el 2008, quan la reforma constitucional va donar a les llengües regionals la categoria de patrimoni de França. A partir d’aquí, i en desplegament del nou precepte constitucional, el 2013 es va establir l’opció de l’ensenyament bilingüe en francès i llengua regional, que a més a més havia de ser fomentat. El 2016 es va incloure al codi penal la consideració de discriminació en cas que aquesta tingués per objecte una llengua diferent del francès. El 2017 es va anul·lar una ordre dels temps de la Revolució que prohibia els registres civils bilingües. I el 2019 es va instaurar per llei l’ajuda als estudiants d’escoles privades i concertades que s’havien de desplaçar del seu municipi per estudiar en una escola on s’impartís la llengua regional. És cert que són canvis molt petits, però són també inèdits i possiblement irreversibles.

La nova llei, impulsada pel diputat bretó Paul Molac, ha tingut un camí complicat. La primera versió del text va ser esmenada per l’Assemblea Nacional, que la va enviar al Senat, el qual va restituir bona part de les esmenes —especialment les relatives a l’ensenyament— i la va retornar a l’Assemblea. En segona votació doncs, el text es va aprovar finalment per una majoria amplíssima de 247 vots a 76, una pallissa, cosa que només s’explica pel trencament de la disciplina de vot dels diputats regionals dels partits majoritaris, especialment el de Macron. Vet aquí la clau de tot plegat: els diputats de zones diferents fent pinya per obtenir un reconeixement conjunt.

La mesura estrella de la nova llei és ni més ni menys que la inclusió de l’opció immersiva en el sistema educatiu públic, fins ara limitada a escoles privades. Les famílies, per tant, tindran tres opcions: escola en francès, bilingüe i en llengua regional. També s’obliga els municipis sense escoles bilingües a assumir les despeses de desplaçament dels alumnes que optin per aquest sistema. I finalment es generalitza la presència de la llengua regional com a optativa a tota l’escolarització, de manera que un alumne que triï l’ensenyament en francès podrà igualment cursar en algun moment una altra llengua. Així mateix, la nova llei permetrà estendre la senyalització bilingüe i la comunicació institucional en les dues llengües. També s’admetran en el registre civil els usos ortogràfics particulars, com ara la ela geminada del català o la enya del basc i el bretó.

Tampoc és que, amb la nova llei, n’hi hagi per tirar coets: les novetats no s’acosten ni de lluny a la cooficialitat. Però val a dir que, ara mateix, l’Estat francès ja protegeix més el català que no pas l’Estat espanyol. Malgrat el que s’ha dit sempre, Espanya no assumeix la seva diversitat lingüística com a tal; en tot cas, el que fa és acceptar la cooficialitat que determinin els Estatuts (art. 3.2 CE), cosa que deixa les llengües a mercè dels corrents polítics: és perfectament constitucional que una llengua pròpia no sigui cooficial si així no ho vol un parlament autonòmic (el cas de l’asturià), com seria del tot constitucional si una autonomia suprimís la cooficialitat. L’Estat ni s’immutaria en el seu monolingüisme en castellà. Sempre ens han posat al davant el mirall francès a fi de consentir l’arranjament espanyol, però el cert és que, a partir d’ara, està més protegida la llengua catalana a la Catalunya del Nord que no pas a la Franja de Ponent.