Eduardo Mendoza: “Tinc la sensació que ja ho he dit tot”

“Jo m'entretenia pensant en les meves coses, no sé si com a filòsof o com a cretí”, diu el periodista Rufo Batalla a Transbordo en Moscú, la tercera, més pausada i reflexiva, de les seves reeixides aventures al servei de l'extravagant príncep sense tron Tukuulo, després d'El rey recibe (2018) i El negociado del yin y el yang (2019), de les quals Seix Barral ja ha venut 200.000 exemplars. Tot i que es mou entre l'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme, en el llibre que tanca les seves peripècies Batalla se sedentaritza i es casa amb una noia de casa bona que li donarà dos fills. La situació permet al lector que sigui de les vegades que pugui estar més prop de sentir la veu real del pare de la criatura, Eduardo Mendoza, només comparable a la ventrilòquia del Carlos Prullàs d'Una comedia ligera. “Aquesta era més personal; en aquesta trilogia l'autobiografia és més lleugera, però coincideix molt amb el meu recorregut vital; és un dels meus personatges més propers”, admet l'autor barceloní.

Les reflexions de Batalla-Mendoza tenen més importància del que sembla formalment, esquitxades per la ironia i llançades entre escenes de pura sitcom, marca de la casa. “Vaig tenir una formació teatral paral·lela a la de lector: el meu pare em portava molt al teatre i als toros, mai al futbol; i jo estava fascinat amb Miguel Mihura i els embolics del cinema d'Ernst Lubitsch, basat en comèdies de teatre hongareses; ho enyoro, tot això”, cita Mendoza com a homenatge tàcit a la seva obra. I entre portes que s'obren i es tanquen apareix, per exemple, un retrat àcid de l'alta burgesia catalana, a la qual pertany la Carol, la dona del periodista, una classe que “per la seva devoció cega a causes abstractes i inconsistents”, com la “redempció de la nació catalana”, es converteix en “immune al sentit comú i a l'ètica més elemental”, escriu. “És una classe social molt curiosa; per exemple, pacta amb el franquisme i després fingeix de seguida que no sap ni què és; després, és de les que sol vendre-s'ho tot aviat, res es manté, com va fer amb el Modernisme, que se'l va carregar…”, diu. “Tot en ella és d'una frivolitat molt considerable, com s'ha vist amb el procés: hi dona suport, però immediatament treu les seves empreses de Catalunya”, diu perquè “ara la cosa s'ha calmat una mica”.

L'Espanya que el 1985 entra victoriosa i estabilitzada a la CEE no surt gaire més ben parada perquè després d'això cau en una espiral de “malbaratament i excessos amb una pocavergonya absoluta”, que culminarien en la famosa cultura del pelotazo. I això, després d'una Transició que avui Mendoza defensa que va ser “modèlica, per ràpida i pels consensos entre centre i perifèria, esquerres i dretes… Ens vam col·locar entre els més avançats sociopolíticament d'Europa, amb una gran transformació econòmica i després l'espiral de confiança es va trencar: el cas Roldán, despeses boges en aeroports inútils… Va ser com una faula de Samaniego: en comptes de mantenir el que s'havia fet, es va perdre tot”.

Batalla serà segrestat per agents soviètics que el porten darrere del mur de Berlín, teló d'acer que, com el marxisme, es va desintegrar el 1989, i va deixar gairebé una generació ideològicament òrfena. “El sistema no funcionava del tot malament, això es veia en la vida als extraradis, però no van tenir en compte el factor humà, la gent de l'Est volia texans, botigues, revistes de moda… Si no haguessin estat tan marxistes-leninistes se n'haurien adonat: el comunisme va caure perquè van posar la idea per sobre de la vida”. Mendoza simpatitzava amb la causa. “Tots rondàvem per allà; s'entén l'ideal d'un món més just, era el somni i la utopia d'una generació; jo tenia molts amics al PSUC, però mai ho vaig veure clar i per això vaig viatjar per l'Est i quan en tornar els deia que allò no funcionava, els crits eren majúsculs”. En aquest sentit, creu que “el segle XX va veure desaparèixer les grans ideologies sobre com havia de funcionar la societat, però ara ja ningú creu que una ideologia solucioni tots els problemes ni cap problema, ens hem tornat molt pràctics”.

Hi ha a Transbordo… algunes pinzellades de la infantesa d'un Batalla que diu que té un mal record de l'escola, on “la violència era una constant a l'hora del pati i a la sortida de classe”. Una “agressivitat irracional”, li fa dir Mendoza. “Era una violència inevitable als anys cinquanta, fruit d'un sistema educatiu amb professors de rerefons falangista i que es volia encaminar cap a l'esport, mentre hi havia poc interès en la part intel·lectual; era fruit d'allò de mig monjo, mig soldat i jo per a aquestes dues professions no vaig tenir mai gaire tirada”, ironitza. Aquests retalls de vida i pensament del periodista comporten que el seu creador descarti les memòries. “La trilogia de Rulfo surt precisament de la negativa a fer-ne: em vaig plantejar abandonar ja la novel·la i fer unes memòries que deixessin constància de com hem viscut els moments que expliquen els llibres d'Història, són els que ho han viscut els qui han de fer-ho: com era la Nova York o la Barcelona dels setanta; però em vaig avorrir només de pensar-ho i ho vaig canalitzar en aquestes novel·les, on vaig saltant per èpoques i episodis”.

Aquests salts Mendoza els afronta cada vegada més amb un estil sense ornaments, confrontant gairebé nom amb adjectiu. “No és voluntari, però estic arribant al minimalisme; potser aquests temps demanen aquesta literatura, però en el meu cas respon a les meves preferències: em posa nerviós ja això de parlar per parlar, o llegir segons qui, que li ratllaria la meitat del que escriu; la literatura ha d'insinuar; mai s'ha de lligar tan curt el lector”.

A Transbordo en Moscú, l'agermanat dramaturg de Batalla passa per una crisi: “Només em venen al cap les mateixes coses, una vegada i una altra. I no trobo sortida a unes formes gastades”. Torna a apuntar l'autor. “Tinc la sensació que ja ho he dit tot: no hi ha frase o gràcia que no hagi escrit o retorçat fins al final”. I si bé té “coses al calaix”, especialment de teatre (“el problema és estrenar”), aquesta percepció li reforça que Batalla no serà tetralogia. “Acaba amb el segle XX i em sembla rodó: el XXI és un altre món, que va començar quan tots vam tenir mòbil a la butxaca i tot va agafar una velocitat immediata; és un món que ja no entenc”. I així, sense projecte literari imminent, l'autor de La verdad sobre el caso Savolta, amb 78 anys, de moment fa com el seu Batalla, que, des de la caiguda del mur, decideix passar a ser “simple hoste de l'època que s'acostava”.