Carta a la Sra. Colau

Benvolguda Sra. Colau,

Amb tots els meus respectes, li he dir que em sembla que vostè té bona part de responsabilitat en la degradació de Barcelona. No parlaré de l'econòmica, que Josep Miró i Ardèvol va resumir perfectament en un article el passat 8 de març a La Vanguardia. Hi explica com el seu urbanisme tàctic és en realitat un projecte de decreixement econòmic camuflat sota la consigna d'una lluita èpica contra la contaminació. Ell no està contra les superilles, sinó que adverteix que haurien d'anar precedides per una revolució en la mobilitat urbana, que jo interpreto –com tothom– com una gran millora del transport públic. Jo he viscut a París i Nova York durant força temps i no se m'ha acudit mai llogar un cotxe en aquelles ciutats: el metro em portava a tot arreu. El mateix hauria de passar a Barcelona, en lloc d'aquest caríssim tramvia que ningú vol, que col·lapsarà la ciutat i que és tan fàcil de sabotejar amb silicona.

Tant de bo l'Hivernacle no caigui abans de començar les obres de restauració, que ja es van anunciar el 2015

Però jo només li vull parlar de la degradació estètica de Barcelona, la que veiem cada dia en els àmbits del patrimoni i del disseny urbà, i en el de parcs i jardins. Per exemple, acabo de llegir que han inclòs l'Hivernacle, aquest magnífic edifici ideat per Josep Fontserè i construït per Josep Amargós i Samaranch entre el 1883 i el 1887, en el pla de restauració de certs monuments de la ciutat. Tant de bo no us caigui abans de començar les obres, ja que aquesta mateixa notícia ja va aparèixer el 2015. Quan vaig a Fotocolectania o al Museu Picasso passo sempre a veure'l i al setembre ja es trobava en un estat de total abandonament: façana malmesa, estructura de ferro molt deteriorada, vidres trencats i matalassos, roba bruta i restes de foc a l'interior. Una noia brasilera que també se'l mirava atònita em va comentar que anteriorment hi havia anat a dibuixar plantes, però que l'última vegada va pensar que la seva vida corria perill i va deixar d'anar. Al febrer ja hi havien posat un cadenat.

Pel que fa al disseny urbà, un grup de Facebook anomenat StopColau acostuma a publicar exemples inenarrables de la utilització que fa de les barreres de formigó anomenades New Jersey. No m'adhereixo a aquest grup perquè el to de vegades no és respectuós, però cal veure el que publiquen, i no són fotos trucades. Estranys minibars improvisats entre paraments de ciment groc envoltats de contenidors d'escombraries, paviments absolutament esmicolats, carrers tallats sense cap explicació… Però igualment preocupant és el cas del disseny gràfic municipal. Als autobusos hi ha un anunci que es triga una bona estona a entendre. Ja m'he assabentat que respon a la campanya Viatja amb Karma amb un personatge que “corregeix les infraccions i els comportaments incorrectes”. Però en realitat la Karma (amb un joc de paraules amb el karma hinduista que és ben ximple; si Salvador Pániker ho sentís es regiraria a la tomba) és una vella horrible amb monyo i una boca de reixeta que quan porta mascareta exhorta a “viatjar amb responsabilitat” (en comptes de simplement dir “feu servir mascareta pel bé de tots”). Però també s'enfurisma –amb raó– en la campanya contra la violència masclista al transport públic. En realitat té més un aire de Doña Urraca del Pulgarcito que no pas d'una dona empoderada. Reviseu el model, sisplau.

El disseny gràfic municipal al transport públic, amb la Karma, una vella horrible amb monyo i una boca de reixeta, és preocupant

I finalment, els parcs i jardins. El petit parc del meu barri, a l'anomenada plaça de Ferran Casablancas, que estava en un estat lamentable, ens l'han anat adecentant per etapes. Arreglen un trosset i deixen l'altre a mitges. En molts trossos ja arreglats hi falta herba i al costat de l'estany hi ha unes làmines geotèxtils (per als simples mortals, plàstics) col·locades sobre una graveta –que s'escampa sí o sí– i que s'aixequen com una instal·lació d'art povera o de land art improvisat. Perquè ja sé que vostès són partidaris dels jardins silvestres, seguint segurament el model del paisatgista Gilles Clément o el de Piet Oudolf, però el dia en què els nostres jardins i parterres s'assemblin a la High Line de Nova York em deixaré de queixar. Hi ha una gran diferència entre les plantes silvestres cuidades, que són una meravella, i les herbotes que poblen la nostra estimada Barcelona.

Sra. Colau, jo la vaig votar perquè em semblava que vostè era feminista i d'esquerres, però per ser això segon cal escoltar els ciutadans i, si escau, no tenir objeccions a fer autocrítica.