La cerimònia de la confusió

El trumpisme castís d'Isabel Ayuso fa un pas més, enmig de la confusió general. La presidenta de Madrid s'ha sentit amenaçada i ha fet l'envit: dimissió i convocatòria d'eleccions. Ciutadans ha volgut demostrar que encara existeix. I Ayuso ha vist la seva finestra d'oportunitat: olfacte polític o xacra suïcida de vanitat? Les urnes ho diran.

En qualsevol cas, s'obre un escenari nou en què el PP i Ciutadans passen de socis a enemics sense que quedi clar fins on podran arribar Arrimadas i els seus. A cavall de la crisi catalana, la política espanyola s'articula sobre un doble registre: l'identitari i l'ideològic, la pàtria i la confrontació dreta/esquerra. Si a Catalunya predomina la fractura identitària (unionistes/independentistes), que té com a conseqüència que els eixos ideològics es camuflin en el front sobiranista, a Espanya ha predominat l'esquema de confrontació dreta/esquerra, reforçat des del moment en què Albert Rivera es va negar a governar amb el PSOE el 2019 i va ancorar al seu partit en l'aliança identitària amb la dreta, sobre la base del patriotisme i el neoliberalisme. Si el moviment de Ciutadans volia trencar fronteres, la resposta d'Ayuso apunta al fet que sigui Vox qui surti beneficiat d'aquest episodi, i es converteixi així en soci ineludible del PP, és a dir, guanyant legitimitat i assetjant una mica més el partit de Casado.

Si Ayuso perd la seva aposta, el daltabaix serà gran per al PP, on s'haurà demostrat definitivament la incapacitat de Casado per governar-lo, i s'entrarà en un moment delicat de reconstrucció de la dreta, amb Vox capitalitzant el desconcert dels seus socis. Si Ayuso guanya, l'assalt trumpista al PP estarà en marxa, amb Vox com a aliat principal. S'inicia així una pugna entre el trumpisme castís i l'autoritarisme reaccionari amb un desenllaç incert, en qualsevol cas negatiu per a la democràcia espanyola. Les complicitats ideològiques no evitaran l'espectacle del conflicte d'egos per al paper de cabdill d'una dreta instal·lada en el que genèricament es diu avui populisme. O sigui que l'escenari empitjora, amb el PP històric al divan judicial i Vox i Ayuso cara a cara.

Però si és alarmant el que es perfila, més difícils d'entendre són encara els moviments dels dirigents polítics que, amb la ciutadania sota el pes psicològic i moral de la pandèmia, troben temps per a les seves baralles electorals en comptes de centrar tots els seus esforços en la crisi sanitària i en la recuperació. De la mateixa manera que els ciutadans demanen poder recuperar el carrer i les carreteres per respirar, sembla com si els polítics, esgotats pel dia a dia de la pandèmia, busquessin desfogar-se en les seves baralles de casta. I la ciutadania, almenys de moment, sembla que va empassant. Fins quan? La prioritat és vacunar la població o satisfer les aspiracions polítiques d'Isabel Ayuso?

Hem perdut la idea de progrés com a camí cap a una vida bona, atrapats en una concepció estrictament tècnica i econòmica del desenvolupament humà. I això porta a buscar en el passat referents identitaris susceptibles de convertir-se en valors d'estricta observança amb els quals enquadrar la ciutadania. Ho veiem en el pensament reaccionari, però també, per exemple, quan un president de tipus liberal com Macron apel·la al nacionalrepublicanisme contra els separatismes (territorials o mentals). El vell i esgotat bipartidisme ha intentat neutralitzar les propostes que l'amenaçaven amb l'etiqueta desqualificadora de populistes. Però l'expressió s'ha utilitzat per estigmatitzar coses tan diverses que ja no serveix. En realitat, és tot l'entramat ideològic el que està sent travessat per aquestes idees, de les quals l'extrema dreta apareix com el campió genuí.

Philip Corcuff acaba de publicar un llibre en el qual descriu com a confusionisme aquest moment en què el factor identitari transita entre les ideologies. I el pensament reaccionari en totes les seves accepcions s'hi sent més còmode que ningú. L'ofensiva Ayuso (que és difícil no connectar amb Aznar sabent que Miguel Ángel Rodríguez és el seu proveïdor de moviments tàctics) hauria de ser, en realitat, una gran oportunitat per a l'esquerra, que si és capaç de resistir l'envit confusionista, guanya espai i temps davant del desconcert de la dreta, i té a més l'oportunitat de fer els deures: liderar la recuperació, pacificar el conflicte català i aïllar la dreta reaccionària. I no caben excuses electorals barates per continuar dilatant el pas de les promeses als fets. Tret que el PSOE i Unides Podem vulguin lliurar-se a la cerimònia de la confusió.