Joan Miró, un far de modernitat a la República

La biografia de Joan Miró assegura que durant 50 anys no va exposar a Barcelona. Que des de la seva primera mostra individual del 1918, celebrada a la galeria Dalmau, i la gran retrospectiva de 1968 a l'Antic Hospital de la Santa Creu, Miró no va poder veure la seva obra en aquesta ciutat. I podria ser, perquè les crítiques que va rebre el pintor en la seva primera mostra van ser tan ferotges que segurament no li van quedar ganes de repetir. Però no va ser així. Entre el 1931 i el 1935 Miró, en un moment crucial de la seva trajectòria, quan l'art oficial li continuava girant l'esquena, va exposar a la Barcelona republicana les seves últimes creacions en cinc ocasions, abans que a cap altre lloc. Va ser en mostres celebrades a casa seva, a la de l'arquitecte i gran amic Josep Lluís Sert i a les galeries Syra i Catalonía, en les quals un grup de persones van poder veure en primícia les noves pintures i escultures de l'artista, uns dies abans que viatgessin a Nova York, París o Zuric per ser exposades i venudes.

Aquest grup, format per un centenar de persones —arquitectes, artistes, fotògrafs, poetes, crítics d'art, galeristes, músics, però també comerciants i burgesos il·lustrats—, era l'autoanomenat Amics de l'Art Nou (ADLAN), que van veure en Joan Miró un far a seguir en els seus desitjos d'obertura i de modernitat davant de l'anomenat “art antic”. Per la seva banda, Miró va trobar en ADLAN un camp de prova de la seva recerca més experimental i una preestrena abans de les presentacions per al gran públic. Aquesta relació i les seves implicacions centren l'exposició Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat, que es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona fins al 4 de juliol.

Comissariada per Muriel Gómez, Jordana Mendelson i Joan M. Minguet, la mostra, que compta amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell, posa l'èmfasi en tota la documentació generada pel grup al llarg de la seva breu, però intensa vida. Una documentació que va recopilar de manera conscienciosa la secretària del grup, Adelita Lobo, i que va quedar dipositada a l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya: àlbums, fotografies, documentació administrativa, i ephemera, els fullets de l'època que també va guardar Lobo i que s'han convertit en vitals per a l'estudi d'aquest grup. Els comissaris, que també s'han capbussat en els arxius de la Fundació Joan Miró que guarda l'abundant documentació que el pintor va conservar tota la seva vida, han reunit una selecció d'obres de les cinc exposicions que Miró va presentar a Barcelona.

En menys de quatre anys, entre novembre del 1932 i juny del 1936, ADLAN, amb caps visibles, a més de Miró i Sert, com la del galerista Joan Prats, el crític Sebastià Gash, l'escriptor J. V. Foix i el periodista Carles Sindreu, va fer més de mig centenar d'activitats: exposicions com les dedicades a Man Ray, Alexander Calder, Edgar Varèse, Remedios Varo, Paul Éluard, Ángel Ferrant, Salvador Dalí i Hans Arp; recitals de poemes com els de García Lorca. També audicions musicals, projeccions cinematogràfiques (es va poder veure el juny del 1934 la iconoclasta La Edad de Oro, de Dalí i Buñuel); conferències, jornades de circ i un llarg etcètera. També una exposició monogràfica el 1936 de l'obra de Picasso a Espanya, que es va veure a Barcelona, Bilbao i Madrid i una autèntica joia: el número extraordinari de Nadal del 1934 de la revista D’ací. D’allà sobre l'art del segle XX, veritable compilació de les avantguardes del moment per a la qual Miró va fer la portada. Tots aquests actes, malgrat ser privats, tal com destaquen els comissaris, van tenir una àmplia difusió en la premsa.

Miró participava de manera activa en la vida social d'ADLAN. El seu nom apareix en les llistes d'assistents que Adelita Lobo feia de forma conscienciosa per a l'àlbum que va crear. En l'única foto del públic a un acte d'ADLAN que es conserva, una sessió de danses comparades entre un quadre flamenc i l'actuació de Joan Marginyà, que es va celebrar el 24 de març del 1933, es veu el pintor a tercera fila assegut al costat de la seva dona, Pilar Juncosa. Miró va ser l'únic soci d'honor d'ADLAN.

Una de les últimes activitats d'ADLAN va ser el manifest i exposició sobre l'art logicofobista el juny del 1936, on el grup es configura com un dels nuclis del surrealisme a l'Estat. També la idea, per l'amistat entre Miró i el músic Varèse, d'organitzar una Olimpíada Internacional d'Artistes Creadors a Barcelona. Però la Guerra Civil, que va posar fi a tantes coses, també va suposar el final d'aquest grup i totes les seves iniciatives i en esclatar la guerra es va dissoldre.

ADLAN va tenir uns grans vincles amb un altre grup mític, el Grup d'Arquitectes i Tècnics per al progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATPAC) en el seu anhel per trencar amb la tradició (modernista i noucentista) i portar l'arquitectura a la modernitat a tot Espanya. Tots dos grups van compartir objectius, membres fundadors i seu al passeig de Gràcia, 99, de Barcelona. Va ser un arquitecte, Sixte Illescas, el que va rescatar tota aquesta documentació en els últims dies de la Guerra Civil dels locals del GATPAC i la va conservar al seu despatx professional fins que el va donar al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya el 2008.