El Clínic i la societat civil

Fa temps –el juliol passat– vaig expressar a les pàgines d’aquest diari la meva opinió sobre l’ampliació del Clínic. En els mesos transcorreguts s’han mobilitzat diferents associacions, la major part per mirar de salvaguardar el patrimoni de l’Escola Industrial, el recinte al qual, en principi, s’havia pensat de traslladar l’hospital. En aquests debats han intervingut activament les associacions de veïns i, en molts casos, diferents associacions d’arquitectes lligades al CoAC, com l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, amb una llarga trajectòria de compromís amb el patrimoni de la ciutat, i fa molt poc, la degana continuava expressant-se una mica ambiguament sobre aquest interessant assumpte. També han aparegut diferents propostes més o menys assessorades des del punt de vista urbanístic, s’han estudiat diferents emplaçaments a Montjuïc –al recinte de la Fira– i fins i tot va semblar que el nou Clínic s’allunyava cada vegada més de la ciutat, portant-lo cap a Bellvitge. Des d’aquestes associacions també s’ha opinat sobre la possibilitat de trossejar l’hospital i ubicar les seves parts en diferents emplaçaments.

Crec que en tot aquest temps s’ha evitat escrupolosament esmentar públicament la possibilitat de traslladar el Clínic a La Model, que era l’opció que vaig apuntar llavors. Ara prefereixo saltar-me alguns passos i plantejar la qüestió directament. És la següent: l’opció de traslladar el Clínic a l’Escola Industrial, atesa la proximitat entre tots dos, xoca amb dos obstacles innegables i el primer és l’oposició d’arrel patrimonial que s’ha activat al considerar-se que el conjunt arquitectònic de l’Escola Industrial estava amenaçat al mirar d’edificar-hi el nou hospital. Però l’altre obstacle, a la meva manera de veure, és molt més important, perquè aquest emplaçament no compleix les condicions per instal·lar-hi una màquina de curar com la que es planteja, obligant-lo a fer veritables jocs de malabars per col·locar-se adequadament entre els diferents edificis de l’Escola Industrial sense espatllar-los. Així doncs, per què no oblidar l’Escola Industrial, el valor del qual ara suscita tants reconeixements, i plantejar assossegadament l’opció que el Clínic vagi al solar de La Model?

Partim d’una entitat definida, el Clínic, amb un programa diversificat i complex que inclou ser un hospital universitari. No obstant, i això no ocorre amb la suma d’espais i usos que volen allotjar-se a La Model, s’ha parlat de 150 vivendes i fins a 7 equipaments diferents, atesa la seva variada procedència participativa. La veritat és que, encara que es tracti de velles reivindicacions, la suma de tots aquests espais i usos hagi de tenir més pes davant la possibilitat que Barcelona construeixi un hospital nou i el més eficaç possible. Per a cap de les activitats i espais que volen situar-se a La Model l’eficàcia és una qüestió essencial, literalment «de vida o mort», per justa que sigui la seva reclamació. Expressat d’una manera més simple, resulta més senzill reservar el gran solar de La Model per a un projecte de la unitat i mida del Clínic que per a un conjunt d’entitats diferents, molt més senzill d’ubicar en altres llocs. Dispersar-les i dissoldre-les a la ciutat en una raonable proximitat és més adequat per arribar a més persones i arrelar socialment. D’altra banda, el projecte arquitectònic guanyador del concurs de la transformació de La Model és molt opinable des del punt de vista patrimonial i arquitectònic, a tot estirar és una interpretació plàstica i poètica de l’edifici carcerari.

Els eslògans com: «Volem passar d’un espai trist i dolorós, símbol de repressió, a un espai obert, ple de vida i de gent» ens porten a pensar que la demagògia no és un bon fonament per a cap edifici i en última instància no són contradictoris amb emplaçar-hi el nou Clínic. Alguns dels que vam ser allà tancats no necessitem, i menys a aquest preu, cap memorial democràtic, la veritat. Ara ja no crec que la qüestió sigui si cap o no en un lloc, sinó en si les diferents associacions implicades que vertebren la nostra societat civil poden considerar aquesta qüestió amb intel·ligència, generositat i amplitud de mires. ¿Què construirà Barcelona on abans hi va haver una presó? Un hospital, més que cap altre edifici, requereix claredat organitzativa, ha de ser com un teorema, el seu funcionament i la sincronització dels seus espais són essencials, com un quiròfan. Un hospital no ha d’expressar res ni simbolitzar cap concepte arquitectònic. Avui projectem i construïm conscients del que existeix i del que la ciutat ens ofereix, potser amb una única excepció. Un hospital necessita un full en blanc.