Daniel Brühl obre la Berlinale més insòlita amb la seva òpera prima com a director

Era el súmmum del seu somni artístic: dirigir la seva primera pel·lícula, rodar-la a Berlín per mostrar la seva relació amb la ciutat on viu i estrenar-la a la Berlinale. I, de sobte, la pandèmia. Des de casa seva, via Zoom, Daniel Brühl (Barcelona, 42 anys) confessava divendres passat les seves alegries i les seves penes abans que Next Door es projecti en la primera jornada de competició d'un festival que comença avui dilluns i que es farà en format digital. La indústria i alguns periodistes podran veure bona part dels seus títols en línia durant cinc dies, mentre que el jurat de la secció principal ho farà en una sala de la capital alemanya; a l'estiu es repetiran les projeccions amb públic i a l'aire lliure. “M'emociona que em facin entrevistes com a director, ja no puc donar la culpa als altres”, fa broma. “Ara, una pel·lícula berlinesa, que sé que està bé i que s'estrena en el meu festival... I arriba la pandèmia per arremetre contra aquesta perspectiva meravellosa. Lluito contra la frustració de les projeccions en línia pensant en les sessions amb públic a l'estiu”.

Daniel Brühl és l'actor alemany més famós de l'actualitat: la seva carrera va explotar amb Good bye, Lenin! (2003) i des de llavors ha compaginat el cinema a Alemanya amb produccions a Hollywood (Rush, on encarnava a Niki Lauda; Maleïts malparits, de Tarantino), cinema indie (El hombre más buscado, Dos días en Nueva York), produccions europees (La casa de l'esperança, Cargo, 7 días en Entebbe), televisió (El alienista), l'univers Marvel (Capitán América: Civil War, i aviat a la sèrie Falcon y el soldado de invierno)... I, per descomptat, cinema espanyol (Los Pelayos, Salvador): de mare catalana, Brühl va viure uns quants anys al barri de Gracia —encara hi té el pis. “Allà va néixer la idea”, recorda. “Hi ha un restaurant d'arrossos, Envalira, que m'agrada molt, i quan vivia al barri m'hi passava força hores. Des que vaig deixar la ciutat on vaig créixer, Colònia, sempre m'he sentit en altres llocs com si fos part de les hordes que gentrifiquen els barris. A Gràcia, en canvi, era barceloní, en presumia, i més al restaurant. Un dia un home gran, un obrer, no va parar de mirar-me fixament. Era obvi que jo no li queia bé. Em veia aquí, parlant del Barça, i devia pensar que era un farsant. I em va saltar l'espurna per a la pel·lícula. Per cert, el mateix em passa ara a Berlín: quan entro en alguns bars hi ha una generació d'alemanys de l'Est que s'ensumen que no soc d'aquí”.

Aquesta síndrome de la impostura, sumada a la cara més narcisista dels actors, bull durant la primera part de Next Door, quan el Daniel, un conegut intèrpret amb dos fills (vaja, com Brühl), surt del seu pis de luxe al barri berlinès de Mitte camí de Londres, on ha de fer una prova per a una gran producció amb un director de primera fila. Abans de pujar a un cotxe que el porti a l'aeroport, entra al bar de la cantonada, i la comèdia d'autoflagel·lació, la sàtira sobre la supèrbia dels intèrprets, se succeeix en tensió hitchcockiana —“Entre La finestra indiscreta i un duel de western, he tingut molta cura amb els diversos tons”, apunta el director— quan un client habitual es presenta com a veí seu i comença a treure-li les seves misèries. En el terç final, el duel acaba en un abisme de podridura moral. “La pel·lícula és una versió exagerada de la vida, òbviament no és casa meva. Jo volia parlar de la gentrificació [expulsió dels veïns d'un barri deprimit per interessos immobiliaris], encara que amb humor, i cuidant que els personatges tinguessin matisos, que no els odiessis o estimessis a la primera, que no fossin simples Mefisto i la seva víctima. Com que no tinc talent per escriure, li vaig explicar la idea a Daniel Kehlmann [escriptor alemany], que com que és mig austríac té un humor fosc estrany a Alemanya, i ell ha redactat el guió”.

A Brühl no el preocupa que el públic assumeixi que el Daniel de la pantalla és el reflex de l'actor. “Hi ha parts en què em venjo de les crítiques que he rebut durant anys. Alguna frase del guió me l'han deixat anar al carrer. Entenc que com a intèrpret”, reflexiona, “aquest és el preu a pagar, i com que soc un privilegiat assumeixo aquestes crítiques. Ara bé, quan la meva dona va veure la pel·lícula em va deixar anar ‘quin fàstic de tio!’ amb certa mirada decebuda, perquè en el fons sap que dins de mi hi habita alguna cosa d'aquest Daniel”. I es posa a riure: “Escolta, que soc molt diferent! Espero que els espectadors entenguin que això no és una autobiografia patètica, i alhora és, com diem en alemany, una baixada de pantalons”.

Next Door no serà una anècdota en el seu currículum. Repetirà: “He somiat durant anys amb dirigir. M'ho he passat molt bé, ha estat l'experiència de la meva vida artística que més m'ha omplert. Després de tants anys en projectes grans en els quals et sents vulnerable i no hi ha converses creatives, he estat el capità amb una tripulació increïble; tots els directors a qui he demanat consell em van dir que triés molt bé l'equip, no només els actors”. I manté la metàfora marina per descriure el rodatge: “Hem aconseguit salvar les onades de la covid-19. Havíem de rodar al març, va esclatar la malaltia, i, per sort, després d'uns dies de dubte, vam continuar”. Ara lluita per tirar endavant, com a actor protagonista i productor, la nova versió de Res de nou al front de l'oest, la novel·la d'Erich Maria Remarque sobre la Primera Guerra Mundial, un clàssic de l'antibel·licisme que ja ha estat adaptat a la pantalla. “Rodarem a l'estiu a Praga, és un gran projecte... encara que la situació que tenen per la covid és terrible. Bé, paciència, força i coratge. Com amb tot, avui”.