Més que un any perdut per a la infància, un pas enrere

Quan complim un any de pandèmia són moltes les persones que es lamenten per la sensació d’un any perdut. Per a un infant, un any pot ser decisiu per al seu desenvolupament perquè està vivint un temps de creixement i maduració. Les mancances físiques, emocionals, educatives en les primeres etapes de vida poden tenir un impacte indeleble en el seu futur. I per als infants en situació vulnerable, no és que sigui un any perdut, és que ha pogut ser un pas enrere, molt enrere.

Si fem memòria, sobre els nens i les nenes va caure una de les primeres mirades de la sospita quan erròniament, per desconeixement encara de la malaltia, se’ls va considerar com un dels vectors principals de contagi. Tots recordem el contrast d’aquelles imatges de la desescalada amb els parcs i les places plenes de gossos, però buides d’infants. Els casals i les colònies d’estiu van confirmar que justament els nens i les nenes eren dels que menys transmetien la malaltia. Havien perdut mesos de jocs, de lleure, de gaudi, d’activitat física, de relació social que contribueixen al desenvolupament integral de les persones.

El confinament ha comportat un notable patiment en molts infants. Han viscut tensions a les llars o habitacions on viuen, amb una conciliació familiar i laboral complicada o inexistent, alguns amb entorns familiars hostils o violents. També han experimentat la pèrdua d’éssers estimats, avis i àvies majoritàriament, sense els processos de dol necessaris. Aquest desgast emocional no ha estat prou abordat, pel falta de recursos familiars i socials, intensificant els problemes de salut mental.

La mirada des de la infància ha estat sovint absent, només recuperada amb la posada en marxa de l’escola. Els adults no els hem escoltat prou, ni hem tingut en consideració les necessitats d’aquesta etapa vital que marcarà una generació. I en aquest període de baixa interacció social, les pantalles han estat les protagonistes, amb un cert abús, i accentuant en alguns casos el ciberassetjament. Això sí, per a aquells que no pateixen l’exclusió digital.

A Catalunya més dels 31% dels menors de 18 anys viuen en condicions de pobresa. I no és el mateix seguir les classes virtuals en una torre amb jardí, que tancat en un pis compartit amb tres famílies o reclòs en una habitació amb 4 persones. Aquests infants no han tingut ni eines digitals per poder seguir l’escolarització ni suport familiar, i els seus aprenentatges -ja sovint hipotecats- s’han vist limitats greument provocant retrocessos significatius que costarà recuperar. També s’han vist afectats per una precarització de l’accés a necessitats bàsiques, com alimentació, roba, material escolar pel deteriorament dels ingressos familiars. Molts centres socioeducatius i de lleure, més enllà de l’escola, han fet mans i mànigues en aquest període per acompanyar i estar al costat dels infants, donant-los suport emocional i escolar.

La infància és el nostre futur, però també el nostre present. Tots es mereixen una escolta més propera, unes mesures socials i educatives que contemplin les seves necessitats en l’emergència sanitària que vivim, i un acompanyament proper i confiat, que també estigui al servei de les famílies en situació de més vulnerabilitat. Escoles, serveis socials, entitats i activitats de lleure, hem de recuperar aquest temps perdut, aquest retrocés, amb experiències positives que facin que els nens i nenes visquin com a infants perquè pugin créixer com a persones.

Rafael Ruiz de Gauna és director de Relacions Institucionals Fundació Pere Tarrés.