Aigua antiga de pluja, de cisterna

No és prehistòria sinó sana modernitat. És cert, l'aigua de naturalesa celestial, de pluja, guardada al dipòsit cisterna tradicional, al subsòl de les cases, és invencible. Una meravella. La segona arruixada que es recull (la primera fa net de pols, terra i minúcies aèrees), reposa calma en la foscor i el silenci, per ésser una reserva existencial.

L’aigua de boca és un no-res, un sabor neutral, fi, que refresca i complau. No té competidor al paladar ni en el seu transcórrer lent pels racons del cos.

Beure el líquid servat, privat, fresc, just devora de la font/cisterna, a la taula propera, o a 40 quilòmetres, és un gest de normalitat, és natural i sostenible, en diríem ara. El plaer del glop freturós remet a costums i fidelitats particulars.

La rutina preuada del manantial clos a casa arrossega fugaços instants d’infància, de llevar-se la set després dels jocs de carrer, el berenar amb pa de veres amb amics. També és una imatge esquela: el got (tassó) cobert amb una drap brodat davant ancians o malalts sigilosos, i devots amb el rosari devora.

Una cisterna és fosca i cambra misteriosa, fa música, ecos de retorn de veus i fa mirall de les cares. El coll i el vas remeten a les generacions de mans i noms que la van cuidar per a mantenir net i clar l'inevitable combustible de la necessitat. L’”aigo de cisterna” quasi ja és un recurs de minories pel declivi demogràfic als pobles i el descuit de l’obra excavada de tradició i els terrats, tot útil i pràctic.

Les persones refan la seva naturalesa, vencen la seva set i atenen el paladar amb les reserves quasi mai sense fi de les cisternes antigues. Són reserves particulars, aigua pròpia, benvolguda i valorada, compartida amb veïnats. Aigua del cel, natural, sense rastre de sals minerals, dureses, filtratges artificials i afegits invisibles. Conhorta als humans.

Les mateixes pluges que nodreixen les mínimes cisternes o grands aljubs, s'infiltren en la terra insular, entre encletxes i roques, corren i obren micro rius profunds, invisibles. Les dites venes que formen aqüífers dels quals s'extreu l'aigua per a regar o embotellar, i en diuen mineral. L’aigua dels pous perforats a venes o bosses subterrànies -o micro embassaments- és la que flueix fins a l’aixeta urbana, amb controls i agregats.

Aigua del cel, de pluja, de corriola, de font, és la de la cisterna, recó clos, individual i casolà. Era la primera obra de qualsevol casa, abans que els fonaments, s'excavava el recipient en la terra o la roca. Sense crulls, ben referida perque no es perdi l’aigua, que no es tudi deien el vells. (A IB3 en Carles Oliver, l’arquitecte de les vivendes públiques amb cisternes, sostenibles, predica sovint dels terrats amb us aïllant de posidònia seca, ‘alga’ en deien.)

L’ aigua capturada i reposada, havia de ser extreta a pols, amb una cadena fina -les cordes vegetals humides deixaven gust o es podrien. Sempre s’usava una galleda metàl·lica, poal de zinc, generalment amb un forat al fons, al cul. El recipient una vegada descarregat, quasi sempre quedava mitg buit, degotava o regalimava dins la cisterna de bell nou durant uns minuts, fent una sonata de frescor, rialles de gotes d’aigua en altura, un renou forçat de l'ex pluja que dóna vida a la reserva hídrica ancestral.

Aquesta substància caiguda dels núvols que acaba al ventre vell i fosc dóna enorme valor a moltes de les cases conservades tal qual eren, amb les teulades adesades, terrats i canalitzacions cuidats, nets. Una vegada a l'any, després d'un temporal i la segona ploguda, l'aigua guardada és mínimament tractada i analitzada.

Es conta que es llançava una anguila a la cisterna per a caçar possibles larves d'intrusos. S'expliquen aparicions d'exemplars gegants, cecs, en buidar i netejar el dipòsit. Tirar-se a la cisterna era un suïcidi atàvic, generalment femení, documentat a Felanitx. Als habitatges i cases gran hi pot haver-hi: cisterna, pou de vena, aljub (de les aigües d’enterra) pel bestiar i safareig.

En la cuina familiar la cisterna, la seva aigua, era o és necessitat absoluta des del biberó i el cafè fins a l'últim glop per a calmar la set de qui es va sense voler. L’aigua és vida. Guisats, llegums, brous, arrossos i infusions, no tenen bon gust sense la mare aigua vella. La de l’aixeta duu química i sals.

L'aigua cau del cel, la pluja pausada, i entra per a quedar a les cases -amb cisterna- amb un rumor agradable, noticiós, però que no atén el dictat del desig. El soroll de l'aigua contra aigua és tranquil·la alegria en el sud. La pluja moderada o intensa, constant, sorprèn escassos dies a l'any a les illes seques. Els recursos hídrics sorgeixen de les precipitacions o surten de la mar amb les fàbriques d'aigua artificial.

El murmuri de la pluja recollida, filtrada amb reixetes o plantes espinoses, ‘coixinets’, atrapada en canals i gòbies, per a reposar i omplir el ventre baix de les cases és -era- agraït i amable perquè relaxa i conforta les necessitats domèstiques dels habitants. Es tracta d'un ressò del raig d'aigua de pluja que cau a les altures de la casa, entre teules o sòl blanquejat, precipitant-se sense parar fins la reserva, la cisterna.

Per lògica necessitat un habitatge s’alça sobre un dipòsit segur per l'aigua de boca. (Ara són multitud les piscines).Tota l'existència insular es va organitzar al voltant de les fonts, basses, albellons, les poblacions van subsistir contra l'escassetat d'aigua, la fam i les pestes.

L'estima per l'aigua de cisterna va ser evident amb un tràfec massiu urbà-rural en la segona meitat del segle XX. L’aigua urbana era un pecat salobrós o dur. Els diumenges, al capvespre, en retornar les famílies al seu domicili a Palma des de les seves cases i dels parents del pobles, dels cotxes sortien bidons d'aigua de cisterna, aigua bona, per a cuinar, rentar-se la cara, les dents i el cabell. També arribaven guisats i congelats materns per al menú infantil i familiar, provisions.

En temps de sequera i catàstrofe de gestió l'aigua d'aixeta era dura, amb calç i gairebé salobre. El fons de les olles i les cafeteres quedaven destrossats per les closques de calç del cabal del subministrament municipal. En 1995 es va abastir a Mallorca amb aigua del riu Ebre, duita en grans vaixells graners i amb tancs repintats on es va degradar el líquid. El primer carregament es va tirar a la mar. Després van arribar les desaladores i la seva aigua rara.