Lara Almarcegui: “No sabem res dels terrenys que trepitgem”
L’artista presenta els seus últims projectes en una expedició a Lleida, on aprofundeix en la propietat de la terra com un assumpte polític i indaga el passat geològic de la zona
El territori urbà sembla que està fet d'interconnexions, com el cervell o l'ordinador. No obstant això, hi circulem gairebé sense transmissió d'una zona a l'altra, en una mena de xarxa que estructura el més mínim gest quotidià: anar d'una habitació a una altra, de la feina a casa, del metro a un ascensor, com si abandonéssim una pantalla de videojoc per passar a la següent. Una cadena de micromoviments on la distància física que ens separa d'un lloc no té a veure amb l'accés real d'aquest lloc, com la memòria en termes espacials o els temps en la geologia. Un temps que clama un altre ritme, però on sembla impossible parar.
Lara Almarcegui (Saragossa, 48 anys) l'aconsegueix aturar en una pedrera situada a la Plana del Corb, el complex industrial de Sorigué, prop de Balaguer (la Noguera), un lloc habitualment amb molt de tragí que per un dia esdevé un lloc de contemplació. Un dia sencer de Gravera parada. És un dels projectes que presenta al Centre d’Art la Panera, de la mà de la comissària Cèlia del Diego i amb la col·laboració de la Fundació Sorigué i el CDAN d'Osca. D'una banda, és una acció on el públic va poder passejar per una fàbrica sense els dolls d'aigua o de grava que cruix i s'acumula. De l'altra, és un vídeo que reuneix documentació d'aquesta mateixa gravera congelada en el temps. L'acompanya un altre projecte, encara més majúscul: el càlcul de les roques i materials de la serralada dels Pirineus (2021) que apareix en forma de mural esmicolant cada component, roca calcària i marga per sobre de pissarra, granit o dolomia. En total, 640.668.459.648.210 tones de muntanya.
Tona és, de fet, una de les paraules clau dins de la seva pràctica artística. L'autora fa anys que produeix inventaris geològics, recopilant el volum o la massa dels principals components de museus, zones urbanes i masses continentals. Encara que també ho són demolició, excavació, ruïna, terreny erm… Explorar el terreny que trepitgem com qui analitza una dada o examina un cos. “Una idea que en geologia és més complexa. Explorar és assenyalar, convidar a utilitzar, així que cal explorar amb molta cura”, matisa.
Pregunta. Què suposa parar una pedrera un dia sencer?
Resposta. Que no hi ha extracció, ni producció, ni distribució. Que aquestes 1.000 tones de grava que s'extreuen cada hora de 20 metres de profunditat segueixen intactes al terreny i es retira aquest material del mercat. Que no es toca el sòl i, per tant, ni la terra vegetal ni el camp.
P. La grava és un conglomerat no compacte de fragments de roca que encara no arriba a ser sorra. Quina informació amaga?
R. Cada material parla del que hi veus quan hi passeges, del paisatge d'un lloc. La grava és fonamental per a l'ús en ciment i asfalt. És un material molt demanat i, alhora, n'hi ha una gran manca. Cada vegada es permet menys treure-la dels rius, per la qual cosa s'extreu de les planes. També del mar del Nord. En el cas de Lleida, la sorra que baixa als rius ve de les muntanyes, d'una desintegració permanent dels Pirineus. Els projectes de construcció van molt ràpids i, no obstant això, els materials són molt antics. He treballat molt sobre la ruïna que mira al futur, encara que ara treballo més cap al passat. El que intento qüestionar són els temps de la geologia, de les transformacions i l'artificialitat dels terrenys.
P. I quina imatge representa avui millor la idea de ruïna?
“He treballat sobre les ruïnes futures, encara que ara miro cap al passat. Qüestiono els temps de la geologia”
R. Sense ser nova, la d'un edifici sense acabar. La de projectes massa megalòmans i que es van quedar penjats.
P. Troba moltes ferides quan explora el subsol?
R. Constantment. Vivim en constant transformació dels terrenys que trepitgem, i gairebé no en sabem res. El món subterrani és un gran desconegut. Què hi ha sota una ciutat, per exemple. I qui n'és el propietari…
P. La qüestió de la propietat del subsol ja centrava el seu projecte Volcà d'Agras. Drets miners, que es va exposar a l'IVAM el 2019.
R. Sí, cada vegada treballo més amb qüestions d'extracció, preguntant-me d'on venen els materials de la construcció. Depenent de cada país, aquesta propietat del subsol, el que hi ha sota un determinat terreny, sol ser propietat dels Governs o d'empreses mineres que ho sol·liciten. És com l'aire. És públic, però els Governs poden donar un dret per ocupar-lo com a espai aeri. En el cas del sòl, hi ha drets miners d'extracció o d'exploració. En els últims cinc anys jo he aconseguit diversos drets d'exploració, que en el meu cas suposen una protecció dels recursos. Drets de minerals de ferro a Noruega, Àustria i Estocolm, i la lava del volcà de València que just acabo de renovar, ja que tenen un límit, i que acabaré perdent, perquè a la llarga impliquen una extracció de material.
P. Com de prop està de la idea de l'Antropocè, tan teoritzada ara des de l'art contemporani?
R. Encara que hi ha certa relació, l'Antropocè té més a veure amb les ciències naturals i la geologia, mentre que el meu treball té a veure amb el fet de mirar edificis i preguntar-me de què estan fets, a defensar descampats. És més una crítica a l'urbanisme, a com es construeixen les ciutats.
P. I què amaga aquesta crítica?
R. L'excessiu control que hi ha. Que un determinat disseny urbà digui on puc ser i on no, què puc fer i què no, com m'he de col·locar…
P. Una cosa gairebé impossible amb les restriccions imposades per la pandèmia…
R. A Holanda, on visc, no hi ha hagut tantes imposicions com a Espanya, però com a artista m'ha portat a qüestionar-me la meva posició. Fa anys que faig projectes que parlen de la idea de parar i, de sobte, ho ha fet el planeta sencer. És com si, de cop i volta, hi hagués un consens social del que pensava i intentava fer. Com si ja no pensés sola…
Graves. Lara Almarcegui. Centre d’Art la Panera. Lleida. Fins al 30 de juny.
