Cesc Gay: “M’han influït més Leonard Cohen i Tom Waits que Molière”

Tot va començar el 2013 amb un gemec. Una veïna va expressar de tal manera el seu plaer que va arribar perfectament a orelles de Cesc Gay (Barcelona, 1967). Amb la respiració profunda, després de la pausa corresponent, el director de cinema que millor explica el que la gent no explica es va proposar de narrar la vida després del clímax i va començar a escriure teatre. Així va néixer Els veïns de dalt (estrenada el 2015, els drets del qual han estat venuts a més de 20 països amb un èxit rotund en tots). D'aquí va sorgir la pel·lícula Sentimental, estrenada fa poc. Nominada a cinc Goyas, entre els quals el de Millor Pel·lícula, és una comèdia dramàtica més sagnant que l'obra original i coincideix a la cartellera de Barcelona amb la nova aventura teatral de Gay: una altra comèdia de raça, 53 diumenges. El director que ens tenia acostumats a una pel·li de culte cada tres anys ara és per tot arreu i a les portes d'un nou rodatge. “És una coincidència còsmica, vaig intentar que no fos així, em feia vergonya coincidir amb dos productes perquè temia que es molestessin, però resulta que es retroalimenten, la qual cosa demostra que la nostra professió és un caos i que és millor deixar-se portar”.

Estem en un despatx de la seva productora de sempre, Impossible Films, envoltats de les fotografies dels llocs de Barcelona on es creuaran les històries de la futura Cosas que no se pueden contar. És l’endemà de l'estrena de 53 diumenges al Romea. Teatre, cinema. Dues maneres diferents de treballar: “Al teatre he arribat des d'un lloc irresponsable, com qui va de festa. M'ha sortit una part més canalla, he trobat un to d'humor, com el músic que només troba el to amb l'acústica i no amb l'elèctrica. En cinema soc més seriós, l'humor entra després i, és clar, el procés d'assajos i de construcció d'una obra teatral és molt agradable en comparació amb l'empresa militar que suposa fer una pel·li”.

Al recent documental de Poldo Pomés i Xavier Mas de Xaxás Reus, París, Londres. El teatro libre de Lluís Pasqual, el fundador del Teatre Lliure confessa que, en un moment de bloqueig absolut, va anar al Piccolo Teatro de Milà per veure el seu mestre Strehler i dir-li: “Giorgio, il teatro mi fa squifo” (‘el teatre em fa fàstic’), i l'italià li va respondre: “A me mi fa vomitare” (‘a mi em fa vomitar’). “Jo en teatre no he estat contra les cordes”, confessa Gay, “però en el cinema, sí. No ho he explicat mai. Va ser durant el rodatge d’A la ciutat. Molt al principi se'm van creuar els cables, em vaig trobar malament i em vaig tancar en un lavabo a vomitar. Estava davant de grans actors, una història complexa i em vaig adonar que estava pujant a l'Everest amb vambes... Un d'aquells moments de conflicte en què la vida et recorda que això va de debò”.

Woody Allen i Yasmina Reza són influències òbvies en Cesc Gay, que contínuament retrata una classe mitjana burgesa. “Una cosa és el que veiem, llegim o escoltem i una altra és el que se'ns queda. John Cassavetes deia que la persona que més li havia influït era Ernst Lubitsch, tot i que les seves pel·lícules no hi tenen res a veure. A mi segurament m'han influït més Leonard Cohen i Tom Waits que Molière. Potser el que t'agrada no es reflecteix, però és present. És cert que, quan vaig començar, els meus referents eren Éric Rohmer i Jim Jarmusch per la simplicitat de mitjans, per l'humor... Però no sé si és influència directa i es reflecteix en la meva obra”.

En tot cas, classificar les obres de teatre de Cesc Gay és més fàcil que les seves pel·lícules: són comèdies. El seu cinema necessita un apèndix. “A mi m'agrada el còctel, combinar, puc fer Truman, que té una essència seriosa i emotiva, però també capes d'humor. O Sentimental, que és una comèdia que es torna amarga. Els productors en diuen comèdia dramàtica. I sí, per aquí em moc”.