Volta a la solta
Sempre hi haurà gent que es preguntarà de què serveix participar del joc de certes ficcions si, al cap i a la fi, no porten enlloc
Hem instaurat el bell costum de veure Els joves amb els nostres fills i encara hem de resoldre en quina mena de família ens converteix això. El cas és que riem amb els esgarips de Vyvyan, amb la bomba atòmica que barra el pas al Neil per obrir la nevera, o d’una rentadora que li escup els calçotets. Ens passa el mateix amb els episodis dels Monty Python’s Flying Circus, i a ells, coses que passen amb les generacions que ja no comprenem, els agrada Bob Esponja. Concloem que som una colla de ximples a temps parcial i que sabem que la manca de sentit sovint vol dir alguna cosa (i és que riure junts ens va bé, per exemple).
Que gaudim més o menys amb l’astracanada depèn del grau de poca-solta que portem a la sang o de la tolerància a l’estranyesa que aquestes fórmules ens ajuden a mesurar. Però l’absurd, sobretot, serveix per constatar el valor de la lògica a les nostres vides. Tanmateix, sempre hi haurà gent que es preguntarà de què serveix participar del joc de certes ficcions si, al cap i a la fi, no porten enlloc. No els agradarà res per l’estil (lingüístic) d’Alícia al País de les Meravelles, per dir. Estan segurs que hi ha històries que perden volada quan la risibilitat els visita o que els fan perdre el temps fent-nos sentir estranys davant l’escena, espectadors d’un món que s’assembla intermitentment al seu.
D’aquesta estranyesa davant el producte cultural, de la gramàtica de la mirada avui o de la recepció estètica al llarg dels temps, en parla Luis Izquierdo-Mosso (Sestao, 1954) a 20 toneladas. Arte contemporáneo para turistas (Lapislàtzuli). Artista emergent des de 1977 i professor de Filosofia emergit durant una bona colla d’anys, Izquierdo-Mosso presenta un conjunt de reflexions al voltant de l’obra d’art en l’època de la seva imbecil·litat consumista (per parafrasejar maldestrament Walter Benjamin). Comença parlant-nos de l’actitud d’exigència de significat davant l’art contemporani. Com que no sabem per quin cap agafar-lo, el pesa i ens retrata: unes 20 tones és una grossa escultura de Chillida al bell mig del carrer i el seu joc de formes i materials que només es representen a si mateixos. La majoria de la gent que la veu confessa que no l’entén i per dins es pregunta per la cosa: vols dir que això és art? Com puc saber que no m’estan prenent el pèl?
Izquierdo-Mosso retrata una humanitat que de contemplativa només li queda el gest, i que peregrina en massa davant La Gioconda, com turistes espirituals a la recerca d’allò que han perdut amb l’art modern: un missatge precís que els confirmi que hi ha algú a l’altra banda. Que hi hagi solta, bellesa, poder o veritat (o com a mínim que hi hagi un artista).
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.