Lliçons de Spinoza

Podríem haver centrat aquest article —escrit com una humil aportació a la jornada del pròxim dissabte— en pensaments d’una quantitat immensa de filòsofs de la tradició europea, perquè, a més d’adelitar-se en les metafísiques més vàries, sempre han estat preocupats per afers que ens toquen de la vora, com la moral i la política.

Però avui ens cenyirem a les ensenyances polítiques de Spinoza, que no són les més llegides d’aquest pensador jueu: la gent del ram sol preferir la seva Ètica, i amb raó; però és més fàcil entrar en aquest autor a través del seu Tractatus theologico-politicus (1670), il·luminador avui com al seu temps, i mitjançant altres escrits homologables. És cert que Flaubert també preferia l’Ètica, però ho feia per aprendre a ordenar les frases, els paràgrafs i els capítols dels seus llibres, tota vegada que aquell llibre de Spinoza està escrit, com diu el títol mateix, more geometrico. Sigui com sigui, el Tractatus és el llibre més polític de l’autor, i estava adreçat tant als governs com a la ciutadania.

Entrem en matèria: en el llibre anònim i clandestí anomenat La vida i l’esperit del senyor Benet de Spinoza, hi llegim: “Encara que a tots els homes (i les dones) els importa conèixer la veritat [això ve de la Metafísica d’Aristòtil, si no de les ensenyances de Sòcrates], molts pocs, això no obstant, l’arriben a conèixer, perquè la major part dels homes es creuen incapaços de buscar-la per ells mateixos, o no es volen prendre aquesta molèstia. Per això, no ens hem de sorprendre si el món és ple d’opinions vanes i ridícules, perquè res no és més capaç de posar-les en moviment que la ignorància ... Si el poble pogués comprendre a quin abisme l’aboca la ignorància, s’espolsaria del damunt immediatament aquestes ànimes venals que, per al seu interès particular, mantenen la gent en aquest estat”.

I per anar ja a les pàgines del Tractatus esmentat, Spinoza, al capítol intitulat ‘De la llibertat de pensar en un estat lliure’, hi deia: “No hi ha manera més eficaç de governar la multitud que la superstició [citació de Quint Curci, VI. 18]. I això és el que porta tan fàcilment el poble, sota una aparença de religió, adés a adorar els seus reis com a déus, adés a detestar-los com si fossin la plaga del gènere humà”. Convençut que el seu Tractatus no agradaria als ignorants, escrivia. “No tinc cap esperança d’agradar-los; sé molt bé com estan d’arrelats en la seva ànima els prejudicis que s’hi han instal·lat ... Sé que la tossuderia és la constància de la gent comuna [uulgus; no és pejoratiu], i que no és en absolut la raó allò que ordena les seves lloances i els seus menyspreus, sinó l’arravatament de la passió ... Si, doncs, tota persona no pot abdicar el lliure dret que posseeix de jutjar i de sentir per ell mateix ... ¿no resultarà que mai no es podrà intentar en un Estat —sense que això porti conseqüències indesitjables— obligar els homes, que tenen pensaments i sentiments tan oposats, a deixar d’expressar-se d’acord amb les prescripcions d’un poder suprem?”.

Aquest pensament, que és tan preil·lustrat com moltes pàgines de Bayle, esclataria en la famosa resposta de Kant a l’enquesta Què és la Il·lustració?, que el de Königsberg va respondre d’aquesta manera: “La Il·lustració és la sortida de l’home de la seva autoculpable minoria d’edat. La minoria d’edat significa la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la guia d’un altre ... És difícil per a tot individu aconseguir sortir d’aquesta minoria d’edat, ja quasi convertida en naturalesa en els homes. Fins i tot s’hi han aficionat i se senten realment incapaços de valer-se del seu propi enteniment”.

Hi ha, certament, països en què una puerilitat disfressada d’heroisme aconsegueix, de tant en tant, sotraguejar les ànimes de la població fins a convertir-la, en una bona porció, en una mena de germania —no una societat secreta, sinó tot el contrari: prepotent, asservidora, dogmàtica si no fanàtica, espectacular fins al paroxisme— obstinada en un ideal que posseeix una molt remota possibilitat de convertir-se en realitat. És el pitjor que poden fer els dirigents polítics, però també és l’extrem en què mai no desitjarien caure els ciutadans proveïts d’un cert grau de sobirania intel·lectual. Passa fins i tot, de vegades, que una ciutadania que havia estat “desvetllada i feliç” es rendeix, a causa de fenòmens com el que hem esbossat, a un enlluernament que, paradoxalment, destruirà el fi mateix de tota democràcia: aconseguir que tots i cada un dels membres de la societat abandonin voluntàriament la “minoria d’edat” de què parlaven Spinoza i Kant, i actuïn racionalment.