Més perfecte que a la realitat

A El camí dels esbarzers, el seu llibre anterior, un recull de contes que es podia llegir com una novel·la, Alba Dalmau (Cardedeu, 1987) narrava, sense perdre mai de vista el quotidià ni caure en l’altisonància, el ritme endormiscat d’un poble petit, la seva vida silenciosa i àtona, les tragèdies secretes d’una gent que assolien la transcendència d’una èpica íntima, com si l’objectiu fos convertir en literatura coses tan petites com un gest o un nom. Ara, a Amor i no, una novel·la que es pot llegir com un recull de contes, es manté fidel a la mateixa manera de fer —frescor descriptiva, atenció delicada, subtil i sensible cap als detalls reveladors a partir d’un eficaç despullament de la prosa—, i, com si reprengués una altra variant de les experiències sentimentals que ja havia explorat al llarg d’Estàndards, Dalmau se centra en la història d’amistat amorosa, o d’amor amistós, que durant trenta-tres anys (des del 1987 fins al 2020) uneix els dos protagonistes: la Carme, que ha fet el treball de final de carrera sobre la història del color, i que acaba treballant com a dissenyadora del vestuari a les òperes del Liceu, i l’Yngve, artista suec que aconsegueix el prestigi internacional gràcies a les seves instal·lacions d’avantguarda.

Ambdós personatges havien viscut junts quan estudiaven a Roma, però el lector gairebé no disposa de temps per conèixer les peripècies quotidianes de la seva convivència perquè, just en el primer capítol d’Amor i no, la Carme decideix que cal que se separin. Sí que coneixerà, en canvi, les desil·lusions i les meravelles, l’eufòria i les pors, i els canvis sísmics vitals, que el pas del temps provoca en les aventures de cada dia d’aquests dos personatges, físicament distants, mentalment junts.

A vegades, sobretot durant els primers compassos de la trama, Amor i no pot semblar l’intent de construir una comèdia sentimental protagonitzada per dos personatges immadurs i desorientats, però aquesta sensació desapareix quan s’evidencia que el que es busca és narrar l’experiència de fer-se gran mentre els temps i l’amor transcorren a la vegada d’una manera tan invisible que no es poden atrapar.

Dalmau aconsegueix que el relat avanci pacientment, amb tranquil·litat i sense estridències, com en les millors pel·lícules de Richard Linklater, sense forçar els avatars dels dos protagonistes, i que Amor i no vagi dient al lector el que ha de dir, a poc a poc però amb un ritme veloç i exemplar gràcies a uns capítols —o contes— que no repeteixen mai la mateixa forma a pesar que la Carme o l’Yngve sempre acaben contactant o trobant-se a Berlín, a Barcelona o a Nova York: és una de les habilitats tècniques de Dalmau fer que cada capítol sigui diferent dins de la seva semblança i que, més que una selecció de retalls dels grans moments de dues vides paral·leles, es tingui la certesa d’accedir a la seva vida sencera.

No és menys important un altre dels mèrits de la composició de la novel·la: lluny de pintar amb colors excessivament dramàtics la situació, excepte en els dos últims capítols, que potser algun lector considerarà massa forçats i presoners de l’afany d’acabar la novel·la amb un toc operístic prescindible, Dalmau s’estima més observar les evolucions dels seus personatges des de la distància i la comprensió, intentant entendre les raons de la seva conducta i concedint-los una dignitat que els aproxima i els fa commovedors. Al cap i a la fi, Amor i no és una novel·la construïda sobre un oxímoron moral, d’un patetisme força sever, al voltant de la felicitat infeliç, o de la infelicitat feliç, i que crea en el lector un malestar indefinible, com si de sobte fos com el passejant del poema d’Auden i també sentís uns enamorats que cantessin que l’amor mai no s’esgota i s’avergonyís de creure-s’ho.

D’Amor i no es podrien fer molts d’elogis —la confiança de l’autora a l’hora de prendre’s seriosament els rumbs inesperats d’aquesta odissea sentimental, per exemple—, però al lector li pot agradar especialment el fet que Dalmau hagi sabut executar amb lleugeresa en el text el que diu el fill de la Carme sobre una instal·lació de l’Yngve: “Això que has fet és la demostració que quan les coses no són visibles a vegades es tornen molt més interessants que quan són tangibles (...) És la capacitat de poder reinventar com era o com podria ser, i imaginar-lo més perfecte que a la realitat”.