Una cultura malmesa espera ser considerada de veritat essencial

El pròxim conseller de Cultura que ocupi el Palau Marc —per on han passat sis consellers en els últims cinc anys— es trobarà davant d'un sector econòmic, que representava el 3,4% del PIB i el 4,9% de l'ocupació, immers en una crisi sense precedents per la pandèmia. Segons l'últim informe del CoNCA, els efectes del coronavirus han acabat amb els brots verds que permetien veure com en els primers mesos del 2020 se superava per sempre la crisi que el sector patia des del 2008.

El creixement de fa un any al sector editorial, de més del 2%; teatral, del 6%; discogràfic, del 16% i dels videojocs, del 17%, que havien portat a facturar en dos mesos un total de 45 milions d'euros, així ho permetien veure. Però al març el dràstic tancament de cinemes, teatres, sales de concerts i la suspensió de totes les activitats va fer que la facturació caigués en picat fins als 8 milions, una caiguda que el pas dels mesos només ha empitjorat: 5.000 empreses culturals estan en ERTO, cosa que afecta 60.000 treballadors; mentre que els afiliats a la Seguretat Social en la cultura han baixat el 14,4%, mentre que el total català ha estat del 4,4%.

Les mesures de contenció activades pel Departament d'Àngels Ponsa representen una injecció de 51 milions d'euros, “una gota d'aigua al desert”, segons l'oposició. Ahir, en plena campanya electoral, es van anunciar 18,7 milions més, 4,5 d'aquests per a professionals i tècnics que no es puguin acollir a cap altra que donarà el Departament de Treball. Unes quantitats mínimes comparades amb els efectes demolidors que deixa la pandèmia: mig milió d'euros setmanals de pèrdues pel tancament de les sales de cinema; 88 milions menys després de la suspensió de 17.000 concerts de música i 10 milions més de pèrdues, pel tancament del Liceu i el Palau cada un. Museus com el MNAC i el Macba —que han perdut el 70% dels seus visitants— han deixat d'ingressar al voltant de dos milions d'euros cada un. I el teatre ha hagut de cancel·lar unes 5.300 funcions, cosa que suposa perdre 30,5 milions d'ingressos i gairebé un milió d'espectadors. Hi ha actors que s'han vist obligats a acudir a bancs d'aliments per poder subsistir.

A la cultura, que ha demostrat una gran voluntat per adaptar-se a les mesures restrictives del moment; amb continus canvis d'obertura i tancament i d'augment i disminució d'aforaments, a més d'incorporar tot el necessari per garantir la seguretat dels públics i visitants, li ha sorprès veure com en els debats celebrats entre els nou candidats a presidir la Generalitat a partir del 14 de febrer ni se'ls ha citat.

No és estrany que el sector desconfiï de la política. Per evitar nous tancaments per la pandèmia el Parlament va declarar el 22 de setembre la cultura com a bé essencial; equiparant-la a l'educació i la sanitat, però la declaració no va estar acompanyada d'un marc normatiu que la desenvolupés. Per això, al mes, el 29 d'octubre, el Procicat va obligar les sales de cinema i concerts, teatres i auditoris a baixar la persiana, mentre que museus, arxius, sales d'exposicions i galeries només podrien obrir al 33% del seu aforament i les biblioteques només podrien oferir el seu servei de préstec. La cultura, malgrat la seva essencialitat, s'incloïa dins d'“activitats de més risc de transmissió”.

Aquesta paradoxa l'ha viscut, com cap altre, l'àmbit del llibre: el bon moment creatiu de les lletres en català (amb noves fornades d'autors notables i un prestigi reconegut en l'àmbit de la traducció) contrasta amb un sector industrial molt molest després de l'episodi de gener del tancament de les llibreries per les restriccions sanitàries en no considerar-se-les comerç bàsic, malgrat la declaració d'essencialitat. Renaixia una perplexitat que ja es va donar al juliol, quan tampoc es van acceptar els formats de zones perimetrades amb mesures higièniques per al finalment nonat Sant Jordi d'estiu, que havia de servir per mitigar les pèrdues del tradicional 23 d'abril.

Editors i autors aposten perquè l'Administració actuï a partir d'ajuts concrets, com els que en els dos últims anys s'han destinat al foment i traducció d'obres d'assaig i, més recentment, al còmic, així com a la compra d'exemplars per a biblioteques. De fons, el nou conseller haurà d'encarar un doble repte antic que la crisi del coronavirus ha fet emergir de manera dramàtica i urgent: la digitalització de la cadena de llibre (especialment, de les llibreries) i la necessitat de dotar de més musculatura un sector on es dona perillosament en excés la microempresa. Informa Carles Geli.

Revisant els programes electorals, en l'únic en què coincideixen les formacions és en la necessitat d'augmentar els pressupostos destinats a la cultura per passar dels actuals 0,7% al 2% (Barcelona destina el 7% del seu pressupost) i així aconseguir que els recursos per persona passin dels actuals 39 euros als 200 d'altres països de l'entorn (a Espanya en són 28).

Entre les reivindicacions del sector hi ha la necessitat d'una llei de mecenatge, dins dels marges que permetin les competències de la Generalitat; un cens d'artistes i professionals per conèixer de forma exacta quantes persones viuen i treballen en la cultura catalana, una cosa que també pot ajudar a lluitar contra la precarietat laboral del sector; una altra de les seves pandèmies. També es reclama la rebaixa de l'IVA cultural fins al 4% i rebaixes per a impostos com l'IBI i l'IAE, a més d'un bo cultural de 200 o 300 euros que garanteixi universalitzar la cultura i reactivar el consum cultural, també per terra.

La gran esperança per a la cultura catalana per finançar-se (a més de poder comptar amb els 20 milions promesos pel Ministeri de Cultura a Barcelona en concepte de capitalitat que aniran destinats a finançar museus i equipaments), és aconseguir part dels 1.000 milions que la Unió Europea destina a Fons Europeus per reactivar la cultura després de la pandèmia.